Una economia social plural, garantia del benestar i la cohesió social

Les societats modernes tenen una estructuració complexa. En els pols extrems podem trobar-hi una empresa mercantil que busca generar uns beneficis per repartir entre els accionistes, amb més o menys accent en els drets humans, benestar i sostenibilitat, i un sector públic que formalment vetlla pels drets i els serveis als ciutadans. Ara bé, sovint s’oblida un agent molt rellevant i cada cop més significatiu que emergeix entre aquests dos sectors, l’economia social, que comparteix iniciativa privada amb voluntat d’acció pública. Estem parlant de fundacions, associacions, cooperatives, mútues... però també d’altres organitzacions no tan conegudes, com societats laborals, empreses d’inserció, centres especials de treball, societats agràries de transformació i altres noves realitats menys formalitzades.

Segons dades de la Unió Europea facilitades per l’Observatori de Fundacions de la Coordinadora Catalana de Fundacions, l’economia social representa el 10% de les organitzacions i un 6% dels treballadors dels països membres. A Catalunya se situaria al voltant del 8% del PIB i donaria feina a un 10% de les persones ocupades. I com s’explicitava en la memòria preliminar del projecte de llei d’economia social, l’any 2019 significava 188.321 persones retribuïdes, de les quals aproximadament un 50% a través de fundacions i un 24,8% de cooperatives.

Les organitzacions que configuren aquest model econòmic tenen un comú denominador; són entitats privades que no busquen maximitzar els resultats per retribuir un capital, sinó desenvolupar una activitat econòmica sense guanys o amb un repartiment limitat. I sovint, potenciant l’interès general i el bé comú de tota la societat, especialment dels més vulnerables. Hi són en tots els sectors, però de manera molt destacada en els serveis a les persones, i especialment en els camps de l’acció social, la salut i l’educació. I aquelles entitats que tenen membres o socis com a “propietaris” es doten d’uns principis democràtics en el seu govern, estil que traspua a tot el sector de l’economia social, on la veu dels treballadors i dels agents involucrats és rellevant i una pràctica habitual en la gestió.

Són institucions que destaquen per alguns principis i actuacions. Intenten vetllar per la qualitat de l’ocupació, en uns mercats sovint molt regulats i infradotats. Contribueixen a una economia diferent, alternativa al sector mercantil tradicional i a un estat omnipresent, tot reivindicant el paper de la societat civil i de la iniciativa social en la construcció del bé comú i d’una activitat amb una perspectiva més humana. Són proactives en identificar necessitats emergents a la societat i per responsabilitat social intenten donar respostes innovadores, de vegades no suficientment viables econòmicament. Manifesten una especial sensibilitat per la sostenibilitat ambiental o les polítiques d’igualtat de totes les persones vinculades a l’organització.

En aquest panorama hi trobem les fundacions, entitats que sense tenir propietaris o socis tenen compromesos de manera permanent uns fons per a la realització d’activitats d’interès general, molt supervisades pels poders públics, i que sovint mobilitzen recursos privats per a aquest bé col·lectiu, en l’exercici d’una responsabilitat  que no ha de ser exclusiva de l’Administració.

En les crisis econòmiques cícliques, les organitzacions de l’economia social esmorteeixen l’impacte en l’ocupació dels treballadors, tot donant més estabilitat i continuïtat, si bé davant de canvis profunds del mercat o de les polítiques públiques, com passa en altres sectors, han d’abordar reestructuracions.

La importància de la seva contribució social ha estat tradicionalment valorada i recollida pel sistema fiscal, que desgrava les aportacions empresarials i de particulars fetes a alguna d’aquestes organitzacions (segons la llei de mecenatge, recentment reformada), i també redueix els impostos que han de pagar, per la significativa aportació que la seva activitat suposa al benestar social i a les mateixes finalitats de l’Estat.

És un sector plural i divers, que des del segle XIX ha contribuït notablement a la generació de serveis de qualitat per als catalans i a la cohesió social. Només cal recordar els ateneus obrers, les cooperatives de treball o consum, les mutualitats o els primers hospitals, escoles o centres socials i de lleure. 

Forma part, per tant, de les arrels i de la identitat del país i constitueix un enorme patrimoni de la societat catalana que cal potenciar, amb una legislació que contempli i integri la diversitat de realitats, i amb polítiques que donin suport a l’enfortiment de les seves estructures. I que també donin visibilitat al paper de la societat civil i de la filantropia en l’estructuració d’un país solidari i compromès amb el bé comú, que potenciï els drets de les persones. Tenir un tercer sector i una economia social sòlida és garantia de futur i de solidaritat, en un context en què les fundacions tenen un paper rellevant, sempre des del reconeixement a les realitats plurals.  

* Article publicat en el marc de ‘L’Àgora CCF: veus del món fundacional’, iniciativa de la Coordinadora Catalana de Fundacions.