Erika Zarate: "Sí que hem de generar impacte sobre el medi, però ha de ser positiu i regeneratiu"

Resilience Earth és una cooperativa garrotxina sense afany de lucre que ha acompanyat a una vuitantena d'organitzacions i comunitats a ser més resilients, i  que sol compartir tots els seus recursos a través de la pàgina web.

Què és la resiliència comunitària?

La resiliència és la capacitat de fer front a canvis i sortir d'aquests més forts i més capaços d'enfrontar-se a altres moments de crisi i de canvi. D'agafar els períodes de crisi com a oportunitat per créixer i enfortir.  Des d'una escala més petita, a una més gran: així parlem de resiliència d'individus, organitzacions, comunitats, i també territoris.

Què representa una crisi per la resiliència?

La crisi sempre és positiva, si se sap treballar. La meva experiència personal, fins i tot en zones de conflicte bèl·lic, em van ensenyar que cada crisi és una oportunitat per consolidar una comunitat o un poble.

Com arriba una crisi?

Existeix un cicle de resiliència, que té 4 etapes. Aquest cicle s’inicia amb l'esclat de la crisi. Identifiquem dos tipus. La crisi calenta és quan tot explota perquè passa alguna cosa molt greu, i el sistema es desmunta, ja no es pot mantenir l''statu quo'. En canvi la crisi per estancament fred és quan hi ha un element de desequilibri de poder, una injustícia, i la gent va aguantant i aguantat fins que amb els temps esclata.

I aleshores què passa?

Doncs ve la primera fase, que és la d'alliberament. La resiliència també es relaciona amb el funcionament ecològic, amb la capacitat dels ecosistemes de retrobar les estructures i funcions després d'una pertorbació. Ho veiem tant a l'Amazònia, després d'un incendi, com en una organització. En la fase d'alliberament tot es desmunta en peces petites, com si fos una construcció de Lego.

És el moment de veure quines peces, quins recursos i espais tenim, i és important fer-ho amb consciència i amb una actitud optimista. Hi ha comunitats que culturalment això ho fan de manera ancestral, però normalment no és així.

També és un moment en el qual la gent pateix. La sensació que tot s'està desmuntant genera moltes pors, costa de veure el final. Però realment és una gran oportunitat de construir col·lectivament. Les organitzacions resilients ho veuen, i pensen en quina estructura necessiten per a afrontar més bé el que els hi ha passat.

I com afrontar aquestes sensacions?

Cal tenir molt clar que tota crisi és positiva, i per tant no s'han d'evitar els moments d'emergència. El que cal mirar que el cicle segueixi el seu camí i ho faci de forma àgil. Per passar aquesta fase, hem d’analitzar que ens ha portat a aquella situació de crisi: perquè hem perdut un projecte, perquè hi ha persones estressades, que és el que no ha funcionat...

Quina és la següent fase?

La fase de reorganització. En aquesta fase mirem d'endreçar i fer net, i engegar una estructura nova i senzilla de la nostra organització, comunitat o territori.  En relació a això podem, caure en l'anomenada 'trampa de l'escassetat'. Significa voler simplificar massa el sistema, sense tenir en compte que per funcionar no calen només les peces bàsiques. No s'ha de tenir por a una organització una mica complexa, però després d'una crisi hi ha ganes de controlar tot, i es pot tendir a simplificar massa. Això passa a comunitats humanes, animals o vegetals, i arreu del món.

Un cop es reflexiona i s'entén que cal créixer, i s'entra la següent fase, la de creixement.

Com és la fase de creixement?

És una fase en la qual esclata molta creativitat, les organitzacions respiren, innoven, creixen.

I arriba l'última fase

És la fase de conservació, que pot durar molt de temps, però que està destinada a caure. I generar una nova crisi i tornar a començar. Quan l'organització es torna massa rígida en voler conservar la seva estructura, està destinada a caure. Un exemple de transformació resilient és el que ha fet Google, que ha passat d'una gran estructura molt gran difícil de mantenir a un model descentralitzat.

Nosaltres acompanyem les entitats a saber en quina fase del cicle es troben i entrar en el procés de ser més resilient. 

Com es mesura el grau de resiliència d'una organització?

Mirem els indicadors de nivell d'aprenentatge. Per exemple: quant d'espai es dedica a la reflexió, a l'aprenentatge organitzacional, a compartir coneixement, formar-se amb gent de fora; quant espai es dedica a la creativitat, a la cocreació, a la innovació; quant d'espai es dedica a les cures... Tots aquests elements donen idea del grau de resiliència. Així com veure quina és la resposta típica davant d'un conflicte quina: córrer, amagar-se, fer-hi front, dialogar.....

I pel que fa a les persones? 

L'anàlisi d'organització que defineix  3 horitzons de personalitat: l'horitzó 1, quella persona molt productiva que arriba a les nou menys cinc a treballar i a dos quarts de deu ja ha contestat cinquanta e-mails; l'horitzó 2, quella persina molt estratègica que  també arriba a les nou menys cinc, però passa la primera mitja hora planificant i prioritzant tasques; i l'horitzó 3 és la persona molt visionària, que entra a la feina a les deu, perquè ha trobat un veí amb qui ha parlat de problemes de mobilitat sostenible al poble i ha tingut una idea...

Entenem que cada persona hauria de tenir moments de cadascun dels 3 horitzons al llarg del dia, i el mateix l'organització: moments d'acció, moments de planificació, i moments de relació i creativitat.

Les comunitats més resilients són les que prioritzen l'espai d'horitzó 3 com a mínim un cop a la setmana. Malauradament en les organitzacions, i també en el sistema educatiu, encara no es dóna prou importància a aquest horitzó.

Una manera de donar espai al grup és dedicar un moment d'agraïment al matí, tot l'equip junt: dedicar un moment d'acció de gràcies conjunta, per exemple, a la terra, permet tenir la comunitat molt connectada, i la fa molt resilient en l'àmbit cultural i emocional.

Com incideix la cultura organitzativa en la resiliència?

És molt important la connexió de les persones amb la missió  de l'entitat: perquè fem la feina que fem, perquè existim. Convidem que sempre hi hagi espai per la reflexió, tan personal, grupal com estratègica, per connectar amb la filosofia i donar consciència a les accions.

De la cultura també se'n deriva la governança: ser partícips d'ella, sentir-se cuidat per l'entita, també és un element molt important per la resiliència d'una organització, tant com la cocreació de continguts, compartir la visió i tenir espai per a les cures i l'aprenentatge.

Que aconsellaríeu a una associació que es troba en un moment de tensió?

Parar. No ser tan 'horitzó 1' i parar: dedicar un temps a la reflexió, a la connexió, a compartir. Quan es detecta una crisi cal dedicar espai a l'horitzó H3,  a conversar, després al H2, a planificar, i finalment a l'H1,  a actuar... Mantenir una conversa col·lectiva per veure on estem, què estem fent, i què decidim.  Malauradament la tendència és anar directament a l'acció.

I per les persones especialment afectades?

Quan hi ha alguna persona de l'organització que manifesta més sensibilitat  a l'stress, tenim sort perquè pot ser un bon indicador,  que ens permetrà actuar de forma preventiva. En el cas de tractar-se de moment difícils en l'esfera personal i que afecten el grup, si l'organització té un espai de cures pot acompanyar a la persona i trobar fórmules, com reduir hores, canviar horari.... En general és important ser flexible, adaptar a la realitat personal i col·lectiva.

La flexibilitat i l'adaptabilitat són claus per la resiliència. De fet el cicle de la Resiliència també es diu Cicle de  Canvi Adaptatiu. 

La cultura catalana és resilient?

La història dels moviments socials a Catalunya és molt inspiradora, és un exemple de resiliència. No tots els col·lectius ho són i de vegades es cau en la trampa del dogmatisme, però en general aquesta capacitat d'aixecar-se innovar és significativa.

A més a més, només a la Garrotxa hi ha 582 associacions actives!  El món associatiu és un indicador de resiliència, perquè indica cultura de donar i rebre, una cultura més disposada a treballar amb la comunitat de manera desinteressada, de crear comunitat, hi ha gent dedicada als ocells, al món del bàsquet... En general hi ha un alt grau de persones actives, també a l'àmbit rural.

Com es relaciona resiliència i Sostenibilitat?

La resiliència pot ser personal, organitzacional, comunitària, territorial. En tot el que fem hi ha un àmbit ambiental, social i econòmic i per tant ha la visió transversal, eco-social i econòmica ha de ser-hi. Però la resiliència permet anar més enllà de la Sostenibilitat, perquè no té sentit sustentar la nostra cultura actual sobre el planeta. El que hem de fer és regenera-la.

No parlar tant de Sostenibilitat com de Regeneració: cal reconèixer que estem tenint un impacte negatiu sobre el planeta en tots els àmbits, i alhora, entenent que som moltes persones, associacions, organitzacions, que podem fer que aquest impacte sobre la terra sigui positiu, regenerant la cultura.