Laura Alonso: “Es valora més l’estètica d’una dona que els seus resultats esportius”

Quins estereotips t’has trobat practicant esport per ser dona?

Des de petita he practicat diversos esports com el bàsquet, l’atletisme, el patinatge o el judo. Sempre havia volgut jugar a futbol, però no estava ben vist perquè es considerava que era una cosa d’homes o que les dones que hi jugaven podien ser lesbianes. Amb el judo també hi tenia pressió social, però la gent ho va acceptar millor. Sembla com si alguns esports estiguessin associats a un gènere.

Si està relacionat amb la força ha de ser d’homes i si és més estètic amb dones, com passa amb la natació sincronitzada. La societat ens fa creure que si fem un esport que habitualment practiquen dones serem menys homes o que si fem un esport que s’associa als homes no som tant femenines.

Què penses quan escoltes frases com ‘l’esport és una cosa d’homes’ o ‘l’esport femení no interessa’?

La primera és bastant ridícula perquè no hi ha una norma de qui pot fer un esport i qui no, l’esport ha d’estar obert a tothom i qui el vulgui practicar endavant.

Pel que fa a la segona, lamentablement, l’esport femení no interessa. No perquè les dones no vulguem, sinó perquè la societat i la cultura en la que vivim és així i no tenim representació de dones en els mitjans de comunicació. Sense cobertura mediàtica ni recolzament de les empreses que posen diners per promocionar l’esport és molt difícil que la societat canviï de mentalitat.

I què em dius d’esportistes com Carolina Marín i Mireia Belmonte?

Aquestes dones han aconseguit moltíssim, però gairebé no omplen titulars ni portades de diaris. Encara és més important el pentinat d’un futbolista que un equip femení guanyi la copa del món. Als mateixos programes d’esport la representació femenina és mínima i el mateix presentador no li posa la mateixa emoció quan parla de l’últim gol de Messi que quan explica els resultats d’un equip femení.

T’has sentit alguna vegada discriminada?

Jo mai he sigut molt flexible. Quan era petita a l’escola fèiem un examen de flexibilitat a educació física. Les dones havíem d’aconseguir arribar més lluny que els homes per aprovar i això em perjudicava. En canvi, era molt més ràpida que la majoria dels nois i això no se’m valorava.

Una altra discriminació que he patit és amb els vestuaris de la pista d’atletisme on entreno. Els caps de setmana compartim espai amb jugadors de rugbi. Dels 5 vestuaris que hi ha, 4 se’ls queden aquests jugadors i l’altre és pels nois de la pista. Les noies ens hem d’anar a un pavelló que es troba a 200 metres, esperar a que ens donin una clau, baixar les escales, anar fins al final del passadís i arribar a un vestuari bastant precari. Si ja de per sí una dona té més dificultats que un home per practicar esport, aquests detalls encara ho dificulten més.

I amb altres esports com el futbol?

Tinc una amiga que practica futbol en un equip on hi ha 5 línies de nois i 2 de noies. Els homes aconsegueixen els millors horaris per entrenar i les dones es queden amb l'última hora d’23h a 0h. A part de la conciliació que han de fer, si els homes triguen una mica més del compte ja els hi treuen temps d’entrenament, això sense comptar si al finalitzar s’han de canviar o volen dutxar-se.

Creus que en un esport com l’atletisme hi ha la mateixa discriminació?

Per sort no, però sí que hi ha coses molt visibles com la roba o la separació per proves. En proves combinades l’home fa el decatlhon i la dona l’heptatlhon o per exemple l’alçada de les tanques femenines és ridícula, molt més baixa que l’alçada de les tanques dels homes.

Per què els homes competeixen amb samarreta i pantalons i les noies amb top i calces?

Quan les dones van començar a fer esport ens ho van ‘permetre’ perquè l’espectacle érem nosaltres. Amb això vull dir que sembla que es valora més la part estètica i visual que no el que fem com a esportistes. Per exemple, les llançadores no van amb calces i amb top, perquè es considera que el seu cos no compleix amb els canons de bellesa i, per tant, com no interessa tant poden anar més tapades.

He estat en clubs on la única roba de competició femenina són unes calces i un top, no et donen l’opció de canviar d’equipació perquè ni la fan. Els homes poden anar amb samarretes més amples i amb malles que arriben fins al genoll. Hi ha un club a Catalunya on la roba dels homes és blava i la de les dones és rosa, i això només fa que perpetuar estereotips arcaics.

I en altres esports?

Potser en el bàsquet o el futbol no es veu tant aquesta diferència, però en altres esports encara és pitjor, com és el cas del vòlei. Un dels principis del feminisme és que cada dona vesteixi com vulgui, però el problema està quan les noticies i fotografies que surten als mitjans només tenen una connotació sexual i ens oblidem dels mèrits esportius.

Als Jocs Olímpics de Rio es va fer molt famosa una foto d’una esportista egípcia amb hijab i una alemanya amb la típica equipació. Aquesta foto es va fer per denigrar a la dona egípcia, quan tenia tot el dret de vestir així. El problema és que la societat no ho accepta perquè en l’esport femení es prioritza l’estètica abans que la qualitat esportiva.

Se li dona la mateixa importància als campionats masculins que als femenins?

Majoritàriament tenen més pes els masculins. Fa temps vaig escoltar una noticia de que en un campionat de pàdel als homes se li donava una gran quantitat de diners per guanyar-lo i a les dones només 200 euros. Si no es dona el mateix premi, les noies no s’apuntaran perquè veuen que no poden arribar al mateix nivell que els homes i, per tant, no es fomenta l’esport femení.

En l’atletisme no hi ha tanta diferència econòmica, però n’hi ha altres problemes. Abans, la lliga espanyola femenina i masculina es feia conjuntament, però ara l’han separat. Es fa el mateix dia, el que fa que hagis de decidir anar a una o a l’altra i la gent tendeix a decidir la masculina, perquè ho considera més espectacle. Si en una família on hi ha un nen i una nena, els pares decideixen anar a la masculina, la nena no trobarà referents, perdrà l’interès i ens arrisquem a perdre a les esportistes de les generacions futures.

Cada vegada hi ha un percentatge més elevat de dones a les curses populars. Significa això que la societat està fent un canvi?

Sí que és cert que cada vegada hi ha més dones que es decideixen a practicar aquest tipus d’esport. El córrer és una pràctica fàcil i això dona més possibilitat a entrar, a més que les curses populars tenen un component que enganxa. El fet que només necessitis unes bambes i un rellotge ho facilita molt més. Però amb altres esports en els que necessites més material i la despesa econòmica és més elevada és més difícil que es pugui accedir.

Quines accions faries per frenar aquestes discriminacions?

La base del canvi és l’educació. S’ha de començar a les escoles, seguir aquesta feina a casa i treballar-ho a la societat en general. Molts entrenadors de rugbi els hi diuen als nens que no corrin com a nenes o que si ho fan tant malament els portaran a ballar amb la seva filla. Un entrenador està educant i si transmet aquests valors la igualtat de gènere és impossible.

Si ens impliquen per fer un canvi i fem entendre que les dones tenim la mateixa potència, la mateixa força i les mateixes opcions, crec que la situació actual canviaria molt. Però perquè tot això passi, també és fonamental tenir una representació en els mitjans de comunicacio, que les nenes tinguin referents de futbolistes famoses que es mostrin com el Messi i puguin ser un model a seguir.

Veus possible un futur on hi hagi igualtat de gènere en l’esport?

M’agradaria dir que sí. Crec que falta moltíssim, però un dia o altre ho aconseguirem.