Mohamed El Amrani: “Quan el racisme es troba amb el classisme és la més cruel de les situacions”

FCVS
Autor/a: 
Sònia Pau Cortada
Mohammed El Amrani (Xauen, Marroc, 1992) és un emprenedor, comunicador i activista social català d'origen marroquí. Font: Associació Azahara
Mohammed El Amrani (Xauen, Marroc, 1992) és un emprenedor, comunicador i activista social català d'origen marroquí. Font: Associació Azahara
Mohamed El Amrani presideix l'associació Azahara, que treballa per al foment de l'emprenedoria social entre col·lectius d'origen divers i té seu a Salt. Font: Associació Azahara
Mohamed El Amrani presideix l'associació Azahara, que treballa per al foment de l'emprenedoria social entre col·lectius d'origen divers i té seu a Salt. Font: Associació Azahara

Mohamed El Amrani: “Quan el racisme es troba amb el classisme és la més cruel de les situacions”

Autor/a: 
Sònia Pau Cortada
FCVS

Resum: 

Aquest comunicador i emprenedor social treballa des dels disset anys per i per a la diversitat i la convivència entre cultures. Presideix l’associació per a la cooperació al desenvolupament Azahara, amb seu a Salt (Gironès).

Va néixer a Xauen (Marroc, 1992) i des dels tres anys viu a Roses (Alt Empordà). “Veure joves d’origen migrant com jo que pel simple fet de ser migrants i sense recursos no tenien les mateixes oportunitats que altres infants em va indignar tant que em va portar a crear una associació per defensar els drets dels infants a la comarca”, explica Mohamed El Amrani. Tenia disset anys.

Et defineixes com a comunicador i emprenedor social. Què vol dir “emprenedor social”?

Els últims anys s’ha popularitzat arrel de la crisi econòmica el concepte de l’emprenedoria. Va ser un discurs que es va introduir des de les administracions i on, de forma equivocada, es culpava la ciutadania de la situació i se’ns animava a crear les nostres empreses per fer front a l’atur. Aquesta narrativa ha estat contraproduent i ara quan es parla d’emprenedoria i de persones emprenedores ens produeix rebuig i sona a “postureig”.

Però si anem a l’arrel, una persona emprenedora és la que té l’actitud de liderar iniciatives i projectes. Si li afegim que aquesta emprenedoria ha de ser amb impacte social, encara té més sentit. Soc activista social, però també emprenedor. Reivindico i busco el pragmatisme i l’acció.

Amb disset anys ja estaves molt implicat a buscar com promoure la cohesió social a Roses (Alt Empordà) i vas crear la Xarxa de Convivència. De fet, és un programa que has deixat fa molt poc. Necessitaves acabar de fer el salt?

Créixer i viure a l’Empordà és una sort. Molts dels valors en els quals crec els he après pels carrers de Roses i compartint projectes i espais amb d’altres entitats i joves dels pobles de la comarca. L’Empordà és una constant de contrastos per bé i per mal, és clar.

Amb disset anys vaig viure desigualtats i petites injustícies que no entenia. Veure joves d’origen migrant com jo que pel simple fet de ser migrants i sense recursos no tenien les mateixes oportunitats que altres infants em va indignar tant que em va portar a crear una associació per defensar els drets dels infants a la comarca. De tot plegat ja han passat més de deu anys i és molt important començar etapes però sobretot tancar-les.

Dius que aquell primer projecte va ser per donar veu i protagonisme als fills i filles de la immigració. Són, o sou, persones que es continuen trobant entre dos mons? És allò de sentir-se de dos llocs a la vegada?

Quan vaig començar a emprendre projectes i a desenvolupar l’activisme social, fa deu anys, sentia molta soledat. Tenia la sensació d’estar constantment batallant per obrir portes i trencar sostres de vidre. Ara em sento molt més reconfortat i orgullós de la meva generació, perquè al meu voltant veig joves increïbles amb una capacitat de transformació social inspiradora. Ho fan en silenci i són invisibles, però són als barris, a les escoles...

Són joves que han heretat la condició de migrants però estan preparats i convençuts per construir un nou relat. S’han conquerit nous espais de forma natural. El següent pas és fer front al racisme institucional.

"Molts dels valors en els quals crec els he après pels carrers de Roses i compartint projectes i espais amb d’altres entitats i joves dels pobles de la comarca"

Catalunya és racista?

Evidentment que som una societat racista. Hi ha un exercici molt simple per saber si som realment una societat racista i és pensar què passaria si persones d’origen migrant ara mateix tinguessin responsabilitats clau. S’haurien d’enfrontar dia i nit a comentaris i acusacions racistes. Tot i així, el que em preocupa no és el racisme sinó el classisme. La filòsofa Adela Cortina va introduir el concepte “aporofòbia”: la por a les persones pobres. Quan el racisme es troba amb el classisme és la més cruel de les situacions.

Els i les joves filles de la immigració hem viscut molts anys sota l’ombra del classisme. La condició de persones sense recursos, d’exclusió i pobresa ens ha portat moltes vegades a estar als marges.

Has dit que serem realment moderns, més enllà de les tecnologies, quan no existeixi la xenofòbia, el racisme, l’homofòbia, la lgtbi-fòbia. Unes fòbies que sembla que augmenten o que es fan més visibles...

No som una societat moderna sinó que som una societat, apel·lant novament a al filosofia, de modernitat líquida. Ens pensem que hem progressat a nivell tecnològic i reduïm el progrés a aquesta màxima. Però en un món canviant i més interconnectat que mai, l’autèntica modernitat serà la que connecti els pobles reivindicant la cooperació internacional i la justícia social. No ens podem reivindicar com a moderns i no entrarem mai al segle XXI si segueixen presents totes les fòbies i les polaritzacions en la nostra quotidianitat.

Ara presideixes l’associació per a la cooperació al desenvolupament Azahara. Què és? Què hi ha, si hi ha res, d’aquella Xarxa de Convivència que vas fundar a Roses fa deu anys?

Azahara representa una etapa més madura de l’activisme i dels molts errors i aprenentatges que he comès i après a la Xarxa de Convivència. Azahara és una ONG amb seu a Salt que segueix buscant solucions noves a problemes antics però des d’una visió molt més ambiciosa i segurament no tan innocent. Promovem la innovació social, el diàleg intercultural i la cooperació internacional.

L’objectiu més important d’Azahara és crear espais segurs i acompanyar joves activistes socials i culturals que estan a casa nostra liderant iniciatives. Busquem nous i noves referents i les acompanyem.

"No ens podem reivindicar com a moderns i no entrarem mai al segle XXI si segueixen presents totes les fòbies i les polaritzacions en la nostra quotidianitat"

Quins creus que són els reptes de la societat davant la joventut d’avui?

Les persones joves vivim constantment a l’ull de l’huracà. Durant la pandèmia només va faltar que se’ns culpés de les deu plagues egípcies. Crec molt sincerament, i observant l’entorn i parlant amb joves de molts àmbits diferents, que el gran repte ara mateix té a veure amb la salut mental. Em preocupa molt aquest aspecte. S’han d’abandonar els discursos polítics buits i calen mesures pragmàtiques urgents per fer front a la greu emergència emocional que estan patint el jovent.

És molt maco parlar als discursos de salut mental però em pregunto: Què hem de fer? Una dels primers actes del President de la Generalitat van anar cap aquesta direcció. Però tot ha quedat en bones intencions.

La clau està en la capacitat per transformar?

La joventut del nostre país és compromesa, crítica, solidària... i els hem de facilitar els espais i els recursos per a què puguin transformar. És una qüestió de crear les condicions necessàries i que la transformació es produeixi. Ara bé, hem d’anar amb molt de compte amb les expectatives que es generen o als joves ens poden fer molt de mal. Potser no “tot anirà bé”, sinó que “tot anirà d’aquella manera” i lluny del realisme màgic hem d’acompanyar la nostra generació cap a un entorn més inclusiu i just.

En algun moment t’has mostrat crític amb el sistema educatiu. El trobes poc humanista?

Penso que a Catalunya comptem sortosament amb grans mestres i professors/es. De fet, gràcies a totes aquestes professionals se sosté la qualitat del nostre sistema educatiu. Però el sistema com estructura té flaqueses i buits molt grans. Tenim des de problemes de previsió i planificació i en la capacitat d’evolucionar cap a un sistema innovador i propi dels temps que vivim. L’exemple més evident és el fet que milers i milers d’estudiants s’hagin quedat sense plaça als cicles formatius aquest curs. És un greu error.

"Potser no “tot anirà bé”, sinó que “tot anirà d’aquella manera” i lluny del realisme màgic hem d’acompanyar la nostra generació cap a un entorn més inclusiu i just"

La formació professional és un pilar fonamental en el desenvolupament econòmic del país. És incomprensible. A la vegada, hi ha una manca d’inversió en infraestructures: els barracons són el símbol d’un fracàs de dècades. A tot això, cal sumar-hi altres factors com la bretxa digital, la segregació... Hi ha un proverbi àrab que diu: “La tribu educa”. És fonamental també entendre que l’educació no és només responsabilitat de l’escola, sinó de tota la societat. Per això, la democratització d’espais cívics i culturals son bàsics per construir ciutadania.

Ets considerat un dels deu joves més influents de l’Estat espanyol i entre els cent-vint líders del futur de països de llengua hispana i portuguesa. Això és viure sota pressió?

Són rànquings molt interessants i que òbviament alegren. Però en el meu dia a dia sincerament no els tinc presents. Intento fer i ser des de la humiliat, bàsicament perquè sempre tinc present d’on vinc. Vivim en un món fràgil per on s’ha de caminar amb respecte. Sí que és cert que soc conscient del que impliquen el valor de les paraules i les declaracions. Però si un és fidel amb el que fa i en el que creu, el que es predica es diu sol.

Si existeix una mínima influència m’agradaria aprofitar-la per incidir en aspectes col·lectius: reivindico, per exemple, allà on vaig i puc, que es desbloquegi la regularització dels joves migrants sense referents i d’altres injustícies.

Ets emprenedor social, que sona a modern, però alhora t’he sentit a dir que busques solucions a problemes antics...

A vegades potser tinc una visió del món i una forma de fer que és tranquil·la i que va molt en contra del que els temps exigeixen com la immediatesa, els exabruptes i la crítica àcida. L’emprenedoria és l’actitud de fer... I si mirem al nostre voltant encara hi ha molt per canviar. Com diem a l’Empordà: És millor fer una cosa encara que sigui tard, que no haver-la fet mai.

Afegeix un comentari nou