Beatriz Felipe és experta en migracions climàtiques, un àmbit en el qual treballa des de fa dotze anys com a investigadora. Actualment, forma part de la cooperativa CICrA Justicia Ambiental i del Centre d'Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT) de la Universitat Rovira i Virgili.

En tots aquests anys, Felipe ha vist com cada cop es parla més de les migracions i el refugi per causa climàtica, si bé encara no és una situació recollida legalment. També creu que les institucions han de fer molt més –i de maneres molt diverses per donar resposta al panorama actual i futur.

El concepte de refugi climàtic va aparèixer fa anys, però tot just comença ara a fer-se servir.

Hi ha estudis sobre el tema des dels anys 70. Em sembla que per fi és un tema que s'està abordant, però és una realitat que està passant i de la qual encara es parla poc.

De què parlem quan fem referència a migracions climàtiques? Perquè és un concepte complicat de definir.

És molt abstracte i reflecteix unes realitats molt complexes, perquè totes les mobilitats, o la majoria, es deuen a més d'una causa.

Hi ha casos concrets en els quals veus que aquestes persones estan havent de marxar per una atribució climàtica clara: hi ha una elevació del nivell de la mar que les està deixant sense aigua dolça o perquè hi ha menys espai. Però en la majoria de casos, hi ha molts factors que es barregen amb situacions de desigualtats i pobresa econòmica.

Al final tot és barreja.

Si per culpa del canvi climàtic hi ha una sequera que afecta el turisme del qual viu la família o el camp de cultiu i han de marxar, és molt difícil saber que darrere d'això està el canvi climàtic. Si preguntes a les persones que han marxat, la majoria diu que ho ha fet per factors econòmics o relacionats amb altres conflictes.

De fet, estem duent a terme un projecte a Barcelona per esbrinar si darrere de les causes hi ha factors ambientals. Quan els preguntem com era l'ambient o si hi havia conflictes pels recursos, diuen que hi havia sequera, que no tenien menjar o que s'havien de dedicar a activitats que no els agradava perquè no hi havia feina a l'agricultura.

Això són processo més a llarg termini, però si és produeix un terratrèmol, per exemple, també podria ser una migració per causa climàtica?

Depèn de quina regió del planeta estem parlant i de les normatives de cada lloc. Als Estats Units, per exemple, hi ha programes de protecció temporal, que en alguns casos inclouen desastres. A més, si no m'equivoco, a Haití en algun moment es va donar protecció a persones que van haver de marxar després del terratrèmol.

Normalment, són programes de protecció temporal, per la qual cosa, no es poden quedar tota la vida com a persones refugiades. I en aquests casos, normalment, es poden anar a una altra regió sense haver de travessar fronteres, per tant, no han d’activar-se aquests mecanismes de protecció internacional. Però en alguns casos han de marxar del país, com en les petites illes del Pacífic.

Podem donar una xifra de persones migrades climàtiques al món?

Persones refugiades per temes climàtics, així com tal, jurídicament hi ha zero. De persones que hagin hagut de migrar dels seus països per motius ambientals o climàtics, tampoc tenim xifres avui dia. Jo he reflexionat sobre això, perquè pot ser que mai les arribem a tenir.

És tan intangible que una persona marxi pel canvi climàtic, que a nivell internacional no sabem quantes hi ha. Però hi ha projeccions, per exemple, del Banc Mundial i d'altres organitzacions. Però a mi no m'agraden perquè, en general, em sembla que no tenen en compte que les mobilitats són molt complexes...

“Persones refugiades per temes climàtics, així com tal, jurídicament hi ha zero”.

I de desplaçaments interns?

L’Internal Displacement Monitoring Centre (IDMC) recopila dades oficials, en la majoria dels casos, de desplaçaments interns i per desastres, i algunes les divideix per la seva relació amb el clima.

Des dels mitjans de comunicació a partir de les dades diuen que en 2022 va haver-hi més de 30 milions de refugiats climàtics. Però no són refugiats perquè no tenen aquest reconeixement, molts no s'han anat a altres estats i les dades són del nombre de desplaçaments, és a dir, pot ser que una persona hagi fet tres desplaçaments. Igualment, són xifres molt altes.

“Els trasllats costen molt, moltes vegades fins i tot la vida, i no tothom està disposat a això”.

És evident que aquesta xifra augmentarà en el futur?

Tinc els meus dubtes, encara que cada vegada es comptabilitza i es visibilitza més. Però el canvi climàtic afecta tant la vida de les persones, en les pitjors situacions, que pot fer que moltes vegades ni tan sols puguin marxar.

Cada vegada hi haurà més llocs inhabitables –d'això estic segura—, però no significa que totes les persones puguin migrar. A més, els trasllats costen molt, moltes vegades fins i tot la vida, i no tothom està disposat a això.

Per tant, realment, és correcte parlar de persona refugiada climàtica?

Avui dia és molt complicat que la definició de la Convenció de Ginebra serveixi per a aquests casos. Del famós cas del senyor Teitiota molts mitjans parlen com el primer refugiat climàtic, però realment viu a Kiribati, és a dir, va haver de tornar al seu estat.

Avui dia encara no s'està interpretant d'aquesta manera com per a dir que hi ha refugiats climàtics. Però també entenc que les organitzacions de la societat civil i el periodisme usin aquesta denominació per cridar l'atenció.

Ser refugiat o refugiada per causa climàtica és l'única via de protecció?

Hi ha un munt de formes de protecció que es podrien actualitzar i algunes són més ràpides. Es poden fer acords entre els estats per acceptar diferents persones o hi ha visats per motius climàtics. Jo aniria fins i tot més enllà: els estats haurien d'intentar que qui no vulgui marxar no ho hagi de fer, aportant més diners al fons climàtic i més recursos per a l'adaptació al territori.

Si han de ser refugiats climàtics, llavors, haurem de modificar el Conveni de Ginebra, però això és complicat.

“Els estats haurien d'intentar que qui no vulgui marxar no ho hagi de fer”.

Com afecten aquestes situacions concretament a les dones?

El capitalisme patriarcal comporta situacions de crisis on ja hi ha desigualtats en l'accés a la informació, l'educació, la salut, l'habitatge, la tinença de la terra… Si a això se li suma una crisi climàtica on cada vegada hi ha menys aigua o més desastres, hi ha més crisi de masculinitats. S'ha vist en molts casos que quan hi ha sequera o quan no hi ha la feina a la qual es dedicaven els homes, augmenten les violències contra les dones.

Moltes vegades també es treu les nenes de l’escola perquè es puguin dedicar, per exemple, a buscar l'aigua o qui cuida les persones quan emmalalteixen perquè l'aigua està contaminada també són les dones. Comencen un munt de problemes sense haver de marxar, perquè ja en el transcurs migratori les víctimes de tràfic per a l'explotació sexual són moltes més dones i nenes.