Javier Rojano: “Treballem perquè la persona amb discapacitat estigui al centre i tingui els mateixos drets”

Javier Rojano és president de CEMFIS (per les sigles de Centre Minusvàlid Físic). Des dels vint-i-quatre anys té una discapacitat sobrevinguda, encara que la seva relació amb l’entitat és molt anterior. De ben petit amb la seva família va arribar a Santa Coloma de Gramenet per poder donar resposta a les necessitats mèdiques del seu germà amb paràlisi cerebral.

Al llarg de la seva vida Javier ha tocat moltes tecles, al final, però, tots els camins l’han portat ha continuat donant suport a CEMFIS, una entitat a la qual vol retornar tot el suport rebut. L’organització, que compta amb més d’un centenar de persones associades, dona suport en temes jurídics, d’ajuts, d’accessibilitat, d’inserció laboral, logopèdia... des d’un vessant local.

Com es crea CEMFIS?

Va néixer l’any 1978 del moviment veïnal i dels propis pares que tenien algun noi amb discapacitat. CEMFIS és una de les primeres entitats que va sorgir amb el moviment del col·lectiu. Som una entitat petita, però sempre hem treballat molt i ens coneix tothom a la ciutat.

Sempre hem treballat en els temes de la ciutat, per exemple, en plans d’accessibilitat, i en la sensibilització. Treballem perquè la persona amb discapacitat estigui al centre i tingui els mateixos drets i deures que qualsevol altra persona. La missió de CEMFIS és coordinar, impulsar i representar el nostre col·lectiu.

Qui en forma part?

A CEMFIS hi ha persones amb tot tipus de discapacitats: física, orgànica, visual, auditiva... També donem suport a persones amb discapacitat intel·lectual, encara que hi ha altres entitats i federacions que s’hi dediquen específicament.

Un dels temes que reivindiqueu és la situació de les dones amb discapacitat.

Sí, també portem temes de violència de gènere, perquè ens hem trobat sòcies que n’han patit. Fa molt de temps que treballem en l’apoderament de les dones i nenes amb discapacitat. Les dones pateixen una doble de discriminació: pel fet de tenir discapacitat i per ser dones.

L’accessibilitat és sempre una qüestió molt problemàtica per a les persones amb discapacitat física. Com ha canviat amb els anys?

Amb els Jocs Olímpics de Barcelona la ciutat va viure un canvi en l’accessibilitat, però encara calen moltes millores. A Santa Coloma, a més, ens afecta la pròpia orografia perquè la ciutat està entre muntanyes.

Ara estem treballant amb comerços i escoles perquè siguin més accessibles i inclusius. Encara que de vegades costa que ho vegin com una inversió i no com una despesa. Però no només treballem per al nostre col·lectiu, sinó també per a tota la gent que s’està fent gran, fins i tot repercuteix en les mares i pares que porten el cotxet.

És una lluita que ve de llarg, però encara queden molts reptes.

Hem millorat molt en l’accessibilitat al metro, per exemple, però ara estem treballant en l’accessibilitat als habitatges, però costa molt que les immobiliàries hi creguin. Les immobiliàries no entenen d’accessibilitat, no s’hi volen implicar. Et diuen: “Aquest és el local, si el vols, endavant; i si necessites accessibilitat fas les obres tu mateix”.

Davant la manca de residències hem de recórrer a l’assistència personal i necessitem poder viure a casa amb unes condicions dignes. De fet, ens arriben moltes consultes d’entitats, comerços i persones per saber com fer accessible els habitatges, els locals o els cotxes.

La manca de material també és un llastre que arrosseguen sovint les persones amb discapacitat física.

Tenim el projecte ‘Ajuda’ns a ajudar, dona-li una vida nova’ que és un banc de recursos ortoprotètics (cadires de rodes, crosses, llits elèctrics, grues...) i deixem aquests materials a les persones amb menys recursos.

També aportem material quan hi ha algun conflicte bèl·lic. Juntament amb diferents entitats vam enviar material en la guerra dels Balcans i Ara també ho hem fet amb el conflicte a Ucraïna. A més, hem enviat material a Gàmbia o a Síria.

Amb Amputats Sant Jordi apropeu la discapacitat física a les escoles. Quin retorn teniu de l’alumnat?

Una persona voluntària de l’entitat explica la seva pròpia experiència i als nois els hi agrada molt. Després quan te’ls trobes pel carrer els hi expliquen als pares: “Mira aquests van ser els profes que ens van explicar com és anar en cadires de rodes i ens la van deixar provar...”.

Els nostres alumnes d’avui són el futur, per això hem de treballar per la igualtat perquè puguem aconseguir un futur millor.

CEMFIS també dona suport en l’esport inclusiu.

Tenim molts usuaris que fan esport, cosa que abans era molt minoritari. Volem que els esports que ja es fan a la ciutat siguin inclusius. No hem d’inventar una cursa exclusiva per a persones amb discapacitat, sinó que la que ja es fa volem que sigui per a tothom (ja buscarem un recorregut si no és de 5 km, que siguin de 2).

Ara estem en un projecte d’esport de motor inclusiu, juntament amb la Fundación Step by Step i d’altres entitats, i hem entrat per donar suport perquè un noi amb discapacitat hi participi.

Coche oficial de la entidad con @joansoy de copiloto en la #parabajaaragon con @FundacionSBS al proyecto de #MotorInclusivo @BajaAragon @OctagonSpain @scgramenet #PaddockDetailingBarcelona pic.twitter.com/YCoGAnayZt

— CEMFIS (@cemfis_sc) July 23, 2022

Javier, tu com vas arribar a CEMFIS?

Quan vam venir a viure a Santa Coloma, des d’Eivissa, els meus pares van conèixer l’entitat i CEMFIS ens va ajudar molt, sobretot, amb el transport per anar a l’hospital i a rehabilitació. L’any 78 no hi havia gairebé transport adaptat... Ara estem millor, encara que falten moltes coses.

Què t’aporta seguir al peu del canó amb l’entitat?

Però jo des de petit havia viscut molt als hospitals, pel meu germà, per tant, ja ho coneixia. També va ser un cop per als meus pares. Però jo sempre he sigut molt inquiet i sempre he estat ficat en moltes coses.

També tinc una discapacitat sobrevinguda des dels vint-i-quatre anys, amb la qual cosa va ser un cop dur, sobretot per als meus pares. Però CEMFIS em va ajudar molt en el dia a dia. Vaig entendre que, tot i tenir una malaltia, no podia quedar-me sense fer res. Per tant, m’ha aportat ajuda en la meva persona i també amb el meu germà, i ara he d’ajudar a aconseguir els nous objectius.

I, al final, ets el president!

Sí, et vas implicant i vas coneixent coses noves, i a mesura que els altres es van fent grans, doncs agafes responsabilitats. L’entitat m’ha ajudat a tirar endavant en una situació complicada, com a altra gent. Crec que tot el que pugui aprendre ho he de reinvertir en l’entitat perquè més persones tinguin una vida millor, incloent-hi el meu propi germà. I ara estem treballant per crear nous projectes i actualitzant l’entitat.