Continuïtat, canvi i innovació en la formulació de projectes socials

Ens pot semblar “natural” pensar que la continuïtat en la formulació dels projectes és possible i preguntar-nos el per què hauríem d’alterar el que ha funcionat durant anys i ha obtingut uns certs resultats. Fins i tot si optéssim per fer-ho així hauríem de sospesar els pros i els contres i tots els elements que condueixen a aquesta decisió.

La decisió del continuisme ha de venir donada per l’anàlisi i la reflexió i no pas per la inèrcia o la urgència. Hauria de ser una determinació meditada. Si ho fem així, probablement en un moment o altre optarem per la introducció de canvis.

Res a dir sobre la continuïtat, però el que sí ens hem d’assegurar és que efectivament el projecte segueixi responent a una realitat actual i no pas a la realitat del moment en que es va elaborar la primera formulació original. Segur que la situació i circumstàncies han canviat i no ho hem reflectit com caldria en el projecte. Tampoc la nostra expressió i vocabulari és el mateix d’una anys endarrere.

Per poc que ens aturem conclourem que els canvis resulten obligats. I això degut a:

• Encara que el projecte s’adrecés a les mateixes persones destinatàries hem de ser capaços de copsar que amb els anys aquestes persones han canviat i que potser el que era òptim fa uns anys ara no resulta ni tan sols acceptable perquè ha perdut la qualitat inicial i la frescor de l’inici.
  Les persones canvien i els projectes adreçats a elles han d’evolucionar i introduir canvis i variacions. El projecte pot obeir al mateix objectiu general però sens dubte les activitats i les estratègies per a desenvolupar-ho són diferents.
• No només canvien les persones usuàries, també canvia l’entorn social en el que ens movem i per tant exigeix unes adaptacions més o menys importants. Ara en període de pandèmia hem vist com són de necessàries i possibles aquestes adaptacions i que es poden adoptar abans que un daltabaix ens hi obligui.
• Relacionat amb l’entorn també canvien els recursos materials, les tecnologies i equipaments necessaris per desenvolupar les intervencions. Plantejar les activitats de sempre quan disposem d’eines que permetrien una millor intervenció és malbaratar recursos. En el moment de renovar eines i equipaments podem repensar les intervencions a fi de treure el màxim profit dels recursos i ajustar eines i accions a les noves necessitats. Fa uns anys potser només pensàvem en accions presencials i en el moment precís de desenvolupar l’activitat. Ara les eines d’informació i comunicació obren unes possibilitats d’acció més continuada i efectiva. No només podem tenir usuaris les dues hores diàries en que plantejàvem una acció concreta. Ara aquesta acció es pot transmetre i tenir un eco perdurable en altres espais i moments.
• També canvien els tècnics i professionals que executen els projectes. S’adquireix una experiència i saber fer, s’incorporen nous professionals amb noves experteses i la formació continua permet dominar altres metodologies de treball i per tant dissenyar intervencions d’acord amb aquestes noves habilitats.

Els canvis en la formulació dels projectes no es poden introduir en base a impressions, percepcions, intuïcions o improvisacions per respectables que siguin ni fonamentades que puguin semblar.

Els canvis s’han d’introduir després d’una anàlisi de la situació, després de valorar les avaluacions fetes i haver estudiat les propostes i línies de millora que en sorgeixen. D’aquí la importància de les avaluacions. No hem de pensar en les avaluacions com un tràmit més o com una simple recopilació dels resultats obtinguts sinó com un procés continuat en el desenvolupament del projecte i que evidencia la marxa del mateix amb les seves virtuts i mancances i obre la porta a introduir modificacions sobre la marxa.

De nou aquí al·ludir a la pandèmia: projectes que s’estaven desenvolupant normalment es van veure alterats i s’hagueren d’improvisar canvis. Prou que s’ha fet i prou que ha sortit!

L’avaluació esdevé l’eina bàsica a l’hora de procedir als canvis. I en les avaluacions es imprescindible que comptem amb la veu de tots els agents implicats principalment dels més directament concernits que són les persones destinatàries i les persones que intervenen tan sigui l’equip contractat com les persones voluntàries. L’avaluació ha de recollir tant elements objectius, valoracions i escales de mesura com també i igualment important suggeriments de millora i modificacions.

Mitjançant la mesura objectiva obtenint una evidència dels resultats i per tant de si hi ha algun indicador que trontolla. Mitjançant les valoracions obertes i propostes obtenim uns primers indicis de cap a on hem d’encaminar els esforços. Aquestes avaluacions cal treballar-les i analitzar-les col·lectivament a fi de que es converteixen en propostes operatives. Aquesta anàlisi pot aportar de vegades visions contraposades, contradictòries o divergències que caldria estudiar abans d’encarar una nova formulació.

No hem de tenir cap por a procedir als canvis. El que hem de témer és a ser incapaços de treballar-los, argumentar-los i vèncer les resistències que sempre s’originen. Naturalment que amb alguns canvis poden no tenir l’efecte desitjat però el que segur és una errada és no percebre la necessitat de canviar.

La pràctica habitual de les avaluacions dels nostres projectes, l’anàlisi de propostes i la introducció de modificacions suposa entrar en una cultura de millora contínua que acredita la qualitat dels nostres serveis.

Fins ara hem debatut sobre la continuïtat i unes modificacions que no afectarien de manera substancial el projecte. Són adaptacions que donen flexibilitat a la iniciativa i van garantint la seva perdurabilitat. Són canvis que li confereixen vitalitat sense alterar-la bàsicament. És una renovació. També ens podem proposar procedir a canvis substancials i transformacions que suposin un canvi radical, entenent el terme radical com a derivat d’arrel.

No entenem la innovació com els canvis adaptatius que hem vist fins ara sinó com a alteracions radicals en el projecte i en la visió que tenim de la nostra intervenció. Suposa alterar el paradigma de la nostra acció i repensar-la de bon principi. No es tracta del projecte de sempre sinó d’una proposta nova i trencadora. Naturalment una formulació així exigeix encara més cura en estudiar com encaixa a una convocatòria o si reservem la innovació per obrir una nova línia d’actuació i amb altres circuits.

Prescindint de diferents definicions del terme innovació social esmentaríem un conjunt d’elements que caracteritzen la innovació social. La innovació social comparteix aspectes ja vistos en parlar dels canvis com ara canvis tecnològics o metodològics però no es limita a això. Els projectes innovadors contenen habitualment alguns dels següents elements:

• La innovació veritable suposa trencar vells esquemes obrir-se a nous horitzons poc explorats, transitar camins poc fets i incerts, sortir de les regles establertes i preguntar-se el perquè, desafiar visions tradicionals, sortir de la zona de confort i assumir incomprensions i riscos. La innovació sorgeix de l’inconformisme amb els resultats, amb els procediments donats, amb les veritats no qüestionades ni qüestionables i sacsejar la realitat per trobar noves estabilitats.
• La innovació supera el marc normatiu actual, allò previsible i establert, el que “s’ha fet sempre així” i es planteja solucions diferents i atrevides pels problemes detectats. Pot intervenir en una zona de buit i desconeguda.
• La innovació qüestiona les visions tradicionals, els marcs burocràtics i els prejudicis. Cerca transformar l’estatus quo i apoderar les persones .
• La innovació desenvolupa noves formes de satisfer les necessitats socials existents.
• La innovació sol comportar una obertura a tots els agents socials implicats i cerca una coordinació més estreta que pretén aprofitar els recursos de tot tipus existents al territori més enllà de les xarxes habituals.
• La innovació tracta d’implicar al màxim els agents concernits en especial les persones destinatàries de la intervenció social cercant la seva plena participació i apoderament.
• La innovació cerca una eficàcia més gran en les activitats i una millor eficiència en l’ús dels recursos.
• La innovació pot atènyer tant a aspectes metodològics, de finançament, de difusió i sensibilització social, tecnològics i de sostenibilitat.
• La innovació metodològica por ser tant plantejar una estratègia nova com l’aplicació de metodologies ja conegudes però aplicades a altres col·lectius i situacions.
• La innovació se centra en la persona i en l’atenció individualitzada, en les seves necessitats i les inquietuds manifestades per la pròpia persona i no en les receptes dels recursos existents. Totes les persones tenim els mateixos drets però per exercir-los podem requerir de recursos diferents i oportunitats més ajustades a les necessitats.
• La innovació promou una atenció integral i multidisciplinària fugint dels encasellaments i les especialitzacions.
• La innovació trenca el seu propi calaix social i cerca el que també pot beneficiar altres sectors socials. El que innova no s’atura en la pròpia entitat sinó que vol abastar altres horitzons. Allò que fem pot influir en d’altres oferint-los una solució imprevista. I en el camí el que potser per nosaltres no és prou ni és pas el que pretenem esdevé una eina prou útil en altres camps.
• La innovació intervé en la comunitat fugint de segments i especialitzacions reduccionistes.
• La innovació està oberta a noves visions, sempre alerta a experiències que ens arribin d’altres àmbits i llocs.
• La innovació suposa sortir a canviar al món, no esperar que el món ens canviï.
• La innovació confia en les persones en les seves capacitats i promou la relació horitzontal, el suport mutu, l’acompanyament entre iguals.
• La innovació suposa una experimentació i per tant se sol desenvolupar en un primer moment a una escala reduïda i controlable i també més fàcilment avaluable. I un cop fet ha de ser escalable superant el seu context inicial i ser reproduïble en altres territoris.
•  La innovació suposa la confiança a l’hora de prendre riscos i assumir els reptes i els fracassos. Precisa de lideratge i promou el treball d’equip. Requereix d’un plus d’energia associativa que no podem exigir constantment.

Actualment ens enfrontem a diferents crisi com la derivada de l’escalfament global i el canvi climàtic, la crisi de l’exclusió social motivada per l’atur i la pobresa estructural, la crisi de les desigualtats internacionals i els conflictes que es manifesten entre altres fets per l’augment de persones refugiades i migrades o la crisi sanitària de la pandèmia.

Els darrers anys en rebem informacions constants i més alarmants cada cop. Totes són crisis que abasten la humanitat per sobre del nostre marc local i exigeixen respostes que vagin més enllà de les habituals. No podem pensar que reproduint els models tradicionals els resultats obtinguts siguin diferents als resultats fallits actuals. Ens calen solucions innovadores i replantejaments d’arrel.