Les migracions ambientals són un concepte complex que va estretament vinculat al canvi climàtic, però també a les diferències socioeconòmiques globals, com amb totes les classes de moviments de persones. Per això existeix la necessitat d’assenyalar responsabilitats i de fer un abordatge global des de l’àmbit jurídicopolític que incorpori totes les realitats de forma integral i les diferents capes de desigualtat.

Així ho explica Susana Borràs-Pentinat, professora Agregada de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals; investigadora del Centre d'Estudis de Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT) - Unversitat Rovira i Virgili; participant del projecte Marie Skłodowska-Curie Fellow (H2020-MSCA-IF-2020) nº 101031252 CLIMOVE PROJECT de la Universitá di Macerata i membre expert de la xarxa de migració de les Nacions Unides.

Què vol dir el terme refugiat climàtic?

Bé, oficialment, nivell jurídic, internacional i estatal, no es reconeix l’estatus de persona refugiada. L’única definició oficial d’aquesta mena de moviments de l’ONU és la que va proporcionar l’Organització Internacional de Migracions, i està sota consens, i és la de migració climàtica. Aquest terme descriu una persona o persones que s’han mobilitzat, voluntàriament o no, i internament o travessant fronteres, a conseqüència dels impactes derivats del canvi climàtic, siguin sobtats, com en el cas d’un cicló, o progressius, com la desertificació.

És una definició molt extensa que cobreix totes les possibilitats de moviment de les persones, el que la condemna, penso jo, com altres investigadors i investigadores, a una neutralitat que obvia les seves causes subjacents, i que no assenyala que en la majoria dels casos els moviments són interns i d’una voluntarietat reduïda. Això es deu al fet que els impactes solen afectar les poblacions més ecodependents i vinculades al món agrícola per a la subsistència i, per tant, més vulnerables.

Per això no es contempla l’emergència climàtica com a condició per a la protecció sota l’estatus de refugiat?

Exacte. La situació és complexa i hi ha un gran rebuig polític a la realitat migratòria, especialment als països del nord global.

Tanmateix, el cert és que si bé la Convenció de Ginebra que regula el refugi no integra en els seus cinc factors l’impacte climàtic ni el de degradació ambiental, no deixen de ser aspectes que interactuen directament amb els factors polítics que sí que són integrats. És impossible deslligar-los del canvi climàtic perquè aquest ja afecta la societat global, i això també dificulta la definició del concepte de migració climàtica.

Dins d’aquesta categoria, però, s’inclourien les persones que han hagut de migrar més que per un accident ambiental, una situació d’explotació de recursos per part d’un agent extern com és el cas de la pesca al Senegal?

Sí, en la mesura que aquesta definició de les migracions contempla la manca de fonts de subsistència vitals com a motiu de moviment climàtic. Tanmateix, com a migrades climàtiques, no podran ser protegides jurídicament, perquè aquesta definició no ha estat mai incorporada en els àmbits nacional ni internacional en un document jurídic.

Encara més: quan ens trobem amb casos com el del Senegal, en què el moviment es vincula a manca de recursos naturals, molts països del nord global, que en són els receptors (no sempre, però aquesta també és una narrativa que caldria desconstruir) utilitzen el factor econòmic per dir que aquestes persones no fugen per causes naturals o climàtiques, sinó econòmiques.

Per què això és problemàtic?

Perquè són narratives de criminalització. Es vinculen aquestes arribades a l’empobriment de la societat, a la inseguretat i fins i tot al terrorisme. La falta de regulació ha fet que apareguin aquestes narratives conjuntes que han invisibilitzat les causes humanitàries subjacents que són el rerefons veritable d’aquestes migracions.

És una mena d’instrumentalització política.

Sí. I la invisibilització jurídica d’aquestes realitats encara ha agreujat més la situació humanitària, precaritzant els processos de migració, quan aquesta és un dret humà pel qual tota persona té dret a ser protegida. I així ens trobem amb situacions com la d’aquesta setmana, amb més de 100 morts a la costa grega. Els estats són còmplices d’aquestes morts, i s’invisibilitzen les causes i les responsabilitats que hi ha al darrere.

Només veiem el procés migratori com una conseqüència i quan la tenim a les nostres fronteres. No es contemplen les dinàmiques socioeconòmiques de la degradació ambiental, i només ho abordem per por que els problemes entrin a casa nostra. Falta empatia i responsabilització històrica, actual i deslocalitzada, això té molt a veure i es deixa al marge a les nostres respostes jurídiques i polítiques.

En relació amb això, hi ha una relació entre el canvi climàtic i les migracions més de caràcter polític? Un estudi macroeconòmic i global del 2019 de la Universitat de Viena apuntava a una certa correlació entre l’impacte climàtic i el conflicte bèl·lic. Què en penses?

Primer de tot et diria que cal anar amb peus de plom i fer-ne un treball de camp. Sí que és cert, però, que hi ha informes que apunten a aquesta correlació, com és el cas de Síria, on sis anys abans del conflicte hi va haver una sequera que va provocar un moviment massiu de les zones rurals a les ciutats. Això va intensificar un conflicte que ja estava latent. Un altre exemple són algunes illes del pacífic on l’augment del nivell del mar i, amb ell, la salinització del terreny, han reforçat la tensió entre la població.

Penso que es tracta d’un element més que afecta les poblacions. I el que és cert és que en el futur, amb la reducció de l’accés a l’aliment i l’aigua potable, és possible que ens trobem amb un augment de conflictes, és lògic. Sense anar més lluny, la sequera a Catalunya ha provocat tibantor en els regants. Els recursos naturals són fonamentals, i a mesura que disminueixin, augmentaran els problemes. Hi ha una interacció entre inestabilitats, econòmica, democràtica... Sumar-hi la climàtica, dificulta les coses, a nivells diferents depenent de la regió.

L’ONU ha reconegut recentment el dret al medi ambient com un dret humà. Pot ajudar a revertir aquesta situació?

Ja abans d’aquest reconeixement hi havia unes 100 constitucions al món que incorporaven el dret ambiental, i això, a diferència de la disposició de l’ONU, sí que és un dret jurídicament vinculant. Tanmateix, com amb tots els drets, hi ha problemes d’efectivitat, els estats han de proveir elements materials per a fer-lo efectiu. El que és cert és que haver estat acceptat per l’ONU li dona un valor d’autoritat especial.

És un dret amb una força transversal, que reconeix que el medi ambient és necessari per als drets procedimentals i els drets substancials. El dret a la vida, que és el més essencial de tots els drets, necessita el dret al medi ambient, per exemple. Ara que l’esmenta l’ONU ha adquirit una substancialitat notòria en la mesura que ja sortia integrat en altres drets, però li ha donat una oficialitat.

Aleshores els impactes que provoquen el moviment de persones, són considerats un atac directe al dret humà al medi ambient?

Sí, evidentment. I no només això. Hi ha altres disposicions en l’àmbit internacional que van per aquesta via. Per exemple, el dret a un clima estable o a una diligència deguda, que vol que els estats garanteixin la vida digna a la ciutadania, el que connecta directament amb un medi ambient sa. I no només actualment, sinó també en el futur. Algunes regions, com Noruega, Holanda o les Illes Balears volen garantir els drets humans, i amb ells el del medi ambient, de les persones que encara no han nascut.

El moment actual és important perquè hi ha efectes del desenvolupament jurisprudencial, per un activisme judicial significatiu que interpreta proactivament els drets que ja han estat formulats a nivell constitucional o ara de l’ONU, i amplien l’abast dels drets. Això ha estat en part gràcies als informes científics que assenyalen els impactes i les vulnerabilitats relacionades integren la dimensió social dels impactes ambientals, així com la responsabilitat que històrica i actual hi tenen dels països del nord global.

Com pot influir això en els estats i les seves polítiques?

Sobretot mitjançant la ciutadania, que reclamarà als estats mesures proactives de reconeixement d’aquests drets. Inclús en els països que no reconeguin el medi ambient sa com a dret humà a les seves lleis, s’haurà de reconèixer com a part integral dels altres drets, i d’aquí els ciutadans exigiran als estats polítiques d’acció climàtica molt més ambicioses en resposta a l’aplicació d’aquest dret pel que fa a les nacions unides.

Això en relació amb els estats i a les seves polítiques internes. Però, i pel que fa a les corporacions que exploten i afecten directament o indirectament els països del nord global?

Hem de partir d’una realitat: tenim un buit jurídic molt important a nivell internacional per aquests danys que s’estan produint. Tanmateix, també des de la investigació científica s’estan assenyalant responsabilitats en aquest sentit. Per exemple, l’informe ‘Carbon Majors’ fa un recull de les emissions històriques de les corporacions, i assenyala que només una empresa ha estat responsable de més del 70% de les emissions produïdes històricament.

Aquest informe que ha estat usat per jutges per a responsabilitzar empreses. Per exemple, als Països Baixos, on es va condemnar Shell a adoptar mesures de reducció de gasos d’efecte hivernacle, o als Andes peruans, on un ciutadà va denunciar l’empresa RWE, la corporació europea que més ha contribuït europea a gasos d’efecte hivernacle, perquè les seves emissions històriques vinculades al canvi climàtic havien dut al desglaç d’una glacera que estava provocant inundacions i pèrdues econòmiques.

Assenyalar responsabilitats i obligar a les solucions.

I n’hi ha més, de casos. Fa poc la Unió Europea ha aprovat un reglament, és a dir una a norma vinculant, pel qual no permetrà entrar al seu territori materials derivats de la desforestació. És a dir no només fusta, sinó també productes agrícoles com els derivats del monocultiu. Això tindrà beneficis socials i climàtic i perjudicarà les empreses, que es veuran obligades a canviar el seu model de producció.

També hi ha la proposta de la Comissió Europea d’obligar a les empreses que actuen extraterritorialment a fiscalitzar-se en termes de drets humans i petjada ecològica. Això són les empreses que deslocalitzen la seva producció a la Xina, l’Índia o Sud-amèrica, que solen ser assenyalats com als més responsables de la crisi climàtica, justament perquè el nord global envia allà les seves fàbriques perquè no hi ha fiscalització en termes ambientals i de drets humans.

Es tracta d’assenyalar els culpables.

Vandana Shiva diu que la narrativa als mitjans sol ser “Lluitem contra el canvi climàtic!”, quan això realment és impossible, el que hem d’atacar són les empreses que hi ha al darrere, les que contaminen i s’enriqueixen generant pobresa, violació de drets i una modificació ambiental sense precedents.

Cal entendre el canvi climàtic com un altre dany socioambiental amb greus conseqüències. De fet, molts activistes i estudiosos que ja no parlen de canvi climàtic sinó de canvi global, perquè el canvi és multidimensional.

En relació amb això, en la teva producció acadèmica defenses un abordatge interseccional de la vulnerabilitat. Què vol dir això?

La justícia global tracta d’homogeneïtzar la realitat de moltes persones, i el dret és el resultant d’aquesta mirada d’uniformitat. Però la realitat és diversa, i les respostes també haurien de ser-ho. Les persones són vulnerabilitzades en funció de les seves circumstàncies personals i socioeconòmiques, contextos que s’instrumentalitzen institucionalment per a discriminar-les, excloent-les de les solucions o com a respostes del canvi climàtic.

Un exemple claríssim: als anys 70 s’establien evocadors perillosos a les zones més pobres. Això perdura, avui les “zones de sacrifici” les tenim al sud global, però també aquí mateix, a Tarragona. Són un recipient de residus que les zones enriquides no volen.

És, de nou, la mirada integral a les capes de discriminació.

Sí. El gènere, el col·lectiu LGTBIQ+, les nenes i els nens, les persones indígenes o migrants... Són capes diferents que ja generen vulnerabilitat en origen i determinen el procés migratori.

De fet, en la teva recerca en centres molt en la qüestió del gènere. Les migracions tenen biaix de gènere?

El Comitè Internacional de Migracions assenyala el procés migratori com un procés de gènere. El Migration Data Portal, indica que hi ha una relació 50/50 de dones i homes en les migracions. Tanmateix, aquestes dades es segreguen per interseccionalitats, no contemplen els altres adjectius que poden acompanyar el mot ‘dona’.

I és que, si la relació és del 50/50, per què no veiem dones a les pasteres o als CIEs? Una de les raons principals és que aquestes dones cauen en xarxes de tràfic de blanques, que moltes vegades s’inicien a l’origen. Aquestes dones comencen la migració, però moltes vegades no arriben al seu destí, i les que sí, ho fan indocumentades, cosa que convida les societats receptores a explotar-les.

Però això no es reflecteix a les polítiques d’acollida.

No. No integren respostes sensibles al gènere, dels drets reproductius, de les necessitats que les dones puguin tenir que no tenen els homes, d’atenció psicològica en el cas de les víctimes de tràfic... Moltes vegades el que van els països europeus és considerar el gènere una perspectiva més de vulnerabilitat.

Això perjudica aquestes dones, que moltes vegades a l’origen s’han dedicat a la cura, a la protecció de la comunitat. De fet, hi ha molts estudis que demostren que en una situació de desastre natural o climàtic les dones són les primeres a organitzar la comunitat, i moltes vegades són les últimes en ser rescatades o salvades per les discriminacions que hi ha al darrere.

Un cop arriben al lloc, ja és massa tard?

Bé, si realment volem donar una resposta basada en drets humans a la migració climàtica o a tota classe de migracions s’han d’abordar necessàriament les situacions en origen i en trànsit, i sobretot el tràfic de persones que actua en totes les fases del procés migratori. Però és que en tot cas la situació és complexa, i té una difícil solució.

El que si que està clar és que la fragmentació de respostes, la solució actual, no és la més adequada. Comprendre el canvi climàtic de manera segmentària, sense tenir en compte la dimensió social on s’inclou la migració, és una resposta que es queda curta. S’han fet avenços des de l’Acord de París en matèria de justícia global i de gènere i encara i així les respostes dels estats, que són els qui tenen els drets sobirans per a aplicar les polítiques migratòries, no incorporen la interseccionalitat necessària.

I les perspectives de futur?

Esperem que a poc a poc es pugui capgirar la situació. Això va molt lligat a la progressió del desenvolupament dels drets humans en la seva extensió interpretativa. També, com més afecti l’emergència al marc global, més es forçarà aquesta ampliació. I és que els focus de poder, vinculats al canvi climàtic, fan que les respostes no es puguin donar fins que nosaltres siguem els protagonistes d’aquest canvi climàtic d’una manera més directa.

Malauradament, les dinàmiques de poder afecten a l’exposició al canvi climàtic. L’enriquiment té una relació directa amb el consum, i les vulnerabilitats tenen com a conseqüència una exposició desproporcionada a l’impacte ambiental, a la vegada que una relació directa a la menor responsabilitat d’aquests col·lectius. D’aquí la necessitat d’un enfocament interseccional de les respostes jurídico-polítiqes, en tots els àmbits.

-

Aquestes respostes i reflexions formen part del projecte CLIMOVE, finançat pel programa d'investigació i innovació Horitzó 2020 de la Unió Europea, Marie SkłodowskacCurie (H2020-MSCA-IF-2020) n.º 101031252 de la Università degli Studi di Macerata (Itàlia). El contingut d'aquesta entrevista reflecteix únicament l'opinió de l'entrevistada i l'Agència Executiva de Recerca (REA) no es fa responsable de l'ús que pugui fer-se de la informació que conté.