Avui en dia, des de sis grans despatxos es pot controlar gran part de l’opinió pública. Així és com funciona la major part del panorama mediàtic a l’estat espanyol i a Catalunya: la majoria de mitjans de comunicació estan concentrats en poques mans. A Catalunya destaquen sobretot el grupo Prisa, el grup Godó, Prensa Ibérica i Mediapro. La majoria sobreviuen gràcies al finançament de la banca però també dels instituts públics de crèdit, com l’Institut Català de Finances.

Són empreses, al cap i a la fi, amb ànsia de benefici monetari i un enorme poder sobre la percepció de la realitat que tenen les persones. Per això, el seu producte -en aquest cas, la informació – és susceptible a ser intercanviat a canvi d’interessos de les empreses que les financen a través de les seves participacions o accions o en la inserció de publicitat. Tot i que la consolidació d’internet i l’evolució de les xarxes socials està fent trontollar aquests ciments, la percepció de la realitat encara està en mans de pocs empresaris.

Des d’aquí ens reivindiquem com essencialment necessàries. Els mitjans de comunicació independents, com la Directa, tenim molt clar que la informació no l’entenem com una mercaderia sinó com un bé públic. Tenim molt clar que volem generar relats contrahegemònics, és a dir, crítics, en profunditat, d’investigació i de debat. Tenim clar que no dependrem econòmicament de cap gran empresa, i des d’aquí anem fent créixer, amb una gran base social, un mitjà sòlid que encari el poder.

El model de la Directa ens permet assenyalar responsabilitats en situacions d’explotació laboral, afectacions en la salut de les persones, afectacions sobre el territori o sobre el medi ambient o enriquiments a costa d’altres. La constant liberalització de sectors econòmics té unes afectacions directes en el benestar de les persones, i nosaltres ens hi fixem per explicar-ho. Aquest desgranatge dels poders el podem fer perquè no depenem de la seva publicitat. Mentre la majoria de mitjans de comunicació basen el seu model de negoci en les inversions en publicitat, nosaltres no només la mantenim a ratlla (amb un topall màxim del 15% sobre els nostres ingressos) si no que, a més, ha de respondre a uns criteris ètics establerts.

Alliberats de la dependència amb la publicitat, no necessitem fer contingut que respongui al consumisme afamat que hi ha a les xarxes socials. Mentres, la majoria de mitjans necessiten augmentar el seu nombre de visites al web per poder vendre la publicitat a un preu més elevat per respondre a la limitada norma de la oferta i la demanda.

Les propietàries de la Directa són les lectores, i no altres grups empresarials de gran tamany. Els nostres ingressos depenen en un 70% de les subscriptores. Arrosseguem, a més, una trajectòria militant que ens ha definit l’estil. Des que vam començar el 2006 i fins avui hem abordat temes que sovint els grans mitjans no cobrien, perquè no aportaven recompensació econòmica o bé perquè no interessaven a nivell polític. Nosaltres, des d’una mirada també política, creiem en la importància de poder relatar tot allò que passa fora de l’ull dels grans mitjans, i totes aquelles realitats que s’hi succeeixen.

Al llarg de 10 anys, la Directa s’ha construït gràcies a la convicció i el compromís de moltes persones que han anat conformant pas a pas aquest mitjà de forma militant. Des del 2016 ja som un a cooperativa – una empresa, al cap i a la fi – i, tot i que tenim un equip de treball que aporta les hores a canvi d’un salari, la Directa es continua sostenint gràcies també a totes aquestes persones que aporten el seu temps per la seva aposta per aquest model.

Si mirem enrere i ens mirem ara, reconeixem una gran evolució i podem afirmar que som un mitjà consolidat. Un mitjà que al llarg de 16 anys ha anat decidint cada passa de forma assembleària i que ara es troba amb el repte de fer que una empresa d’organització horitzontal sigui també eficient.

Comparat amb el grup Godó, 16 anys son una misèria. Però mirant el context i el progrés del sistema neoliberal, afirmem que un mitjà independent, autogestionat i sòlid, que depèn econòmicament de les seves subscriptores i del treball militant i remunerat d’unes quantes convençudes, és i serà una columna difícil de tombar.