Manel Algeciras és el gerent de la Federació Catalana d’Esports per a Persones amb Discapacitat Intel·lectual (ACELL) que aposta per l’esport inclusiu mitjançant diferents projectes i aliances. Actualment, la Federació ACELL és l’organisme rector de les activitats esportives realitzades per a persones amb discapacitat a Catalunya.

Per començar, ens pots explicar a què es dedica la Federació ACELL?

És una entitat que neix el 1971 davant la necessitat per part d'alguns centres d'educació especial i algunes famílies de fer alguna activitat esportiva en el temps de lleure, sobretot en caps de setmana. Comencen organitzant algun ‘partidet’ de futbol sala i coses similars.

En aquell moment, em sembla que érem quatre entitats i a partir d'aquí, es van anar unint entitats no només de Barcelona ciutat, sinó de fora. Va començar a créixer, de tal forma que el 1997 passem de ser associació a ser ja reconeguts pel Consell Català de l'Esport com a federació esportiva amb els mateixos drets i deures que qualsevol altra federació catalana.

Fins a l’actualitat.

Actualment, estem al voltant dels 3.600 o 3.800 esportistes treballant amb nosaltres o fent esport i lleure amb nosaltres. Quant a les entitats, estem al voltant de les 120, perquè el número va canviant.

Realment, nosaltres som els que fem un esport federat, els que donem l'oficialitat a les competicions a Catalunya per a persones amb discapacitat intel·lectual.

Feu moltíssima activitat.

Com et deia, som una entitat que organitza tots el que són competicions oficials. Tenim ja divuit modalitats esportives, perquè des d'aquest any passat hem ampliat les nostres modalitats i hem fet també futbol 7 i pàdel.

A partir d'aquí, fem els campionats de Catalunya de totes aquestes modalitats esportives i després hi ha cada competició territorial, cada província organitza els seus esports. Competicions només d'aquella província, d'aquells esports que ells consideren que volen fer.

I a això se suma la vostra intervenció al projecte Special Olympics.

El 1988 vam organitzar els primers jocs que en aquell moment no eren Jocs Special, sinó els Jocs Nacionals de Catalunya. A Lleida, en el 1987, havíem tingut contacte amb especialistes internacionals. Ens vam interessar perquè la filosofia Special sempre ha quadrat amb la nostra, on el que prima és la persona i la participació. No ens interessa qui és el guanyador. Volem que totes les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin, puguin fer esport. I la competició serveix com a eina per aportar aquests beneficis de l’activitat física diària.

Del 17 al 25 de juny es va celebrar a la ciutat de Berlin el Campionat de Special Olympics Alemanya, amb la participació de diferents països i més de 4000 esportistes

Enhorabona a l’equip català de Basquet Unificat que va ser el campió del màxim nivell (1) d’aquests Jocs. pic.twitter.com/nLT1A1QzII

— Federació ACELL (@acellfederacio) June 29, 2022

Per tant, l’important és fer esport amb regularitat.

Exacte! Si a tu i a mi ens costa fer esport, si no fem un ‘partidet’ amb els amics, doncs imagina't les persones amb discapacitats. Nosaltres promocionem organitzar competicions perquè així ells practiquin esport setmanalment, com a mínim. Com et deia, el 1988 organitzem aquests Jocs Nacionals de Catalunya i el 1990 els repetim ja amb un format molt similar a Special Olympics a Igualada, que podríem dir que són els primers jocs realment amb nom especial. Així que ens convertim en els fundadors de Special Olympics Espanya.

Manel Algeciras: “Volem que totes les persones amb discapacitat intel·lectual que vulguin, puguin fer esport”.

De fet, va aconseguir una cosa molt maca el 1992.

Efectivament, perquè per primera i única vegada coincideixen a la mateixa ciutat i el mateix any, els Jocs Olímpics, els Jocs Paralímpics i els Special Olympics. És una fita molt maca que encara no s’ha repetit.

A més de les entitats federades, teniu algun tipus de relació o aliances amb altres entitats?

Sí, per exemple, tenim un acord de col·laboració amb la Fundació Johan Cruyff o amb International Lawn Tennis Club. Estem en contacte amb l’Associació Esportiva Natxo Juncosa i treballem amb l’Obra Social de la Caixa. A més, és clar, formem part de Dincat.

Hi ha una forta xarxa, doncs.

Jo crec que el teixit és fort. Sobretot, entre la Federació i Dincat. Tenim un nexe d’unió molt fort i sempre que necessitem els uns dels altres sabem que hi podem comptar.

Com ha passat una entitat com la vostra la pandèmia?

La veritat és que ho vam passar molt malament. S’ha de tenir en compte que la part de l'esport i el lleure estava tancada un cop es van començar a obrir parcialment la resta d’activitats.

Encara tenim entitats que no estan fent activitats perquè tenen por. Nosaltres, a més a més, gestionem una instal·lació esportiva a Mundet que ens serveix per fer activitats i també va estar tancada. Ens vam haver de reinventar a nivell de lleure en aquells moments.

Per acabar, quins són els projectes més immediats que teniu a l'horitzó?

Podríem separar tres branques. La primera és la part de lleure. Estem iniciant un nou model de lleure, més inclusiu, en el que es puguin oferir destinacions, no pel nivell de suport que necessita la persona, sinó per les preferències que tingui. Depenent del suport que necessiti, nosaltres busquem més monitors i monitores, o un nivell de suport més alt, però no volem que sigui el nivell de suport que necessiti el que impedeixi que pugui anar a una destinació o una altra.

Després, estem fent un nou projecte Respir i ara l’estem fent pràcticament cada dues setmanes, perquè entenem que les famílies o els usuaris poden necessitar sortir cada quinze dies i no esperar-se que sigui Sant Joan o Nadal. A nivell esportiu, volem recuperar totes les competicions que ja fèiem i estem ampliant lligues. Moltes coses i totes molt engrescadores!