L’anàlisi de les dades sobre com les famílies i la societat acompanyen les noies i els nois amb un Trastorn de Conducta Alimentària (TCA) evidencien la perpetuació del rol de les dones en el paper de cuidadores i la necessitat de trobar la manera d’implicar-hi els pares. De fet, aquesta és una de les línies de treball i incidència d’entitats com l’Associació contra l’anorèxia i la bulímia (ACAB).

“La norma és que quan hi ha una filla o fill, normalment és filla, amb un TCA qui renúncia a les seves coses, abandona la feina i deixa la vida social és la mare”, assegura d’entrada la directora de l'ACAB, Sara Bujalance. “A més, hem viscut dos anys en què el suport extern, com pot ser d’avis i oncles, s’ha reduït per la pandèmia i el sistema sanitari ha estat col·lapsat -hi afegeix-. Les respostes del sistema de salut encara han estat més lentes i les mares han tingut més càrregues”.

Les conclusions de la feina feta per l'ACAB l’any passat posen de relleu que el 97% de casos atesos eren dones, però també que el 87% de les trucades rebudes per una consulta eren de mares i que a l’hora d’anar a la consulta el 95% d’acompanyaments els fa la mare.

Fins i tot quan la persona afectada ja està en tractament, la mare fa el 96% dels acompanyaments a les visites amb l’equip terapèutic i és també qui s’encarrega d’aplicar a casa les pautes indicades per aquest equip en un 99% d’ocasions.

Bujalance explica que quan a casa hi ha un fill o filla amb un trastorn de la conducta alimentària qui es preocupa abans és la mare, tot i que un cop el trastorn dona la cara tant pares com mares s’alerten i s’espanten.

“La reacció emocional és diferent Sovint els homes tenen tendència a intentar no veure el problema, per allò que potser “ja desapareixerà”. Les mares, en canvi, responen amb més desbordament emocional. Al final, la preocupació és compartida, malgrat la reacció emocional diferent”, indica la directora de l’ACAB.

A l’hora d’entomar la malaltia és quan la mare acostuma a agafar tota la càrrega: “On hi ha la gran diferència -diu Bujalance- és en el moment en què tot això comença a passar i han de posar-se en contacte amb el metge o metgessa, amb l’escola, amb l’associació i comença tota la feinada, perquè un fill o una filla amb un TCA és molta feina, molt d’estrès, molta angoixa i moltes renúncies...”

Segons dades de l’any passat, un 58% de dones en una consulta entre persones associades a l’entitat deien que havien hagut de renunciar a la feina fora de casa i un 88% de dones reconeixien haver renunciat també a la vida social.

Aprendre a posar límits

La mare és la que limita la seva vida personal i social i és la s’emporta la major càrrega mental i de cures. És la que està al costat de la persona afectada, la que s’encarrega d’anar a comprar, de fer els àpats, d’acompanyar filla o fill al professional mèdic, de tenir en compte les recomanacions de l’equip, segons l’enquesta de l’ACAB. En un 97% de famílies és ella qui prepara el menjar cada dia.

Com treure pressió a la mare? “És evident que cal que altres membres familiars s’hi impliquin -contesta la directora de l’ACAB-. Nosaltres creiem que s’ha de treballar ajudant la mare a posar límits i també convidant els pares perquè s’hi impliquin no només des del punt de vista emocional i estratègic, que normalment ja ho fan, sinó des del punt de vista pragmàtic”.

En els seguiments a les famílies, quan es pot, s’intenten donar pautes als pares: “Asseu-te tu també a la taula, modifica tu també els teus horaris laborals per acompanyar-la al metge i anar-la a buscar, posa’t tu també a cuinar...” Bujalance insisteix que qui més se’n beneficia, si hi ha un treball de cures equitatiu, és la filla o el fill amb TCA.

També recomana compartir rols el doctor Fernando Fernàndez-Aranda, de la Unitat de TCA i cap de Grup del CIBERobn, de l’Hospital Bellvitge, que va coordinar l'estudi ‘Anorèxia i Família’, de la Taula de Diàleg per a la prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA). “Cal deixar-se assessorar per professionals -insisteix- i allunyar-se del paper de control per adquirir el d’acompanyar la filla o el fil malalt”.

Aquest estudi alerta que les mares, a més d’implicar-s'hi més i estar més informades que els pares, se senten més culpables i experimenten més sentiments negatius com ara tristesa, por, ràbia i culpa.