Jordi Camins: "L'estat de les glaceres ens diu que la temperatura del planeta augmentarà 2,8 graus més"

El desglaç de les glaceres és un dels símptomes més evidents de l'escalfament global que pateix el planeta a causa, sobretot, per l'emissió de gasos d'efecte hivernacle. Les imatges del retrocés que pateixen les glaceres en llocs com l'Àrtic o l'Antàrtida és impactant. No obstant això, no cal anar tan lluny per apreciar les greus conseqüències del canvi climàtic en els aparells glacials. I és que els Pirineus serà la primera serralada del món on s'extingiran totes les seves glaceres abans del 2050.

El Jordi Camins, observador glaciòleg i membre del Grup d'Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC), ha participat en expedicions a glaceres i muntanyes de tot el món, col·laborant en estudis sobre l'estat dels aparells glacials a indrets com els Alps, l'Àrtic, l'Antàrtida, l'Himàlaia, els Andes o el Kilimanjaro. Als Pirineus, Camins realitza inventaris cada cinc anys per conèixer l'evolució que pateixen les glaceres d'aquesta serralada, una tasca que va iniciar entre els anys 1982 i 1985.

Amb les dades actualitzades de la campanya glaciològica 2022, parlem amb Camins sobre l'estat de les glaceres i les conseqüències d'aquest desglaç, tant als Pirineus com a la resta d'indrets d'arreu del món.

La darrera vegada que vam parlar, vas assenyalar l'any 2050 com el moment aproximat en què totes les glaceres dels Pirineus desapareixerien. Aquesta data es manté?

Continuem amb el mateix ritme malgrat l'excepcionalitat d'aquest estiu (excepcional almenys fins ara, veurem si en un futur la resta d'estius continuen sent així). Aproximadament cap al 2040, les glaceres actives a poc a poc deixaran de tenir activitat i es convertiran en congestes de gel. En uns altres deu anys l’extinció serà total, excepte en uns pocs indrets on hi quedarà gel residual, que en algun cas haurà quedat soterrat per material d’erosió.

Davant l'increment de temperatures que hi ha hagut, el ritme de desglaç no hauria d'accelerar-se?

Certament, sí que hi ha una acceleració per l'augment de temperatures quant a la fusió del gel. Però, d'altra banda, aquests períodes que hem establert també ens estan ensenyant moltes matisacions en l'extinció de les glaceres, cosa que anteriorment no havíem pogut trobar enlloc. Estem observant que molts aparells glacials s'estan convertint en glaceres o congestes de gel negres.

Què vol dir això?

Quan arribem a la tardor, no existeix neu dels hiverns anteriors, per tant, no es pot regenerar el gel amb aquesta neu que sobreviu als estius. En conseqüència, les glaceres i les congestes de gel s'estan soterrant de material d'erosió. Les pedres o roques de les parets de les muntanyes cauen sobre el gel. I com no es regenera nou gel, forma una capa de material d'erosió a sobre del gel. Això fa que aquest fenomen compensi l'augment de les temperatures que s'estan produint i que no s'avanci la data d'extinció de les glaceres, sinó que es mantingui la mateixa.

Hi ha una segona causa. Amb el seguiment que en fem, estem aprenent que el gel és molt més resistent a la fusió del que ens pensàvem inicialment. L'augment de temperatures és el que havíem previst, així com el ritme de desglaç de les glaceres, però no hi ha una acceleració. Així, d'alguna manera, l'increment de temperatures es compensa aquests dos fenòmens.

Quants aparells glacials hi ha actius als Pirineus?

En el darrer inventari, de l’any 2017, vam observar cinquanta aparells glacials, que es desglossaven en vint-i-quatre glaceres i vint-i-sis congestes de gel. Actualment, en queden quaranta- dos, ja que el nombre de glaceres ha disminuït a divuit, mentre que les congestes de gel han passat a ser vint-i-quatre. Així, entre les extingides i les que són residuals (és a dir, les que no puc confirmar que el que hi ha allà sigui gelo glacial, sinó que són restes de gel ordinari fruit de la recongelació d'aigua de gel), hem perdut cinquanta-un dels noranta-tres que vaig inventariar entre l'any 1982 i 1985.

Amb les dades recompilades, quina és l'extensió de gel als Pirineus actualment?

Quan vaig fer la reconstrucció de l'extensió que tenien les glaceres del Pirineu a mitjan segle XIX, la reconstrucció va donar una extensió de 2388,70 hectàrees com a resultat. Ara com ara, al tancament de 2022, l'extensió del gel dels Pirineus és de 178,6 hectàrees. És a dir, en els darrers cent setanta-dos anys hem perdut el 92,5% de l'extensió de les glaceres dels Pirineus. Ens queda un 7,5% de l'extensió que tenien les glaceres l'any 1850. És una dada absolutament contundent.

Les dades també ens diuen a quina velocitat s'han extingit les glaceres dels Pirineus. A la dècada dels vuitanta, es va extingir un aparell glacial; a la dècada dels noranta, van ser set els glacials extingits; entre l'any 2000 i l'any 2010, els aparells que van desaparèixer van ser onze: i entre el 2010 i el 2019, van ser setze. Finalment, en els darrers tres anys, s'han extingit nou. Això ens dona una mica la idea de com evoluciona aquesta extinció.

Patim pels Pirineus perquè, si tot continua igual el 2050, ja no tindrà glaceres. Quina és la situació a la resta del món?

A banda de fer investigacions als Pirineus i als Alps, cada any faig expedicions a diversos indrets del món. Al mes de setembre passat, per exemple, vaig anar d'expedició a l'Àrtic on vaig col·laborar en la campanya glaciològica amb glaciòlegs locals. I he de dir que a tot arreu, el fenomen és el mateix.

Per posar-ho en context, vaig fer un treball sobre l'augment de temperatures que es produïen als Pirineus des del final de la petita edat de gel, l'any 1850, que coincideix amb el període preindustrial, fins al moment actual. El centre climàtic de l'Organització Meteorològica Mundial diu que l'increment de les temperatures a tot el planeta ha augmentat 1,2 graus des del període preindustrial. Però el desgel de glaceres que s'està produint a tot el món no respon a un increment de temperatura d'1,2 graus, sinó que per força ha de respondre a un increment superior.

A quin augment de temperatura correspon aquest desgel?

Als Pirineus no tenim dades de molt alta muntanya de meitats del segle XIX, i amb prou feines en tenim avui. Així que vaig fer un treball de reconstrucció de com eren llavors els noranta-tres aparells glacials inventariats als Pirineus per comparar-los amb com són ara. Vaig agafar les cotes mínimes de gel el 1850, així com les cotes mínimes de gel en l'actualitat. I a partir d'aquí, vaig fer un estudi sobre la diferència d'alçada aplicant-hi el gradient tèrmic per conèixer quin és l'augment de les temperatures real que s'ha produït.

El resultat que dona és molt sorprenent, però que s'adequa al desgel que s'està produint. Estem parlant d'un increment de quatre graus centígrads. És a dir, que hi ha 2,8 graus centígrads de diferència. I fent la prova a les glaceres dels Alps dona el mateix resultat. I això coincideix amb l'augment de temperatures que es dona a l'Àrtic o a l'Antàrtida. D'alguna manera tots aquests indrets ens indiquen que l'augment real que correspondria a tot el planeta en aquest moment no és d'1,2 sinó de 4 graus.

És a dir, que la temperatura del planeta encara ha de pujar 2,8 graus centígrads.

És realment cap on anem, ja que és el que s'està produint a zones d'alta muntanya, i també a l'Àrtic i a l'Antàrtida. A tot arreu, aquests quatre graus de temperatura tenen una gran afectació, sobretot en aquelles glaceres en què el gel està en contacte directe amb l'oceà, ja que l'augment de temperatura de l'aigua del mar accelera el desgel. En canvi, els aparells glacials que es troben a terra ferma no es deterioren de manera considerable com sí que ho fan les que estan en contacte amb l'oceà, tot i l'augment de la temperatura de l'aire.

Quins perills comporta el desgel dels aparells glacials?

Si parlem de perill, aquest s'ha accentuat en diferents àmbits. N'hi ha un d'evident en la pràctica de l'alpinisme o escalada a alta muntanya a l'estiu. I és que el debilitament del gel accentua el perill de trencament de les glaceres amb despreniments i allaus de gel i roca. En un altre àmbit s'ha de tenir en compte l'increment del nivell del mar que afecta les infraestructures i activitats humanes a les costes. L'augment del nivell del mar és provocat per diferents causes, essent les més importants el desgel i l'efecte dilatació per l'augment de la mateixa temperatura de l'aigua del mar.

Hem de tenir en compte, però, que una part del problema té l'origen en el desconeixement, per exemple, que des de la darrera glaciació, que va acabar fa divuit mil anys, el nivell del mar ja ha pujat 120 metres. Si a l'hora d'habilitar espais per infraestructures s'hagués conegut la possibilitat d'aquest augment del nivell, segur que s'hauria actuat de diferent manera.

També es parla molt dels microorganismes que poden aparèixer amb el desgel.

Són microorganismes, patògens o no patògens, que es troben inactius a l’interior de les glaceres de diferents indrets del planeta i que, efectivament, poden emergir a causa del desgel. En la part més profunda de les glaceres de l’Antàrtida, per exemple, el gel arriba a tenir una antiguitat d’un milió cinquanta mil anys. De fet, analitzant l'aire que hi ha empresonat dins del gel podem reconstruir la història climàtica del planeta. Lògicament, allà dins hi hauran empresonats microorganismes que, als indrets on s'està fonent el gel, sortiran a l'exterior.

S’ha de tenir en compte la possibilitat que alguns puguin tornar a l'activitat, però d'altres, que no hauran resistit les temperatures baixes, probablement no es reactivaran.

Com es pot frenar aquest deteriorament?

Encara que avui deixéssim d'emetre gasos d'efecte hivernacle, la temperatura del tot el planeta pujarà 2,8 graus més per l'efecte d'inèrcia que hi ha a causa dels gasos d'efecte hivernacle que s'emeten a l'atmosfera. Un cop fóssim neutres en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, la situació es podria revertir, però molt a llarg termini. És llavors quan la pròpia natura s'encarregarà de fer la reducció i establir el nivell de gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera que correspondrien de manera natural, que és de 280 parts per milió.

En canvi, actualment estem a 420 parts per milió, la qual cosa vol dir que hem augmentat en un cinquanta per cent els gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera que correspondrien de manera natural. És una barbaritat. Des de la glaciologia, fa molts anys que diem que cal reduir l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, deixar d'agredir la normalitat natural i arribar a aquesta neutralitat. A partir d'aquí, el planeta capturarà CO₂ de manera natural a través de, per exemple, l'activitat del bosc boreal, que redueix en set parts per milió els gasos d'efecte hivernacle a l'atmosfera cada any.

Hem de preservar, per tant, tant el bosc boreal, com les selves tropicals i altres boscos que capturen CO₂ de manera natural.

Òbviament. I hi ha altres aspectes que caldria fer, però que no se'n parla tant, com per exemple estabilitzar el creixement demogràfic d'éssers humans al planeta. Des de la darrera sequera, quan érem poc més de sis milions, Catalunya ha crescut un 25%. Només en usos domèstics, sense entrar en els temes agrícoles i industrials, necessitem un 25% més d'aigua per fer les mateixes activitats. Això, extrapolat a escala global, és insostenible. Per tant, el creixement demogràfic, per a mi, és un aspecte fonamental per aconseguir la sostenibilitat al planeta.