Una de cada quatre persones té problemes de salut mental al llarg de la vida, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut. L’estadística mostra que és probable que un mateix o algun familiar, amic o persona propera els visqui en primera persona. Una situació que s’ha agreujat des de l’inici de la pandèmia: el darrer informe de la Fundació Salut Mental evidencia que l’estat de les persones amb problemes de salut mental ha empitjorat i s’ha incrementat el nombre de persones amb malestars.

És un fet, doncs, davant del qual cal estar preparats. Quina reacció de l’entorn pot ajudar al procés de recuperació? Quines actituds s’haurien d’evitar? Què pot fer la família? Recollim experiències personals i de professionals que poden orientar a qui conviu amb una persona amb problemes de salut mental.

1. Identificar el problema

El malestar psicològic es pot confondre amb problemes personals o relacionals. Ariadna Rogero, membre de d’Obertament, posa l’exemple “d’aquella amistat que a última hora cancel·la una trobada, per exemple dient que té mal de panxa”. “És més fàcil posar excuses que parlar obertament de l’ansietat que es pateix”, assegura. Una situació que pot resultar molesta i començar a deteriorar les relacions amb l’entorn proper si aquest ho considera com un atac personal en comptes de posar-lo en el context d’un trastorn.

El mateix passa, per exemple, amb aquelles persones que no es volen aixecar del llit per anar a la feina o a classe. “Sembla que si es parla del tema s’obrirà la caixa de pandora”, explica Rogero, i per això tant les persones que pateixen un trastorn com les del seu entorn poden tractar d’evitar una conversa sobre aquests malestars.

2. Convidar a demanar ajuda

Cal partir de la base que “els trastorns mentals són diversos, en tipologia i en intensitat. No es poden posar tots al mateix calaix” aclareix Joan Franch, activista de la salut mental vinculat a Obertament. Amb aquesta premissa, identificar l’inici d’una problemàtica o trastorn pot passar per diverses fases i es pot manifestar de formes molt diferents.

Un cop identificat, o amb la sospita que hi ha un malestar que està afectant a la persona, cal obrir la porta a demanar ajuda. Aida Miguel, una jove de 23 anys que també és activista de la salut mental, recorda que “la meva mare em va insistir varies vegades que demanés ajuda”. Sempre l’havia tingut al costat i sabia que podia comptar amb ella, però va arribar un moment en què “ella no em podia ajudar, una persona sense coneixements en psicologia no em podia ajudar”. La constància i paciència de la seva mare a l’obrir aquesta porta, la va dur a demanar ajuda en un moment crisi.

A mitjans de setembre es va viralitzar un vídeo del periodista Ángel Martín, en què aconsellava demanar ajuda psicològica en el moment en què un nota que hi ha un malestar. Martín, que ha rebut molts comentaris a les xarxes després d’haver fet públic que fa uns anys va viure un brot psicòtic, parlava clar: “Si estàs malament, estàs malament”. La salut mental no és una competició, deia, i seguia animant a buscar ajuda “abans d’arribar a estar tan malament com algú que tu consideres que està malament”.

Puede que esta observación sea absurda pero como también puede que no… yo la suelto por si acaso. pic.twitter.com/2qVJH4TBSP

— Ángel Martín Gómez (@angelmartin_nc) September 20, 2021

3. Mantenir-se al costat

L’Aida va veure com la seva amiga més propera s’allunyava d’ella i el Josep es va veure obligat a amagar el seu trastorn al llarg del seu primer matrimoni. El 53% de les persones amb un trastorn mental afirmen que han estat tractades de manera injusta alguna vegada per un grup d’amistats, segons un estudi presentat per Obertament. En la majoria dels casos han estat rebutjades, evitades o -en l’extrem oposat- sobreprotegides i controlades.

Franch confessa que la seva actual muller, amb qui porta 23 anys casat, “mai m’ha planyut, més aviat al contrari, m’ha tractat de manera positiva en moments baixos”. Mantenir-se al costat, adaptant-se a cada circumstància, és un pilar que pot ser de molta ajuda en situacions difícils. Miguel, natural de Terrassa, explica com la seva mare s’asseia amb ella al llit i li deia que “estava allà”, en els temps més durs. “Són moments simbòlics que et demostren que t’estimen molt i que en qualsevol moment pots comptar amb ells” confessa aquesta jove.

4. Trencar l’estigma

L’estigma és la causa de què moltes persones no demanin ajuda a temps, enrederint el procés de recuperació. Però també que un cop detectat el problema, l’entorn proper pugui fer-se’n càrrec i sensibilitzar-se. L’Aida Miguel no ho va explicar als seus familiars fins al cap de dos anys d’iniciar el tractament, just el dia abans d’ingressar. “Sentia una gran pressió”, relata, però la rebuda que en van tenir va ser molt comprensiva. En destaca la reacció dels seus avis: “per la diferència d’edat o per l’educació que havien rebut, no ho acabaven d’entendre tot i que em van fer molt de costat”.

Una situació diferent ha viscut en Josep. El seu fill, de 20 anys, és conscient que el seu pare ha tingut problemes de salut mental tot i que mai l’ha vist en moments on “estava malalt”. Aquesta invisibilitat del trastorn pot dificultar la comprensió per part de moltes persones, però tot i això, “cal trencar l’estigma”.

5. Acceptar que la vida evoluciona

La percepció dels trastorns mentals ha anat evolucionant al llarg de les darreres dècades. Malgrat queda molt camí per recórrer, les persones amb un diagnòstic de salut mental viuen una situació molt diferent i amb major llibertat. En Josep Franch ho resumeix així: “Abans quan a una persona li diagnosticaven un trastorn mental, era per tota la vida. Ara, ja no és així”.

El seu psiquiatre li ho va dir després de molts dues dècades sense que la seva malaltia presentés símptomes: “Tu evoluciones i la malaltia evoluciona amb tu”. Aquesta perspectiva afavoreix a trencar l’estigma en la fase de recuperació i trenca amb l’etiqueta, sovint de per vida, que havia fet impossible que una persona fos tractada d’altra manera que com una malalta mental.