Què ha fallat en el model de residències de gent gran?

Moltes coses, però no solament en les residències sinó també en les administracions. En la primera onada, la Generalitat, així com l’estat i la resta de governs autonòmics, va estar pràcticament paralitzada. No es van facilitar equips de protecció, ni es van disposar d’indicacions sobre com actuar amb els mitjans de què es disposava, ni es van poder coordinar correctament amb el sistema públic de salut, fins que el seu control va passar del Departament d’Afers Socials al de Salut per mirar de pal·liar el desastre.

Això és conseqüència de l’envelliment progressiu de la població i de la baixa taxa de natalitat en els països occidentals que converteix les residències en centres sociosanitaris. Ara, les persones vivim molts més anys que abans, però aquest fet no va sempre acompanyat d’un estat de salut amb autonomia personal. Cal disposar de dos models que s’han de poder interrelacionar: el de les persones grans que amb una salut raonablement bona volen o necessiten conviure fora de la seva llar, i el d’aquelles que ja no gaudeixen d’autonomia.

Quina relació teniu des de Justícia i Pau amb les residències i la gent gran?

Forma part dels àmbits que treballem en la mesura que afecta la dignitat de les persones en la seva trajectòria vital.

Aposteu per un model de residències autogestionades per les famílies, amb serveis comuns i cofinançades per l'Administració. Quines dificultats suposa portar aquest model a la realitat? S'hi està treballant?

Pensem que les administracions no hi estan treballant o, si més no, ho desconeixem. En el model de les persones grans que gaudeixen d’una salut raonablement bona, cal orientar-se cap un model en què les persones grans s’agrupin d’acord amb els seus interessos i en espais residencials molt més reduïts que els actuals, en els que puguin desenvolupar les seves capacitats de manera cooperativa, amb un suport extern bàsic però amb plena capacitat per adoptar les decisions que creguin oportunes, i cofinançat per l’administració pública.

Aquest és un model que serà més econòmic i que garantirà una major qualitat de vida dels residents. Existeixen algunes experiències amb aquesta orientació tant a l’estat espanyol com a Europa, però des d’iniciatives estrictament privades i per part de persones que disposen de recursos econòmics.

Quines dificultats pateixen en concret les residències gestionades per entitats sense ànim de lucre?

No existeixen dificultats concretes en un model o altre, en el de les residències públiques o en les gestionades per entitats socials o en entitats amb ànim de lucre. El que és evident és que l’ànim de lucre, en definitiva la voluntat de repartir beneficis als inversors, genera uns riscos que s’han evidenciat en aquesta crisi: baixos salaris, precarietat, temporalitat...

Pensem que cal anar cap a un model cooperatiu similar al que ens referit anteriorment complementat per un sistema públic per tal d’evitar els riscos de la inversió especulativa en persones grans amb voluntat d’obtenir-ne beneficis. No és admissible una situació com l’actual en que milers de persones han d’esperar durant anys per obtenir plaça en una residència.

Quina perspectiva de futur té el sector de les residències?

És evident que és un sector en creixement i, a la vista de les deficiències del sistema públic, constituirà un negoci suculent. I aquest és un dels riscos, entre molts d’altres, com que només les persones grans amb recursos econòmics es puguin garantir una tipologia de residències adequades en el moment de la seva vellesa. La gestió de la vellesa constitueix, sense cap mena de dubte, un dels reptes més rellevants d’aquest segle...i no se’n parla gaire.