Carol Campillo: “Encara hi ha molta gent que entén el mar com una piscina, no com un lloc viu”

Protegir la natura —i especialment l’entorn marí— des de la recerca, la divulgació i l’educació és el propòsit que uneix les persones que formen S’Agulla, una entitat nascuda a Blanes el 2006 que actua a escala local per arribar allà on els grans centres de recerca no arriben. 

Amb un equip humà format per biòlegs familiaritzats amb el món de la recerca, alhora que submarinistes expertes, S’Agulla ha dut a terme projectes tan destacats com ‘Els jardins submergits de la Selva’, un estudi de l'entorn marí a la capçalera del canyó submarí de Blanes, una zona privilegiada pel que fa a la biodiversitat, on l’entitat ha estudiat, entre altres, les poblacions de gorgònies vermelles. 

Aprofundim en aquest projecte, central per a S’Agulla, i la tasca de l’entitat de la mà de dos dels seus membres fundadors, la Carol Campillo i el Carlo Tidu, qui destaquen la importància de divulgar la recerca i apropar-la al públic general, amb el benentès que el coneixement és el millor camí per protegir la natura. Ells ho fan al seu bloc, on pengen fotografies i descriuen les seves troballes, que val molt la pena visitar.   

Com explicaríeu què és S’Agulla?

Carol Campillo (C.C.): Quan fem xerrades, sempre expliquem que som una entitat en què bona part de nosaltres venim del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB), un centre de recerca que pertany al Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC). I veiem que, a causa d’un tema de finançament de projectes, existia un buit en l’àmbit de la investigació que no es cobria. És a dir, que sovint els investigadors no tenen marge de maniobra per tirar endavant recerques sobre temes més propers. Parlem de projectes petits i molt locals, però no per això menys importants.

I aquí entreu vosaltres.

C.C.: Sí, a S’Agulla fem projectes de petita escala, enfocats a l’àmbit ambiental i a nivell molt local. A més, fem molta feina de divulgació científica, que és un element que actualment es demana en tots els projectes europeus, però no era així quan vam formar l’entitat. En aquest sentit, hem de parlar amb el llenguatge més proper i planer possible, perquè qualsevol persona que tingui un interès pugui entendre tot el que estem fent, els nostres objectius i com funciona la biologia. I, bàsicament, el propòsit és donar a conèixer el fons marí. 

Els vostres projectes són singulars.

C.C.: El nostre projecte estrella, que no deixem de fer, tinguem més o menys mitjans, és singular en el sentit que implica fer immersions poc habituals, perquè a S’Agulla també som submarinistes. Parlem d’immersions poc habituals perquè el busseig esportiu arriba fins als 40 metres de profunditat i no va més enllà perquè, a partir d’aquí, l’oxigen esdevé tòxic i pot comportar risc de mort. Nosaltres, sovint, superem aquesta cota, però ho podem fer perquè hi estem molt poca estona. 

Per què us vau voler submergir més enllà dels 40 metres?

C.C.: Alguns membres de S’Agulla també són membres del Club Esportiu Subaquàtic Calella, que és un club que es va fundar als anys setanta i té membres molt veterans i amb molta experiència en immersions. I ens deien que a Blanes, si apreníem prou a bussejar, ens portarien a Gorgònies. Quan parlem de Gorgònies ens referim a les gorgònies vermelles (Paramuricea clavata), un organisme marí emparentat amb els coralls, que és emblemàtic de les illes Medes i que fa aquestes estructures en forma de ventalls, rogenques amb les puntes grogues. Aleshores, quan ja en vam saber prou i vam poder baixar, vam veure que eren molt grans, d’uns vuitanta centímetres aproximadament.

Punt 341 (-52m) Gorgònies i d'altres curiositats! / Sea fans and other curiosities! https://t.co/hNwBgCneX8 pic.twitter.com/YqY9llBH2Q

— S'Agulla Educa. Med. (@SAgullaEM) June 15, 2025

Quan va començar aquest projecte de recerca?

C.C.: Cap al 2006, coincidint amb la darrera convocatòria de les beques ACOM, que atorgava la Generalitat per fer recerca exclusivament. Gràcies a això vam poder utilitzar un sonar d’escombrat lateral, un aparell que et permet veure el fons marí. No és que faci fotos, sinó que permet distingir fons de sorra de fons dur, que és el que ens interessa a nosaltres. Aleshores, vam cobrir una àrea d’uns cinc quilòmetres quadrats i vam acabar trobant Gorgònies, a uns 55 metres de profunditat. 

I les vau començar a estudiar.

C.C.: Sí, perquè som investigadors i vam aplicar-hi tècnica científica. Vam utilitzar una metodologia que ja havien aplicat altres investigadors —no vam inventar res de nou— per així poder comparar les nostres dades amb les que havia recollit altra gent. El resultat va ser que l’alçada mitjana de les Gorgònies del canyó submarí de Blanes era el doble que les de les illes Medes. Són les més altes descrites fins ara al Mediterrani. 

Un descobriment que valia la pena compartir.

C.C.: És clar, ens semblava una troballa prou grossa, notable i important per donar-la a conèixer. La gorgònia en si no es menja, no té interès comercial com passa amb el coral vermell, però, en canvi, funciona com ho fan les alzines d’un alzinar, que estructuren els espais. Els animals que viuen dins d’un alzinar no es mengen les alzines, sinó que alguns les aprofiten per poder-hi créixer i fer-hi el cau. Amb les gorgònies passa una mica el mateix, donen cabuda a altres organismes. Dins l’entorn marí, tenen aquesta funció. 

I vau voler anar més enllà. 

C.C.: Sí, vam muntar un Verkami i vam poder ampliar la zona d’anàlisi, que nosaltres vam anomenar ‘Els jardins submergits de la Selva’, i el que vam fer va ser una cartografia bionòmica, explorant la zona i fent inventari de totes les espècies que s’hi troben. I cada immersió que fem la pengem. És el nostre projecte més important, que tirem endavant tinguem més o menys finançament. 

Un dels elements que afecten les gorgònies és l’aigua calenta.

C.C.: Sí, i els dos últims estius hem tingut una aigua particularment calenta. Com que ja fa molts anys que fem aquesta tasca, hem pogut comparar de les imatges antigues i les actuals. Malauradament, el que es diu la termoclina, que és l’aigua que s’escalfa amb l’energia solar, ara veiem que arriba a més profunditat. És clar, com aquestes gorgònies estan tan profundes, no patien tant com les de les illes Medes o el Cap de Creus, a qui sí que les ha afectat. Nosaltres patíem perquè, si hi havia una pujada de la temperatura de l’aigua, es morissin. 

I què heu pogut observar?

C.C.: La mala notícia és que veiem que pateixen, mentre que abans estaven perfectes, sense ni una branca malalta. La bona notícia, en canvi, és que en veiem de petites, és a dir, que en algun moment s’estan reproduint, fet que no s’havia donat. En aquest sentit, podem observar una resiliència. Més enllà d’això, també cal tenir en compte l’impacte humà, per exemple de les xarxes tant de pesca professional com esportiva. 

Punt 336 (-53m) Coberts per una xarxa /Covered by a fishing net https://t.co/eWJkbvkkj5 pic.twitter.com/qzZXRAsj0x

— S'Agulla Educa. Med. (@SAgullaEM) July 7, 2024

L’impacte dels plàstics al mar també és un dels temes que estudieu.

C.C.: Sí, hem desenvolupat projectes en aquest àmbit, la detecció i anàlisi de plàstics que es troben a la superfície del mar, a fi d’avaluar-ne l’impacte a la zona. Al llarg de la nostra trajectòria, hem intentat tocar diferents aspectes a través de petits projectes, sempre des d’aquest punt de vista d’estudiar els impactes en aquesta zona de la costa. 

Una zona que vosaltres definiu com a privilegiada.

C.C.: Ho diem en el sentit que estem davant d’un canyó submarí, que comença cap als 50 metres de profunditat i acaba als 2.800 metres. I es formen cascades d’aigua i hi ha masses d’aigua més freda que cauen a sobre, arran dels vents que mouen la capa superficial, fent un efecte similar a una cinta transportadora. Aquests moviments de corrents fan que hi hagi una alta aportació de nutrients i que es renovin sovint. Per tant, això fa que sigui un punt de biodiversitat particularment potent. És un lloc complex des del punt de vista oceanogràfic, on floreix la vida d’una manera espectacular. 

S’Agulla no s’enfoca només a la recerca, sinó que també dueu a terme projectes educatius, com ‘Oceans’.

C.C.: Sí, però malauradament ara es troba aturat. La idea era posar en contacte centres educatius de diferents parts del món perquè recollissin dades, com per exemple la temperatura superficial del mar —totes elles, dades molt fàcils de recollir— i les posessin en comú. Posant en contacte l’alumnat de diferents parts del món, volíem que entenguessin que realment només hi ha un oceà i tot està connectat. Que es generés aquest diàleg i aquesta reflexió. Vam fer el projecte durant dos anys —en el segon vam arribar als 1.500 alumnes—, a països com Taiwan, Estats Units, Itàlia o Turquia, entre altres. I la llengua vehicular era l’anglès. Lamentablement, vam haver d’aturar el projecte per falta de finançament.     

A partir del treball amb el jovent, creieu que estan més conscienciades respecte a generacions anteriors?

C.C.: Depèn, sí que ens ho sembla en temes com els residus i els plàstics. Amb tot, i per això també nosaltres pengem tot el que fem, el primer que hem d’intentar amb els joves és enamorar-los. La gent, per exemple, vol cuidar la muntanya perquè és un lloc on gaudeix. Per contra, encara hi ha molta gent que veu el mar com una piscina i no com un lloc viu. Per això el nostre objectiu és fer entendre això i fer el mar més proper. 

Com poden arribar les entitats ambientals al públic que encara no està conscienciat?

C.C.: És clar que hem d’arribar a enganxar més públic. Amb tot, nosaltres som optimistes en el sentit que fem una tasca molt local, i ja portem més de quinze anys i al bloc no baixem de les 500 visites al bloc. No està gens malament. També és cert que cal tenir en compte les retallades de pressupost per a temes ambientals. Cada vegada es tira més del voluntariat, i la ciència no és només voluntariat i bona voluntat. 

"La ciència no només és voluntariat i bona voluntat".

Costa valorar la tasca de les persones que es dediquen a la ciència?

C.C.: Són molts anys d’estudiar i de picar pedra, i això sovint costa que es valori. A més, costa també tirar endavant projectes. I sovint el pressupost és tan ajustat que es deixa de banda la part de divulgació, que és molt important, però no hi ha ni temps ni mans per poder-li dedicar a aquest aspecte. I aquesta divulgació i comunicació també ha de caminar cap a la professionalització.

Quins reptes de futur teniu al cap per a S’Agulla?

Carlo Tidu (C.T.): Com a repte de futur tenim l’oportunitat d’accedir a la convocatòria del Grup d’Acció Local Costa Brava Sud‑Maresme (GALP), que ofereix finançament europeu per a projectes de restauració d’ecosistemes i economia blava. La nostra prioritat és recuperar l’hàbitat de coral·ligen, un bosc marí que s’està deteriorant a causa de les activitats pesqueres professionals i esportives. 

Primer, estem impulsant una regulació que limiti aquestes pràctiques a la zona, i en paral·lel volem restaurar les zones afectades. Aquest plantejament s’ajusta al requisit de la UE que exigeix restaurar almenys un 30% dels territoris degradats per al 2030. Tot i el temps ajustat, ja estem explorant opcions per tirar-ho endavant.