Pere Sala: “El paisatge català és en un patrimoni de primer ordre i un tresor per ensenyar al món”

Des del 2017, i després d’uns anys en tasques de coordinació, l’ambientòleg Pere Sala està al capdavant de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, un ens que treballa per gestionar i ordenar el paisatge des d’una mirada transversal i participativa. L’Observatori, un consorci públic adscrit al Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, és avui un referent internacional en l’estudi, la planificació i la sensibilització sobre el paisatge. Amb dues dècades de trajectòria a l’esquena, la institució ha contribuït a incorporar la dimensió paisatgística en les polítiques públiques i en la consciència col·lectiva del país.

Sota la direcció de Sala, l’Observatori ha impulsat eines com els catàlegs de paisatge, la Wikipedra o el Centre de Documentació, i ha fet del paisatge un punt de trobada entre administració, món acadèmic i societat civil. El director reivindica que el paisatge és un element essencial per al benestar, la salut i la identitat col·lectiva, alhora que adverteix que preservar-lo és també una forma de cuidar el nostre futur. En parlem amb ell.

Com definiries l’Observatori del Paisatge?

Si és cert allò que els ulls són el mirall de l’ànima, també ho és que l’Observatori és el mirall del paisatge. L’Observatori reflecteix, talment com un mirall, la bona o mala salut d’un paisatge i detecta les dinàmiques emergents. I ho fa amb tots els paisatges, especialment amb els més propers i quotidians.

Quin paper que juga en la gestió i ordenació del paisatge del país?

Durant aquests vint anys, si hi ha una cosa que hem après és que, per entendre els paisatges, per captar-ne l’essència, per gestionar-los i ordenar-los adequadament, cal tenir en compte totes les mirades. I això significa saber comprendre la complexitat actual i tenir una voluntat de col·laboració real amb amplis sectors de la societat. És el que sempre diem: el paisatge ha de ser un punt de trobada, ha d’actuar com a mediador, i no pas esdevenir una font de discussió. 

Si mirem enrere, com va sorgir l’ens i amb quins objectius es va crear? 

L’Observatori fa vint anys que viatja, creix i està en constant evolució i redefinició. Va ser creat per portar a la pràctica i fer realitat allò que preveien el Conveni europeu del paisatge, a nivell europeu, i del qual enguany fa vint-i-cinc anys; i la Llei de protecció, gestió i ordenació, a nivell català, que en celebra vint. És a dir, generar coneixement i metodologies, i impulsar propostes, accions i mesures concretes de gestió i ordenació del paisatge que redundessin en benefici de la ciutadania, de la seva qualitat de vida i del seu benestar general.

Com ha evolucionat la seva tasca?

Anava calant el missatge que un paisatge de qualitat i ben gestionat té una incidència directa en el benestar de la població i que, per tant, introduint el paisatge en les polítiques públiques, garantim la preservació dels valors del paisatge i les identitats dels diferents territoris, allunyant així el risc de la banalització i l'homogeneïtzació. A poc a poc l’Observatori s’ha anat consolidant com aquest lloc on es troben la reflexió teòrica i l’aplicació pràctica al servei de les polítiques de protecció, gestió i ordenació del paisatge; com un punt de trobada, compartit, obert i receptiu, a mig camí entre la societat civil, l’administració i els sectors acadèmics i professionals en tot allò que es refereix a la cultura de paisatge.

Quines són les principals línies d’acció que desenvolupa actualment l’Observatori?

Introduir el paisatge en les polítiques públiques dona peu a entrar en àmbits tan rellevants com la salut pública, l’ordenació del territori, les polítiques agrícoles, o la necessària i possible compaginació de la transició energètica amb l’ordenació racional del paisatge.

Precisament amb motiu del vintè aniversari de l’Observatori, hem realitzat un vídeo que, per una banda, fa una mirada a la tasca de generació de coneixement, orientació a les polítiques públiques i conscienciació i educació sobre el paisatge dels últims vint anys. S’hi visualitzen algunes iniciatives com els catàlegs de paisatge de Catalunya, el Mapa del paisatge transfronterer de la Cerdanya, la Wikipedra, seminaris, exposicions, tallers educatius per a escoles, el Centre de Documentació o l’Arxiu d’Imatges, entre moltes altres. El vídeo també projecta la mirada cap al futur en àmbits clau com la planificació del paisatge, el canvi climàtic, la patrimonialització del paisatge, la salut i el benestar, el desenvolupament local, la creativitat, o la ja esmentada sensibilització i l’educació.

Quin projecte, iniciativa o fita concreta destacaries que defineixi l’essència de l’Observatori?

N’hi ha molts. Però una de les principals tasques fetes per l’Observatori al llarg d’aquests anys han estat els catàlegs de paisatge de Catalunya. El primer pas per impulsar polítiques de paisatge consistia a conèixer com són els paisatges de Catalunya, quins valors contenen, com evolucionen, i definir (a través d’objectius de qualitat paisatgística, que han implicat un intens procés de participació ciutadana) quin tipus de paisatge volem i com podem aconseguir-ho. 

Això ho heu aconseguit a través d’aquests catàlegs.

Els catàlegs perseguien tot això i dues coses més: introduir el paisatge a les polítiques territorials i sectorials i conscienciar la ciutadania dels valors dels seus paisatges. Els catàlegs de paisatge han representat una de les fites més notables de la Llei del paisatge, ja que han marcat un abans i un després en el coneixement i la gestió del paisatge a Catalunya.

Quins aprenentatges n’heu pogut extraure?

Una de les lliçons apreses amb els vuit catàlegs de paisatge de Catalunya és que Catalunya és un país amb una diversitat de paisatges extraordinària, i això s’ha materialitzat en el mapa dels 134 paisatges de Catalunya. Això converteix el paisatge en un patrimoni de primer ordre, i en un tresor per ensenyar al món. El mapa ajuda a adaptar les polítiques públiques al caràcter paisatgístic de cada racó del territori.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Observatori del Paisatge (@arxiucatpaisatge)

Què ens mostra l’evolució del paisatge a Catalunya respecte a quan vau començar a treballar des de l’Observatori?

El canvi climàtic és un factor de transformació molt rellevant que està fent emergir nous paisatges, i està alterant els valors i els significats que aquests paisatges tenen per a la població. Hem de poder adaptar els paisatges al nou context climàtic, i això no només s'ha de veure com un repte, sinó també com una oportunitat per promoure uns paisatges de qualitat, més harmònics, més resilients, més capaços de respondre als desafiaments contemporanis. 

En definitiva, paisatges que generin entorns segurs, justos, inclusius, equitatius i saludables, i per avançar cap a aquest horitzó, ens enfrontem a un doble objectiu: per una banda, actuar amb rapidesa, perquè cada unitat de producció de gasos amb efecte d'hivernacle compta i agreuja el problema; i, per altra banda, prendre'ns el temps necessari per consultar, per escoltar, per construir col·lectivament un territori i uns paisatges que siguin compartits, desitjats i consensuats.

S’ha atorgat prou pes al paisatge per part de l’administració en el disseny de polítiques públiques com el planejament territorial o les polítiques sectorials?

A poc a poc, però amb fermesa, el paisatge ha entrat l’agenda política, social i cultural. Ha estat crucial el fet que el paisatge sigui fonamental per afrontar reptes globals com el canvi climàtic, la transició energètica, la cohesió i l’equitat social, les desigualtats territorials, la salut i el benestar, o la biodiversitat. Això és així perquè el paisatge té el poder de relligar i cosir les polítiques territorials i sectorials (urbanisme, agricultura, turisme, infraestructures, etc.), que són les que més actuen i incideixen en el territori.

S’ha avançat prou en aquesta direcció?

Vint anys després, disposem d’un cos de coneixement sobre el paisatge que és ampli, rigorós i reconegut, que ha arribat a les institucions i a la ciutadania, i que orienta les polítiques públiques. Aquest bagatge ha situat Catalunya com un dels referents europeus en polítiques de paisatge, i ha convertit l’Observatori en un ens reconegut a nivell internacional, on s'ensenya i s’aprèn.

Amb tot, encara queda molt per fer.

Tot just hem cobert el nivell zero; és a dir, hem assolit les bases sòlides i imprescindibles per poder fer un salt endavant i anar encara molt més enllà. M’expresso així perquè, malgrat que al llarg d’aquests vint anys s’ha fet un gran pas endavant en la sensibilització sobre els valors del paisatge —tant per part de la ciutadania com de les institucions—, encara queda molt camí per recórrer, començant per continuar insistint en la conveniència d’incloure el paisatge a l’agenda política. Encara no hem arribat al nivell de conscienciació que pertocaria a un país com Catalunya. El grau de civilitat i de cultura d’un país es mesura també pel respecte pel paisatge. I, certament, no hem aconseguit encara el grau desitjable.

Quins reptes de futur consideres més urgents en l’àmbit del paisatge de Catalunya? 

Abans parlàvem de l’adaptació al canvi climàtic, i en podria enumerar una bona pila més, relacionats amb la dispersió urbanística -que en el passat ha fet augmentar tant el consum de sòl-, amb la dispersió d’usos i artefactes aliens a l’espai agrari i forestal, o amb les vores de les ciutats i de les àrees industrials i comercials més degradades. Però no vull passar per alt que ens situem davant del repte gegantí d’evitar la pèrdua definitiva del mosaic agroforestal que durant mil·lennis ha caracteritzat les cultures mediterrànies. 

Què ens hi juguem si el perdem?

Aquests paisatges tenen un paper clau com a embornals de carboni, són excel·lents reservoris de biodiversitat, milloren la funció connectora entre àrees d’alt valor natural, regulen el clima, atenuen els efectes de les inundacions, actuen de tallafocs davant dels incendis forestals, proveeixen de productes de qualitat, generen identitat, i esdevenen espais per activitats relacionades amb la salut, el lleure i la creació cultural. A més, aquests paisatges són fonamentals per avançar cap a un model de consum d’aliments més responsable, equitatiu i saludable.

Quines dinàmiques posen en risc aquest mosaic?

El despoblament i abandó de les zones rurals més perifèriques, l’envelliment de la població, la manca de disponibilitat d’habitatge, o el declivi de l'explotació agrícola familiar, provoquen que aquest paisatge tan extraordinari estigui desapareixent a molts llocs. Estem perdent una determinada manera de gestionar el paisatge que havia permès preservar durant segles un patrimoni material i immaterial extraordinari, que no només incloïa estructures en pedra seca, per posar un exemple qualsevol, sinó el coneixement i la conservació de llavors i espècies seleccionades durant centenars d’anys, l’afebliment de la cultura gastronòmica popular o la pèrdua d’una riquíssima toponímia popular. A més a més d’actuar de tallafocs davant dels incendis forestals, clau en el context de canvi climàtic actual. És justament la degradació i empobriment d’aquesta estructura paisatgística mil·lenària el que empobreix la nostra caixa d’eines a l’hora d’encarar els reptes globals que tenim al davant.

Per què és important que la ciutadania s’impliqui en la millora i la cura del paisatge? 

La societat civil reclama tenir veu a l’hora de repensar i d’intervenir en els paisatges quotidians amb els quals se senten identificats perquè, entre altres motius, són paisatges vinculats a la seva cultura. Això ens obliga a instaurar noves formes de democràcia participativa en la gestió del territori.