Presència o distància, el repte actual d’entitats que compten amb voluntariat

Fa vertigen mirar enrere o endavant, des d’aquest avui sacsejat per tants reptes, i ponderar amb perspectiva els canvis que la pandèmia ha portat a les entitats del tercer sector social que comptem amb equips de persones voluntàries.

D’una banda, recordem com en ple confinament i encara sense vacuna, vàrem prendre decisions contradictòries entre si, de manera simultània: obligar a restar a casa les persones grans, sense fer cap més intervenció que no fos la telemàtica, per evitar el risc de transmissió! Mentre preparàvem un dispositiu perquè persones voluntàries joves que sortien al carrer, acreditessin que hi estaven autoritzades. Alhora i a correcuita les entitats que atenien col·lectius de risc (persones hospitalitzades, persones grans i soles en domicilis, persones en institucions penitenciàries) incorporaven jovent que dominava les noves tecnologies i els permetia suplir la presència habitual.

Avui, deixat enrere el malson, veiem el mèrit d’haver estat ‘creatius socialment’ però també ens adonem de la factura d’haver tibat tant les costures dels equips amb qui treballàvem. El paisatge de després de la batalla es veu tot just ara i sabem de gent esgotada, exhausta, que es pren una baixa per salut mental, o d’equips que es desmantellen… En general, per a la bona salut del voluntariat -diguem-ho ben clar- la pandèmia ha estat un daltabaix. I ens costarà de refer-nos.

No tenim resultats quantitatius fiables sobre voluntariat dels anys 2021 i 2022. Els tindrem aviat, de la mà de la FCVS i la PVE, que en farem l’estudi. Però  sabem una evidència: els vincles en una relació humana bidireccional, no poden suplir-se amb cap pantalla, ni app,  ni teams, ni teletreball. No hi ha res que ho pugui substituir! Resulta que d’això va, el voluntariat: d’afecte, de cures, de calidesa i d’empatia entre iguals. I, per tant, tots els recursos implementats arran de la pandèmia són benvinguts al servei dels projectes, però mai no podran ser posats al centre. Per a les entitats això seria com disparar-nos un tret al peu.

Evidentment, els equips de persones assalariades de les entitats també haurem de saber sobreposar-nos a aquest moment de ressaca. Cal que ens acompanyem amb els equips de voluntariat. Cal que persones contractades i les ‘professionals sense contracte’ -entre les quals hi ha perfils d’activistes i militants de primer nivell!- signem un segon acord fundacional, imprescindible per al sector. Ja no val el dels 80 del passat segle XX. Ens hem de retrobar i signar un pacte per a un recomençament. El moment ho demana. Els reptes d’un voluntariat veritablement inclusiu i d’unes noves estructures més accessibles dins les entitats, ens esperen. Haurem de saber-hi estar a l’altura.