Mercè Aranda: "El gran repte dels adults és ajudar als infants a créixer de forma lliure, cuidada i sostinguda"

L'article 31 de la Convenció dels Drets de l'Infant, aprovada el 20 de novembre de 1989, reconeix el dret de la infantesa al descans, al joc, les activitats recreatives i a la plena i lliure participació en la vida cultural i de les arts.

Tata Inti és una cooperativa que treballa pel dret al joc dels infants i defensa que l'aprenentatge s'ha de fer a partir de les necessitats de cada persona a través de l'experimentació. Parlem amb la Mercè Aranda, sòcia de treball, sobre la importància del joc com a dret. Perquè jugar és una forma de plaer i alegria, però és també és aprenentatge.

Com sorgeix Tata Inti?

Tata Inti va sorgir al 2014 arrel de la necessitat d’unes famílies de trobar un espai al barri de Sants a Barcelona on educar als seus fills i filles més curosa i respectuosa. Va ser aleshores quan neix l’associació Tata Inti amb una 'escoleta' de 2 a 6 anys en horari de matins i espai de joc per la tarda obert a altres famílies del barri.

Amb aquesta forma, el projecte dura fins al 2017, moment quan vam decidir reconvertir-ho tal i com és a dia d’avui: una cooperativa de treball d’iniciativa social sense ànim de lucre. La meva família, una de les integrants, liderem el projecte. Ens dediquem a vetllar pel dret al joc amb instal·lacions i projectes de joc lliure i creatiu de manera itinerant al carrer.

El proper 20 de novembre és el Dia Universal de la Infància. Quina és la vostra filosofia i les vostres propostes per a una defensar de l’educació dels infants?

El nostre principal objectiu és defensar el dret al joc. Per nosaltres el dret al joc i el dret a fer-ho de manera lliure van de la mà del dret a l’educació. Es dona per sabut que l’educació és un dret de la infància i clar que ho és però quina educació? Es aquí on entra el nostre punt de vista.

La nostra filosofia defensa que els infants tinguin espais on desenvolupar-se i aprendre de manera lliure, autònoma i espontàniament. Aquesta és la nostra manera d’entendre el desenvolupament educatiu, sobre tot si en parlem de petita infància – fins als 6 anys. Promovem un oci de qualitat i conciliador en família, sensibilitzant de la importància d’aquest joc.

Perquè és tan necessari, sota el vostre punt de vista, el canvi de paradigma a l’educació? On veieu les claus segons la vostra experiència?

Hi ha una frase de l’Einstein que deia que si vols obtenir resultats diferents no has de fer sempre el mateix. Per nosaltres el resultat d’aquest sistema educatiu del que hem estat fills i filles, ja el coneixem i creiem, es basa en inserir, vomitar i oblidar i en l’adultocentrisme sense mirar les necessitats reals dels infants. No convida ni acompanya al desenvolupament de les persones petites.

No vull generalitzar però en molts casos, tal i com aquest està concebut, mira i entén l’educació com un espai d’adquisició de coneixements. Els espais educatius han de ser llocs on els infants vagin a viure i vivenciar coses des d’on tastejar la vida i connectar amb les emocions amb totes les situacions que els hi passen. Això no pot passar per davant de l’adquisició de coneixements.

"Sense emoció no hi ha aprenentatge"

Quina hauria de ser la prioritat del sistema educatiu?

La prioritat del sistema educatiu hauria de ser que els infants a l’escola siguin feliços i tinguin dret a ser acompanyats amb amor i respecte. El coneixement vindrà sol perquè és un procés evolutiu. Evolutivament, entre l’u i els dos anys, tothom ens posem de peu i caminem.

Aquest mateix exemple que sembla tan absurd, s’hauria de poder traslladar a les escoles de tal manera que difícilment un infant es quedarà sense llegir o escriure quan la lectoescriptura forma part de la vida. Estem envoltats i envoltades de lletres, indicacions, etc i els infants aprendran a llegir i escriure per pura motivació amb l’entorn.

Potser a vegades ens costa entendre com funcionen els infants...

L’educació és un procés d’adquisició d’habilitats, capacitats, etc que hem d’acompanyar de forma respectada. Aquestes reflexions les trobem a faltar en alguns espais educatius.

Puc entendre que treballar en un aula amb vint-i-cinc infants a la vegada es fa difícil i no vull generalitzar, però moltes vegades és tracta d’entendre algunes claus com que els infants fins als sis anys aprenen a través del cos, ja que encara no tenen el cervell estructurat per una adquisició de coneixements com els adults. 

Quin ha de ser el rol dels adults en la educació dels infants? Com enteneu la relació amb els nens i nenes amb qui treballeu?

Hi ha una metàfora que respon molt bé a aquesta pregunta respecte a l’educació dels infants: Imagineu-vos una planta amb el seu test, la seva terra, que creix. Ara, pensem que aquesta planta és l’infant i el test i la terra, l’adult. Els adults cuiden que els infants tinguin condicions adequades per créixer de forma lliure, cuidada i sostinguda.

La terra de la planta, la reguem, la cuidem...però deixem que creixi al seu ritme. Mai li diem a una planta que ha de créixer ràpid i com nosaltres volem, respectem els seus ritmes. Doncs amb els infants hem de fer el mateix. Aquesta metàfora m’agrada molt perquè aquesta figura de l’adult respecte als infants hauria de ser des d’un "estar": estic amb tu, estic aquí, estic present, et sostinc.

"Amb els infants hem de procurar generar-los un context enriquidor i estimulant i confiar en els seus propis processos. Confiar és molt important"

Quina és la vostra manera d’entendre la relació entre les ciutats, l’espai públic i el dret al joc dels infants?

Les ciutats no estan preparades per acollir les necessitats de moviment lliure dels infants per tant, s’ha de sacsejar el model de ciutat. Hi ha moltes persones pedagoges i humanistes que estan dient això. El nostre referent és Francesco Tonucci, pedagog italià, que diu que una ciutat saludable és aquella que té infants sols jugant al carrer.

A Barcelona estem lluny de poder tenir la confiança per deixar que els nostres fills i filles estiguin al carrer sense nosaltres. La nostra manera d’entendre la relació amb les ciutats és que els vehicles no tinguin tants privilegis si no que les persones puguin transitar de manera lliure els carrers per tenir una vida comunitària real i lluitar per una ‘cultura jugable’.

"Si entrem en el tema del joc, hi ha un estudi de l’Institut de la Infància i Adolescència, que diu que cada infant de Barcelona té 0,9m2 per jugar en un àrea infantil"

 

Què és això de la ‘cultura jugable’?

Això ve d’una mesura de l’Ajuntament de Barcelona, el Pla del joc a l’espai públic 2030 per convertir la ciutat en un espai ‘jugable’ amb l’objectiu que el joc formi part de la vida. Si estem dient que el joc és aprenentatge, viure en un entorn ‘jugable’ farà que aquest aprenentatge sigui estimulant perquè esdevingui saludable.

Quan parlem de ciutat estem parlant que vivim en un entorn amb un excés de contaminació atmosfèrica i acústica on el vehicle privat té un protagonisme increïble amb prioritats, preferències i privilegis des de fa molts anys. La ‘cultura jugable’ vol fer d’aquest entorns uns espais vivibles per a les persones però aquesta idea no és la predominant actualment.

Com podem transformar l'espai de la ciutat i incorporar aquest concepte?

Nosaltres, partim de la necessitat de moure’ns i jugar lliurement amb els infants perquè puguin desenvolupar-se amb el cos però per altra banda, hem d’anar pel carrer apretant-los la mà ben fort perquè tenim por ja que la ciutat no és segura i aquí hi ha un problema.

Com podem transformar la cultura d’inseguretat per una ‘cultura jugable’ i segura on els infants puguin sortir a jugar i córrer lliurement recuperant aquesta idea dels pobles petits com quan nosaltres érem petites?. Això s’està perdent i estem limitant als infants una de les seves necessitats principals de moure’s cada vegada més. 

Quin consell li donaríeu als pares, mares i educadors/es que tenen ganes de canviar les coses i defensar el dret dels nens i nenes però es troben amb un sistema que no ho afavoreix?

Els hi diria que dins les seves possibilitats puguin formar part d’espais participatius com les Associacions de Famílies d’Alumnes (AFA) per pensar com poden compartir necessitats i mirades dels infants i, a poc a poc, anant fent propostes que generin petits canvis.

No és una cosa fàcil i ràpida i no tothom té la ment oberta, però hi ha molta necessitat de seguir ‘picant pedra’ perquè els canvis siguin reals. Torno a la frase de l’Einstein: Si vols obtenir resultats diferents, no facis sempre el mateix.