Cada cop la gent viu més anys i a Catalunya l’esperança de vida se situa en els 84 anys, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT) de l’any 2019. Actualment, hi ha aproximadament més d’1.400.000 persones més grans de 64 anys (gairebé un 30%) i això es tradueix en un índex de dependència que augmenta any rere any. La projecció de l’IDESCAT és que aquesta xifra passi al 44,2% en els próxims 20 anys.

Viure més anys i tenir una població envellida, els canvis en les estructures familiars o la distribució de la població en el territori (entre les ciutats i l’àmbit rural) són qüestions que determinen com les persones viuen la seva vellesa.

També cal tenir en compte la soledat no desitjada, la vulnerabilitat econòmica, la precarietat en l’habitatge o les limitacions per raó de l’edat. Davant d’aquest panorama, sorgeixen alternatives per replantejar com i on es volen viure la vellesa.

La convivència intergeneracional com a motor

La Fundació Roure treballa des de l’any 1996 establint lligams entre estudiants universitaris/àries i persones grans a través del programa ‘Viure i conviure’. Es basa en l’intercanvi de companyia i allotjament, per tant, la persona gran que hi participa ha de tenir autonomia.

L’Olga Ibáñez i la Teresa Rutllán, psicòlogues de ‘Viure i conviure’, s’encarreguen de “fer el ‘matching’ i veure qui combina amb qui”, explica l’Olga. També fan un seguiment constant per mitjançar, assessorar i aconsellar davant dels conflictes que poden sorgir en el dia a dia. En línies generals, però, el resultat és molt positiu per a les dues parts i molta gent repeteix.

La Teresa assenyala que aquesta convivència ajuda a trencar els estereotips que tenen les dues parts sobre l’altra. A més, des de la Fundació Roure diuen que per als/les joves és una manera de fer voluntariat i un primer pas cap a la seva independència. “Els universitaris que participen ens diuen que és un aprenentatge de vida i els hi fa pensar en la seva pròpia vellesa i la dels seus pares”, conclouen les psicòlogues.

Noves convivències internacionals

En la línia del programa ‘Viure i conviure’ la Fundació Integramenet està començant a preparar ‘Habitatge i/en companyia’, un projecte que, en aquest cas, pretén ajuntar persones grans i dones migrades “prioritàriament sense permís de residència ni padró municipal per l’especial situació de vulnerabilitat que això suposa”, expliquen des d’Integramenet.

En aquest sentit, a banda de lluitar contra la soledat no volguda de les persones grans, “es busca construir una alternativa habitacional digne i accessible a les dones soles migrades que no tenen accés al mercat de l’habitatge”, assenyalen. Comenten, a més, la necessitat de treballar per deixar clar que no es tracta de cuidadores (un rol molt estès), sinó d’acompanyants a persones autònomes.

Amb l'inici del curs universitari ja comencem a tenir moltes parelles noves de #ViureiConviure!
Us desitgem una convivència fantàstica i enriquidora a tots i a totes! pic.twitter.com/VViVtbK1wH

— Fundació Roure (@fundacioroure) September 26, 2021

Un sostre per a les rendes més baixes

La Fundació Llars Compartides ofereix pisos a persones més grans de 65 anys amb una pensió baixa. En aquest programa de cohabitatge tres o quatre persones comparteixen pis a Barcelona o Badalona.

Les persones que hi participen, a més, tenen autonomia física i mental, per tant, des de la Fundació només supervisen que hi hagi una bona convivència o ajuden en gestions administratives, i l’equip de voluntariat dona suport en tasques de manteniment, d’acompanyament i organització d’activitats.

Les treballadores socials també participen inicialment en la selecció del company o companya de pis, quan hi ha una habitació disponible. Però “el criteri fonamental que tenim en compte és el de les persones que ja viuen al pis, perquè són les que han de conviure”, comenta la Leticia Blanco, treballadora social de Llars Compartides.

La situació econòmica també és important, perquè, com explica la Leticia, no poden destinar més del 30% de la seva pensió al lloguer. De fet, l’entitat paga el lloguer directament al propietari/ària i després rep una part de les persones que hi viuen.

Amb això es vol potenciar la corresponsabilitat de les persones grans “perquè sentin que això és casa seva”. Amb el programa també es busca “alimentar la seva autonomia i presa de decisions”, diu la Leticia.

Compartir pis per gaudir de la vida

L’Anna Cardozo durant un temps va viure en diferents pisos per la seva situació personal i, encara que va haver d’esperar cinc anys per entrar en aquest cohabitatge de la Fundació Llars Compartides, ja en fa gairebé set que comparteix la seva vida amb dues companyes: “elles coneixen els meus fills, jo els seus, sortim juntes a prendre cafè, ens ensenyem la roba que ens hem comprat... això et dona vida. Jo no em sento gens vella”, explica.

No haver de patir cada mes per pagar un lloguer tan alt és un respir: “ara puc sortir a fer un cafè o al cine”. A més, hi ha moltes persones al darrere d’aquest programa: “tenim la garantia de saber que ells estan al nostre costat. Em sento molt segura”, diu l’Anna molt agraïda i contenta per gaudir d’aquest pis.

L’Anna Cardozo també posa sobre la taula la possibilitat de viure amb els fills, encara que per a ella aquesta no és una opció: “ells tenen la seva vida i jo vull viure la meva i en aquest pis és quan realment estic vivint”.

Decidir-ho tot per encarar la vellesa

Dins de l’associació Sostre Cívic hi ha el programa d’habitatge cooperatiu sènior, on les persones grans són el centre, ja que decideixen com volen viure aquesta etapa de la vida. Aquest procés, però, pot començar entre els 50 i els 70 anys quan algunes persones ja volen anar dissenyant el seu futur.

Es tracta, per tant, d’un model finançat de manera col·lectiva, "dissenyat per millorar la vida de les persones que hi viuen i el seu entorn” i on s’inclouen "espais i serveis d’atenció a les necessitats de la gent gran”, segons indica l’associació.

Walden XXI és un exemple d’aquest estil d’habitatge on les persones que hi participen decideixen cadascun dels aspectes: “puc decidir com vull viure, amb qui i on”, tal com expliquen en el vídeo que fa un recorregut d’aquest cas.

L’any passat es va adquirir un antic hotel de Sant Feliu de Guíxols i es treballa per rehabilitar-lo i adaptar-lo a les necessitats presents i futures de les persones que hi han de viure, amb espais privats i comuns que ajuden a fomentar la vida en comunitat.

Una lluita contra la soledat no desitjada

En el programa ‘Viure i conviure’ de la Fundació Roure els universitaris/àries es comprometen a passar les nits a casa, a fer les seves tasques de la llar diàriament, a acompanyar la persona gran a passejar o a comprar i a fer un àpat plegades.

De fet, aquesta soledat, que es va agreujar amb el confinament, ha afectat considerablement els avis i àvies: "es van deteriorar molt a nivell cognitiu i físic, perquè no podien sortir de casa, van perdre la interacció amb altres persones i les rutines", comenta l’Olga Ibáñez.

Malgrat la situació, algunes parelles es van mantenir durant el tancament i això va permetre les persones grans poder comunicar-se també a través de les tecnologies amb les famílies. Això, però, s’ha traduït en moltes demandes aquest curs: “durant la pandèmia es van trobar tan sols que va pesar més el tema de la solitud que de la Covid”, reflexiona la Teresa Rutllán.

Per la seva part, Ana Cardozo explica que al seu pis viuen tres dones grans, “som una família i entre les tres es fa tot més fàcil. Quan no és una és l’altra la que té una idea. Mai et trobes sola”, reflexiona.

Tots aquests models d’habitatges lluiten precisament contra la soledat no volguda d’una manera o altra i se centren en les necessitats d'un col·lectiu moltes vegades oblidat. Com diu l'Ana, "tant de bo hi hagués molts més pisos com aquest per poder viure tan bé".