"Aquí dormia jo", explica el Jaume Mengual mentre assenyala l'entrada de l'aparcament de Palau Nou, situat al bell mig de les Rambles de Barcelona, a pocs metres del Mercat de la Boqueria. "M'han tret el lloc", diu mig rient, assenyalant la persona que està dormint a l'espai on ell va passar set anys de la seva vida. "Potser hauries d'abaixar una mica el to", comenta prudent la Maria Pomer, voluntària de la fundació Arrels, "més que res per no despertar-la". El Jaume respon que "no és hora de dormir encara" i que "a partir de les vuit del vespre sí que es podria queixar".

La cruesa de les paraules del Jaume i el seu to brusc impacten. Ell era aquella persona fa només tres anys i té molt clar quines són les 'normes' per dormir al carrer, què s'ha de fer per sobreviure, per protegir-se i per integrar-se. "Jo per dormir sempre he buscat llocs amb llum, amb càmeres i per on passés la policia, per això aquest pàrquing era perfecte".

Costa pensar com algú pot arribar a agafar el son a l'entrada d'un aparcament 24 hores en ple centre de Barcelona. També costa pensar com algú de les seves dimensions - no fa menys de metre noranta - pot dormir en un espai tan petit. A més d'alt, és desmanegat i, quan camina, tendeix a torçar-se cap a l'esquerra. La seva veu és aspra, com si estigués congestionat, però no ho està. Aquesta tarda va vestit de negre de dalt a baix, combina unes sandàlies amb uns mitjons, també negres, i porta una dessuadora on es pot llegir la frase #NingúDormintAlCarrer.

Mentre el Jaume ens explica com era la seva realitat a l'entrada de Palau Nou, els turistes s'acumulen a la vorera, empenyent, cridant, aturant-se. "Al carrer sempre dorms amb un ull tancat i l'altre obert i t'acabes acostumant a què hi hagi gent al voltant, a què facin soroll, fins i tot a què passin cotxes", diu quan un vehicle es disposa a entrar a l'aparcament.

"Després de molts anys dormint cada nit aquí, el vigilant, que ja em coneixia, va parlar amb el gerent de l'aparcament i un dia em van dir que baixés", recorda. "No sabia molt bé què esperar quan m'ho van dir. Sabia que no podia ser res dolent, perquè jo sempre deixava tot net quan marxava al matí", un gest que, segons el Jaume, no totes les persones en situació de carrer tenen, però que és important perquè et deixin tornar allà on dorms. "Al final em van deixar una petita habitació per guardar les meves coses".

Mentre explica aquesta anècdota, el seu gest canvia. Encara li costa parlar de la seva experiència al carrer, especialment quan es refereix a totes les persones que li van donar un cop de mà. "M'han ajudat molt", explica, "per exemple, al Nadal, em portaven pizzes d'aquí al costat", comenta mentre assenyala tímidament l'establiment de la vora, el restaurant italià Caruso. "A la Laika mai li ha faltat pinso", abaixa el cap i riu en mirar la seva gosseta, una barreja entre bulldog anglès i pitbull, que l'ha acompanyat durant gran part dels seus trenta anys en situació de carrer. "M'agrada viure sol, amb la meva nena (la Laika), per això em va costar tant demanar ajuda".

"Jaume, després els hi acabes d'explicar", diu la Maria, "que hem d'anar cap al taller". Al girar la cantonada, el carrer Nou de Sant Francesc s'obre pas entre furgonetes de repartiment, patinets elèctrics i botigues de regals. En mig de tot plegat, el Jaume assenyala un mural enorme amb una foto seva estirat panxa enlaire amb la Laika a sobre. "És la foto que millor col·locada està, perquè com està alta, ningú la pot fer malbé", comenta. "Em poso així si voleu, i em feu una foto amb la foto", riu. "Surto més guapo del que soc i estar amb la meva Laika em fa sentir molt orgullós. Mai a la vida he estat tan orgullós".

La fotografia del Jaume és una de les tretze peces que formen part del projecte #Visibles, d'Arrels Fundació. En el marc d'aquesta iniciativa, l'artista Teo Vázquez va fotografiar tretze supervivents de situacions de carrer i, ara, les seves imatges decoren els indrets que solien ser casa seva. Els murals busquen il·lustrar les realitats de les supervivents, però també ser un punt de partida per explicar les seves històries. És precisament per aquest motiu que Arrels Fundació organitza rutes per visitar els murals amb les seves protagonistes i amb voluntàries de la fundació. La tarda del 18 d'abril, una desena de persones van recórrer els carrers del Raval, escoltant les seves històries de supervivència.

"Fes-me una foto aquí"

Un grup d'infants camina en direcció a la plaça Salvador Seguí. Van d'excursió, en parelles, agafades de les mans, amb les motxilles a l'esquena. Per l'hora que és, ja es comença a veure algun entrepà.

Al costat oposat de la plaça, un turista alt, ros i de complexió forta li deixa el mòbil a una de les seves companyes de viatge. Li diu, en algun idioma inintel·ligible, una frase breu. El noi avança uns metres i es recolza contra la paret de la Filmoteca de Catalunya. Fa el gest de victòria amb la mà. Darrere seu, descansa un mural on es veuen tres fotografies d'un home vestit de vaquer. És el Miguel Navarro, supervivent de situació de carrer.

Al costat de la fotografia hi ha un codi QR. En escanejar-lo, es pot conèixer la seva història: com va viure i sobreviure al carrer. Cap de les turistes pensa a escanejar el codi, cap d'elles coneixerà la seva història. Després d'un parell de fotografies més, marxen per un dels carrerons que envolten la plaça.

Uns carrers més enllà, la façana de l'església de Sant Agustí crida l'atenció d'un altre grup de turistes. La part superior del frontal sembla estar inacabada, amb les totxanes encara a la vista. Una altra vegada, la mateixa frase, aquest cop en castellà. "Hazme una foto aquí". Un home s'apropa a la façana i es recolza davant la fotografia gegant del Gustavo Flores, que apareix al seu mural amb un somriure d'orella a orella i els braços estirats, com si estigués aguantant una de les cornises de l'església sota les quals es refugiava fa pocs anys, quan encara dormia al carrer.

La situació ha canviat bastant des de llavors. Ara les persones en situació de carrer no es poden refugiar al vestíbul de l'església, ja que una estructura metàl·lica punteguda els impedeix estirar-se a les escales. "És irònic", comenta la Maria. "Col·locant aquests ferros, s'han assegurat que a l'entrada de l'església no hi dormi ningú. Deu ser que no queda bonic, o que molesta". Es tracta d'un exemple d'arquitectura hostil, una pràctica urbanística que consisteix a col·locar elements arquitectònics en certs espais per prevenir el seu ús 'indegut'. Col·locar unes punxes a unes escales, fer bancs individuals o ampits de finestres inclinats perquè ningú hi pugui dormir.

"Però no serveix de res. Mireu allà", comenta la Maria. A la cantonada, s'acumulen les persones estirades a terra, tapades amb mantes i rodejades de bosses. "Passa igual". Viuen a la porta del menjador social Reina de la Paz, regentat per les 'calcutes', que és el nom que popularment han rebut les missioneres de la caritat de Santa Teresa de Calcuta.

El Jaume coneix bé aquest menjador. Fan dos torns per àpat. Obren tots els dies, menys els dijous. Atenen a persones de totes les nacionalitats. "A Barcelona no es passa gana", comenta, "hi ha molts llocs on pots anar a que et donin menjar".

Territori doblement hostil

El sol de mitja tarda il·lumina la cara de l'Ana Maria com si fos un focus. El seu escenari particular és la plaça de Sant Galdric, a tocar del Mercat de la Boqueria. El seu és l'únic mural protagonitzat per una dona que veurem aquesta tarda. En total n'hi ha dos. L'altre és la imatge de l'Imma Fuentes col·locada a una finestra del Rectorat de la Universitat Pompeu Fabra.

"La Maria va estar nou anys vivint al carrer", explica el Jaume, que la coneix, "i sempre diu que va ser molt feliç al carrer, perquè es va enamorar". Els gestos de la desena de persones que estan fent la ruta aquesta tarda s'alleugereixen. Estan commogudes. Després de tantes històries cruels, els somriures no triguen en aparèixer. Una de les assistents demana saber més. El Jaume riu. "Estava caminant per les Rambles, no sé d'on venia, i va conèixer un holandès i es van enamorar. I van viure junts molts anys, per això també li va costar molt sortir del carrer", lamenta.

"És bastant habitual que les dones busquin companys al carrer, però s'ha d'anar amb compte amb la companyia que es troba, molts poden ser abusadors", explica. El gènere és un factor determinant quan s'està en situació de carrer. Segons dades de l'ajuntament de Barcelona, només un 11,7% de les persones que actualment dormen al carrer a la ciutat de Barcelona són dones.

La Maria explica que totes les voluntàries "saben" que la presència de dones és menor, però que encara manquen estudis que analitzin les causes que fan que les dones arribin menys al carrer. "Jo tinc la meva teoria personal", comenta tímidament. Després d'aclarir que és "simplement una percepció", explica que ha arribat a aquesta conclusió "després de molt any de voluntariat i de compartir-ho amb altres companyes".

En la seva experiència com a voluntària ha detectat que, normalment, les dones "tenim més recursos abans d'arribar al carrer" i, afegeix, "en general, no ens costa tant demanar ajuda". Segons explica, moltes dones no arriben a estar en situació de carrer perquè tenen infants a càrrec seu, perquè recorren a la xarxa social o perquè, en últim terme, poden obtenir un mínim d'ingressos exercint la prostitució.

Segons l'informe 'Dones en situació sense llar a la ciutat de Barcelona' elaborat per la Universitat de Barcelona l'any 2021, el perfil de la dona sense llar és el d'una mare, al voltant dels cinquanta anys, amb estudis primaris i sense parella. Aquest mateix estudi reflecteix que, a més dels abusos sexuals i altres violències masclistes, el motiu que porta les dones a acabar en situació de carrer és la dependència econòmica.

Un altre dels factors de vulnerabilitat de les persones en situació de carrer és la seva procedència. Segons el darrer recompte d'Arrels Fundació, més del 70% de les persones que dormen als carrers de Barcelona són migrades. És el cas del Giorgio Ossola, d'origen italosuís. El seu mural decora ara una de les entrades de l'escola Massana.

A més de la situació de carrer, el Giorgio ha hagut de fer front a tots els obstacles burocràtics que implica no estar al seu país de naixement i que fan que les possibilitats d'accedir a subsidis o serveis de suport siguin mínimes. "Tot i que els serveis socials han millorat molt", comenta la Maria, "cada vegada hi ha més gent dormint al carrer i no arriben a atendre a tothom".

Actualment, el Giorgio és orientador a Arrels Fundació, on dona suport a les persones en situació de carrer a l'hora d'adreçar-se als serveis disponibles i iniciar el seu procés de recuperació. A més, treballa també amb l'equip del Centre Obert que té l'entitat, mantenint un contacte directe amb aquelles persones que es troben en la situació en què fa uns anys ell mateix estava.

La Troballa

Quan arribem al taller del carrer Ample és ja gairebé el vespre. Les poques persones que hi queden treballant aixequen el cap quan prop d'una desena de visitants entren darrere del Jaume i la Laika. El Jaume saluda efusivament, la Laika s'ajeu al que ja és el seu petit racó.

"Aquest és el nostre taller, el de la botiga 'La Troballa'", explica el Jaume. "Aquí fem de tot: clauers, tasses, enquadernem amb pell... de tot!". L'espai és gran i podria ser diàfan si no estigués ple d'estris i màquines. Al final de la sala, s'intueix una cuina i, més enllà, un pati, on encara es cola una mica de llum del sol. "A mi em va molt bé venir aquí, vinc vuit hores i així treballo, em distrec, em sento útil". El Jaume explica que, després de la "bogeria" amb la campanya de Sant Jordi, ara ja s'han posat a fabricar els calendaris d'advent pel Nadal. "És un no parar", esbufega.

Són gairebé dos quarts de set i les treballadores comencen a recollir. Des d'un ordinador, es reprodueix a tot volum 'Bad Romance' de Lady Gaga. Tot i així, la Laika es queda adormida. Aquí és, per fi, a casa. Igual que el Jaume, el Miguel, el Gustavo, l'Ana Maria o el Giorgio. Amb Arrels són, per fi, a casa.