La Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) és una organització que treballa per la promoció de les persones grans a la societat, per al seu acompanyament i el respecte de la seva dignitat. Vol ser la plataforma per a que les entitats que es troben sota el seu paraigua facin arribar la seva veu als poders administratius.

Entre altres, la seva és una feina de visibilització, de fer entrar en el discurs públic el respecte als drets de les persones grans de veure cobertes les seves necessitats, segons explica Josep Carné, president de la FATEC. És per això, comenta, que aquest Dia Internacional de la Gent Gran assistiran a l’ONU per a presentar les seves reclamacions.

Heu fet un manifest per dur a la ONU sobre gent gran i drets humans. Explica-ho.

Cada primer d'octubre se celebra el Dia Internacional de les Persones Grans. És un marc que a la FATEC utilitzem per a posicionar-nos i explicar una mica on estem i què fem. Són moltes les reclamacions i reivindicacions que fem les persones grans, i és per això que generalment posem l’ull a l’ONU per veure què fa. Enguany, l’objectiu escollit per l’ONU per al Dia Internacional és avançar cap a complir les promeses de la Declaració Universal dels Drets Humans de les persones grans, aprofitant que se celebra el 75è aniversari de la Proclamació dels Drets Humans. Serà, per tant, una data d’anàlisi: on estem i què està passant?

S’ha parlat de la igualtat de gènere, de la igualtat de drets i deures, que està molt bé, però creiem que cal anar més enllà. Si analitzem objectivament la situació actual, és evident que estem millor que fa 75 anys. Però encara hi ha moltíssimes coses que no s’han fet, que cal analitzar amb profunditat, i això són els drets de les persones grans, que ens sentim una mica desemparades. Aquesta situació és una conseqüència del fet que les persones vivim cada cop més anys, i de l’evolució del fenomen de l’edatisme.

Com descriuries l’edatisme? I com diries que afecta la configuració i l’aplicació dels drets humans?

És la discriminació per raó d'edat. Hi ha dues formes d’edatisme. Primer, aquella que prové de la societat: hi ha estadístiques que asseguren que una de cada dues persones som edatistes. L’altra forma és l’edatisme autoimposat, aquell que obliga les persones a dir “això no és per a mi, això no ho puc fer”.

La realitat és que actualment estem encara en una situació de molta precarietat de cara a les persones grans. Entenem que no som tractats amb dignitat. Un exemple claríssim és la manca de persones grans als mitjans de comunicació, com si no fóssim atractius. Les persones grans som invisibilitzades, no interessem, es creu que no aportem notícies. I el mateix a la feina. Hi ha persones grans que encara estan en edat de treballar que són menystingudes per les empreses, i són tractades d’incompetents, de desmotivades, de resistents al canvi, incapaces d’aprendre... Per això, en definitiva, el que s’està reivindicant són drets.

Quins drets humans no es respecten de cara a les persones grans?

En definitiva, el dret a escollir lliurement el tipus de vida. Les persones han de tenir el dret a viure la vida que volen viure, però a les persones grans se’ns imposa un tipus de vida concret. Primer, no se’ns respecta el dret a l’autogestió. És un col·lectiu que és cada vegada més dependent, però això fa que se’ns obligui a certes coses, i que no se’ns pregunti, per exemple, on volem viure. Hauríem de tenir el suport o l’ajut de les administracions, que se’ns permeti viure a casa o on sigui amb dignitat.

Tampoc se’ns garanteix la participació a la societat. Per exemple, quantes persones grans hi havia representades a les llistes de les eleccions? Ben poques, i això és estrany quan som el 20% de la societat. Però s’assumeix que som incompetents, que no podem representar ningú, quan hi ha un gran col·lectiu a qui manca representació.

I això afecta com es gestionen els drets de les persones grans.

És clar. Mira, per exemple, el món de la salut. Es creu que anem a l’atenció primària perquè sí, perquè estem avorrits. Quan realment aquestes persones el que estan, en moltes ocasions, és deprimides, o potser confoses. I aquí hi ha també la qüestió de les noves tecnologies. La societat ens està intentant fer entendre que nosaltres hem de ser capaços de fer accions financeres a les aplicacions dels bancs, a les de les administracions públiques o a La Meva Salut, tenir una firma electrònica... Però no tothom està preparat per fer això. S'estan posant en marxa apps o coses per a la gent gran, però ningú ens ha preguntat si això ens va bé o ens interessa.

Una altra qüestió que tractarem a l’ONU és la pobresa energètica. Crec que aquí hi ha algú que s’està aprofitant dels beneficis a càrrec dels consumidors, i això complica molt la situació a algunes persones. Hi ha qui té una pensió minsa, i es troba amb la situació d’haver d’escollir si es medica, menja o té la casa calenta.

Aquestes qüestions que comentes són evidentment drets humans que tothom ha de tenir garantits, però sembla que aplicats a la gent gran esdevenen tabús, no se’n parla, i això dificulta encara més la seva aplicació en aquest col·lectiu.

Exacte. Mira, un exemple claríssim és el maltractament a les persones grans. Hi ha situacions que queden totalment invisibilitzades, i això fa que sigui impossible aplicar els mecanismes que s’activen en altres situacions de violència. Això és perquè es produeixen a la llar, a l’entorn familiar. Com pot denunciar una persona gran a qui el fill maltracta? I quina és l’alternativa que li queda després?

Cal idear mecanismes, per tant, que ens ajudin a fer visible allò que és invisible, i que ens ajudin finalment a sortir-ne.

Quins mecanismes proposes per a pal·liar aquestes situacions i reivindicar els drets humans de les persones grans a la societat, per a convertir els tabús en realitats visibles?

Primer tenen un paper primordial els mitjans de comunicació. M'agradaria saber quants mitjans es faran ressò del Dia Mundial de la Gent Gran i com ho faran, si s’acontentaran amb una simple nota de premsa o si, en canvi, es faran ressò amb articles més elaborats. En els altres dies internacionals, el de la dona, el de l’orgull LGTBI... Veurem polítics i locutors amb llaços i banderes, i això està molt bé. Però arriba el dia de la gent gran, que reivindica el 20% de la població, i no sortirà gaire més que quatre articles en quatre diaris. Crec que s’ha d’entendre, i nosaltres també hem d’entendre, que tenim un dia per a nosaltres. Que no puguem córrer una marató de 40 km sense un entrenament exhaustiu, no vol dir que no pugui fer moltes altres coses, dur els nens als extraescolars, presentar-me a les eleccions a l’ajuntament, reivindicar els meus drets.

Un altre mecanisme que proposaria és l’educació. Cal que la gent jove vegi que hi ha unes generacions que tenen molt a fer, molt a dir i molt a aportar. I que aquestes generacions, algun dia, també formaran part d’aquest grup de gent.

I la conseqüència d’aquestes discriminacions és que no s'estiguin aplicant o respectant els drets humans de les persones grans.

I per això hem volgut fer-hi incidència enguany. No és que no tinguem drets, sinó que tenim unes necessitats que s'han de solucionar amb drets. No serveix solucionar-ho si no tinc el dret que m’ho garanteixi. Jo he de tenir el dret de, si un dia soc dependent, per exemple, poder anar a un centre que m’atengui, no haver d’esperar que hi hagi algun familiar que ho faci.

Evidentment, jo tinc més possibilitats de tenir aquestes necessitats que una persona de 40 anys. Però tots hauríem de tenir el dret de disposar d’aquesta ajuda si ho necessitem. La persona de 40 i la de 80, però com a persones grans tenim més probabilitats de tenir aquestes mancances.

Anireu a un òrgan internacional a fer aquestes demandes. Però la problemàtica no ve també per la dificultat de conjugar els mandats internacionals amb els recursos i les agendes de les administracions regionals i locals?

És clar, aquest és un altre dels obstacles que ens trobem. Hi ha protocols únics per tot arreu. Per exemple, el protocol per a evitar maltractaments a la Garrotxa és diferent al del Montsià, i el de Masnou, del de Mataró. Això es deu al fet que cada administració fa la seva en funció del que ells creuen que han de tenir, de les problemàtiques a què creuen que s’han d’enfrontar. I això és complex, perquè mentre a un poble per a fer la denúncia o aconseguir informació, has d’anar a l’ajuntament, a l’altre et diuen que cal anar als Mossos d’Esquadra, a l’assistent social, al metge de capçalera o al jutge de pau.

No vol dir que no es resolgui, al final. Però quan tens un problema d’aquestes característiques, que estàs patint un maltractament, soledat, o vulneracions de drets hauria d’existir un procediment unificat, o un lloc únic al qual acudir en cas de ser una persona gran amb alguna d’aquestes problemàtiques, com és el cas del telèfon de la violència contra les dones. Actualment, el que hi ha són telèfons, així en plural, per a cada districte, municipi o consell comarcal, són tots diferents, i caldria un únic número per a aquestes emergències.

Una última qüestió que té a veure amb l’autonomia i els drets de les persones grans, i que és una reivindicació constant a les associacions de gent gran són les residències. S’hi respecten els drets?

S’ha transmès la visió que la residència és un lloc on la gent va a morir-se, a passar els últims anys de la seva vida. I en alguns casos és així, sí, però crec que hem de canviar això i transformar les residències en un lloc on s’hi va a viure. Transformar aquest estereotip tan gran de “l’han dut a una residència”, i dir, “he anat a viure a una residència perquè hi estaré millor que a casa, on estic sol, i on venen a cuidar-me un parell d’hores al matí i al vespre, i la resta del dia estic completament sol tancat a casa a l’espera que vinguin de nou”.

La residència ha de ser el lloc on aquestes preocupacions no existeixin, on les persones tinguin atenció les 24h, i puguin socialitzar, i parlar de moda, de futbol, tenir una altra vida. Però per a aconseguir això ha de canviar el funcionament de les residències i el model de cura de llarga durada. Això vol dir també respectar uns drets que avui en dia, majoritàriament, no es respecten: el dret a la intimitat, el dret a ser atès per la persona que vulgui, el dret a decidir que hi ha medicaments que no vull prendre... I és que, que estigui en una residència no significa haver perdut la meva dignitat

I per tancar: alguna demanda?

El nostre treball és intentar defensar els drets de les persones grans allà on faci falta, i en tot moment el que fem és reclamar que aquestes problemàtiques que puguin tenir tinguin resposta. I aquí és primordial tenir el suport dels ajuntaments, que han de donar facilitats per, per exemple, ajudar a reincorporar aquestes persones a la societat perquè no es quedin soles a casa.

Les administracions han de veure que hi ha persones que tenen necessitats concretes. Es tracta de conscienciar-les que tenim totes aquestes problemàtiques i que han d’aportar recursos per a solucionar-les. Les entitats som equips de voluntaris que intentem ajudar, però necessitem la seva ajuda per poder-ho portar a terme.