Una majoria social per recuperar la gestió pública de l’aigua i posar fi a l’anomalia catalana

Un 80,6% de la població catalana afirma estar a favor d’una gestió pública de l’aigua a Catalunya, segons una enquesta encarregada per l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública (AMAP). Aquesta majoria aclaparadora contrasta amb una altra dada, que no expressa una voluntat, sinó una realitat: quan obre l’aixeta, un 79% de la població del país rep l’aigua d’una empresa privada o amb participació privada majoritària.

Més enllà de demostrar, una vegada més, que la societat va per davant de la classe política, la dada fa palesa l’evidència que Catalunya és una anomalia a nivell mundial pel que fa a la gestió de l’aigua. Al país, només un 21% de la població obté l’aigua per mitjà d’una empresa pública, un percentatge que s’eleva fins al 55% al conjunt de l’estat espanyol, escala fins al 70% si parlem d’Europa, i s’enfila fins al 90% al llarg i ample del planeta. “No hi ha dubte que les dades són molt contundents i evidencien la bombolla privada que tenim a Catalunya pel que fa a la gestió de l’aigua”, coordinador de l’AMAP.

Ara bé, si ampliem el focus i ens fixem en el nombre de municipis en comptes del volum de població, el desequilibri es redueix. Així, uns 545 municipis dels 947 totals del país fan gestió pública de l’aigua, segons les dades del ‘Mapa de l’aigua‘ elaborat per la plataforma Aigua és Vida. Un fet que s’explica perquè en els municipis que concentren un major volum de població, sobretot a l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el model dominant és el privat. De fet, al conjunt de l’AMB, només dos municipis aposten per la gestió pública de l’aigua: el Prat de Llobregat i Barberà del Vallès. 

Un imperi edificat en una estructura d’oligopoli

El predomini de la gestió privada de l’aigua a l’AMB –que concentra el gruix la població catalana– tampoc respon a una situació de normalitat pel que fa a la diversitat d’operadors que donen el servei. Es podria pensar que una gestió privada es tradueix en una competitivitat entre empreses per oferir el millor servei, però en el cas de l’AMB la realitat que s’imposa és una situació de quasi monopoli del Grup Agbar. 

Així ho va constatar en un estudi l'Autoritat Catalana de la Competència (ACCO), qui assegura que “el servei de subministrament d’aigua a Catalunya té una estructura oligopolística”, assenyalant el problema que suposa “l'elevat grau de concentració existent entre les empreses privades presents”, un fet que “afebleix la competència en les licitacions”. 

D’aquesta manera, Agbar –sota diferents noms i marques comercials, amb filials o empreses mixtes – abasteix a més del 75% de la població de Catalunya i, per tant, “té una posició hegemònica dins dels operadors privats d’aigua, tot i que també hi ha altres empreses com Aqualia o Aigües de Catalunya, encara que són bastant minoritàries”, detalla Basteiro, en conversa amb Xarxanet. 

Mercadejar amb un dret fonamental

Més enllà de si aquesta situació afecta la qualitat del servei d’aigua, el coordinador de l’AMAP posa el focus en el fet que l’objectiu de qualsevol empresa privada és lucrar-se amb el servei que ofereix. “Aquí el problema és que no estem parlant de vendre paraigües o qualsevol altre bé comercialitzable més, sinó d’un recurs estratègic i imprescindible per a la vida, d’un dret fonamental de les persones reconegut per Nacions Unides”, diu, fent palès “el contrasentit que suposa deixar l’aigua en mans d’operadors privats que tenen com a principal eix d’actuació guanyar diners per repartir-los en forma de dividends als seus accionistes”. 

Aquesta contradicció es fa evident de moltes maneres. Una d’elles té a veure, per exemple, amb el problema d’escassetat d’aigua que afecta Catalunya, aguditzat per la sequera. En un context com aquest, seria desitjable que la gestió de l’aigua restés en mans d’actors interessats a fer-ne el mínim consum i maximitzar-ne l’estalvi. No és el cas dels operadors privats, que actuen moguts per un afany de lucre que implica facturar el màxim d’aigua possible i reduir les despeses per eixamplar el marge de beneficis, fet que sovint s’acaba traduint en minimitzar les tasques de manteniment. 

“Si ens fixem en els exemples de municipis que millor estaven fent front a la sequera a Catalunya, hi trobem Terrassa, Girona, Barberà del Vallès, Manresa o Mataró; tots ells amb un denominador comú, la gestió pública de l’aigua”, afirma Basteiro. 

L'AMAP ha celebrat la seva 9a Assemblea a @ajterrassa amb l'objectiu de ser l'espai de referència per a la gestió pública de l'aigua a Catalunya.

Amb la incorporació de 18 membres nous, l'AMAP ja està formada per 80 membres entre municipis, operadors públics i entitats. pic.twitter.com/Ubfe5bPdFt

— AiguaPública (@aiguapublica) February 3, 2025

Deixadesa i manca d’inversió recurrent

Manques d’inversió, deixadesa i instal·lacions obsoletes és el que s’han trobat molts ajuntaments de municipis que han aconseguit remunicipalitzar la gestió de l’aigua. Alfarràs, a la comarca del Segrià, és un dels prop de quaranta municipis que han passat a un model de gestió pública de l’aigua des del 2010, després d’anys i panys en mans d’operadors privats. Segons l'Ajuntament del municipi, es van trobar que en vint anys gairebé no s’havia invertit en el servei i la xarxa estava en males condicions.

També ho han constatat a la Garriga, on la Plataforma Aigua Pública la Garriga advoca per impulsar una consulta entre la ciutadania per decidir el model de gestió de l’aigua, en mans de Sorea (Agbar) des de fa més de trenta anys. Una de les raons de pes per les quals des de l’entitat aposten per la gestió pública de l’aigua és millorar l’estat de la xarxa i la qualitat del servei, malmeses després de més de tres dècades de gestió privada. “Estem parlant d'una clara deixadesa pel que fa a com s’ha gestionat el servei fins ara; actualment, a la Garriga estem en unes pèrdues del 30,6% en fuites, per sobre de la mitjana de Catalunya”, apunta el Pep Tarradas, membre de la plataforma.    

Des de l’AMAP també adverteixen aquesta situació, tot i que puntualitzen que una gestió pública no té per què implicar més inversió per si mateixa. Amb tot, expliquen que “la manca d’inversió és recurrent en concessions privades”. Ho exemplifiquenca també el cas de Granollers, on s’han trobat que un 41% de la xarxa és de canonades de fibrociment –que caldria substituir–, després de cinquanta anys a càrrec de Sorea (Agbar). Tanmateix, aquesta desatenció no ha tingut conseqüències, atès que l’ajuntament ha fet una nova concessió a Agbar a vint-i-cinc anys més.

En aquest sentit, Basteiro vol deixar clar que “quan parlem d’una situació generalitzada de pèrdues elevades de la xarxa municipal d’aigua a Catalunya, no podem oblidar que el model de gestió català és majoritàriament privat, per tant, en cap cas podem dissociar pèrdues elevades de la forma de gestió perquè va intrínsec”. Si, de nou, analitzem quins són els municipis de l’AMB que obtenen un millor rendiment de la xarxa, en sobresurten dos: Barberà del Vallès i el Prat de Llobregat. Tots dos amb una gestió pública de l’aigua.

Els beneficis de l’aigua pública

Aquests dos mateixos municipis destaquen de la resta en un altre aspecte molt rellevant: el preu de la tarifa d’aigua, que és el més econòmic de l’AMB. No és cap sorpresa, si tenim en compte les dades de l'estudi anual de preus del 2024 que fa l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que conclouen que la gestió privada de l'aigua encareix fins a un 26% el preu que paga la ciutadania a la factura. L’informe també mostra que els catalans paguen un preu molt desigual per l’aigua, depenent del municipi on visquin. Així, hi ha pobles i ciutats que paguen l'aigua nou vegades més cara que altres, això suposa una diferència de més de cinc-cents euros l'any.

Més enllà dels beneficis per a la ciutadania que comporta una gestió pública de l’aigua, Lluís Basteiro posa sobre la taula una reflexió de fons. “En aquest sentit, per a mi hi ha factor zero: quin és el benefici d’una salut o d’un ensenyament públic? Parlem de serveis superestratègics i fonamentals, drets humans de les persones que no poden restar sotmesos a les dinàmiques del mercat”, raona, i remata: “Ningú es planteja si l’institut del seu barri guanya o perd diners, perquè fa una funció social”. 

A més, i a banda d’aspectes com el preu o la qualitat del servei, un altre element clau que destaca en el model de gestió pública de l’aigua és la governança d’un dret fonamental com l’aigua, això és, la transparència i la participació ciutadana. Mentre que la gestió privada es caracteritza per l’opacitat, la gestió pública facilita aspectes com un major control del servei i més flexibilitat, alhora que afavoreix la rendició de comptes i una millor orientació cap a polítiques socials en la gestió d’un bé essencial com l’aigua.  

"Des del 2010, a Catalunya hi ha hagut quaranta-una remunicipalitzacions i són quaranta-una històries d’èxit".   

Agbar: Un domini que ve de lluny 

Amb tot, revertir aquest predomini de la gestió privada de l’aigua i punxar la bombolla privada que existeix a Catalunya, que té en Agbar el seu actor principal, no és una tasca gens fàcil. “Fa més de cent cinquanta anys que Agbar té aquesta posició de domini, estem parlant d’una implantació molt bèstia i d’un lobby molt potent”, remarca Basteiro, qui considera que hi ha hagut “una cooptació molt forta d’un bé públic per part d’un operador amb interessos privats”. 

Una petita, però significativa mostra d’aquesta voluntat de domini i d’influència de la companyia, cita Basteiro, és que fins fa quatre dies Agbar organitzava cursos de formació sobre temes d’aigua dirigits a jutges del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). “No eren cursos online, sinó de quinze dies amb totes les despeses pagades a les Canàries”, subratlla.  

El Grup Agbar, propietat de la multinacional francesa Veolia, va obtenir bona part de les concessions d’aigua fa algunes dècades, aprofitant-se d’una situació de crisi de finançament dels municipis, que van veure en l’externalització de serveis una manera d’aconseguir recursos. “La companyia es va beneficiar d’una tempesta perfecta que va afavorir que els municipis externalitzessin els seus serveis d’abastament d’aigua”, afirma el membre de l’AMAP. 

Traves i guerra judicial contra la remunicipalització

El problema ha arribat quan els municipis han tractat de recuperar la gestió directa de l’aigua. En aquest sentit, el moment clau per fer-ho és quan finalitza el contracte de concessió. Quan arriba aquest dia, cal molta fermesa i valentia política per fer el pas. A banda de fer front al desconeixement i a les traves per obtenir la informació per part de les empreses concessionàries, així com una legislació espanyola i europea que dificulten molt que un municipi pugui recuperar la gestió dels serveis essencials.

I, és clar, aguantar les pressions i litigis que, ben segur, vindran per part de l’operador privat de torn. En els darrers cinquanta anys, prop d’una cinquantena de municipis que han intentat remunicipalitzar el servei s’han vist abocats a contenciosos judicials per part del Grup Agbar. Només cal donar un cop d’ull al cas de Terrassa, que va recuperar plenament la gestió del servei d'abastament d'aigua a la ciutat el 2018 i, d’aleshores ençà, ha estat objecte de tretze contenciosos per part de l’empresa concessionària. 

La guerra judicial com a factor d’intimidació és una estratègia recurrent –no és l’única– per posar bastons a les rodes en els processos de remunicipalització de l’aigua. Una amenaça que també sobrevola la Garriga, en resposta als intents de recuperar la gestió pública de l’aigua. “No ens podem arronsar davant d’aquest xantatge; a més, en casos com el de Terrassa ja hem vist que gràcies a la pressió ciutadana es poden guanyar aquests litigis”, assegura Tarradas, portaveu de la Plataforma Aigua Pública la Garriga.

💧PLATAFORMA AIGUA PÚBLICA LA GARRIGA💧

👉🏽Avui ha començat la recollida de signatures per a poder fer una consulta popular a la Garriga.

✨Objectiu:QUE LA CIUTADANIA DE LA GARRIGA PUGUI DECIDIR COM HA DE SER LA GESTIÓ DE L'AIGUA.

😊Cada dissabte al matí recollirem signatures! pic.twitter.com/NpEFd33uma

— CUP la Garriga ✊ (@cuplagarriga) March 1, 2025

Ara bé, si hi ha un procés de remunicipalització del servei que ressalta entre tota la resta, per la seva importància a escala global, és el de París. A la capital francesa, que acull la seu social de les dues principals empreses privades del món de la gestió privada de l’aigua, Vivendi i Suez, una voluntat política forta i ferma va doblegar la resistència de les multinacionals i va acabar amb la recuperació de la gestió de l’aigua a mans públiques. “L’exemple de París és demolidor, en el sentit que el sector neoliberal va augurar l’apocalipsi, i avui la ciutat és un exemple de bona gestió”, afirma Basteiro.

Malgrat tots els entrebancs i adversitats, deixar enrere la dinàmica privada i recuperar la gestió pública i democràtica de l’aigua és l’aposta guanyadora i el camí que cada cop més persones volen transitar al nostre país. Així ho expressa una immensa majoria de la ciutadania, que encara és més aclaparadora en els municipis que ja han fet aquest pas, com indica l’enquesta de l’AMAP.

Aquest suport tan ampli és una realitat perquè el model de gestió pública és sòlid i funciona arreu on s’ha establert. “A Catalunya, des del 2010 hi ha hagut quaranta-una remunicipalitzacions i són quaranta-una històries d’èxit, per tant, l’experiència avala la gestió pública”, rebla el Lluís Basteiro.