Carles Alastuey: “Parlar del suïcidi és un acte profundament preventiu”

“Una experiència emocionalment desbordant i traumàtica per a qualsevol persona”. Així és com defineixen el procés que travessa una persona després de la mort per suïcidi d’un ésser proper al web de Després del Suïcidi - Associació de Supervivents. En Carles Alastuey, mestre, pedagog i vicepresident de l’entitat, va perdre un familiar molt proper per aquesta causa i, d’aleshores ençà, ha dedicat molts esforços a donar suport a les persones afectades i a lluitar contra l’estigma que encara avui envolta el suïcidi. 

Per a l’entrevista, l’únic que ens demana és que fem visible els recursos existents per ajudar les persones amb idees suïcides i l’entorn proper de persones que s’han llevat la vida. El telèfon de prevenció del suïcidi habilitat per l’Ajuntament de Barcelona és el 900 925 555. 

A més, l’espai d’informació i orientació Barcelona Cuida (c/ Viladomat, 127) ofereix atenció i acompanyament a persones en risc de suïcidi, a càrrec de l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), i a persones que han viscut un suïcidi al seu entorn, a través de la DSAS. El telèfon 061 Salut Respon també és una via per a l’atenció no presencial al suport i a l’acompanyament. 

Us definiu com una associació de supervivents.

El terme supervivent ve de l’associacionisme anglosaxó, que és pioner en aquesta qüestió i va encunyar aquest concepte en el sentit que el nivell d’afectació és tan greu i tan important que t’obliga a fer un exercici clar de supervivència per restaurar el trauma que genera una pèrdua d’aquest tipus. És a dir, que es considera que sobrevius a aquesta pèrdua. Per això nosaltres vam decidir que érem una associació de supervivents.

L’associació es va crear per omplir un buit que hi havia en l’atenció a les persones que han patit el suïcidi d’una persona propera.

Efectivament, quan nosaltres patim aquesta pèrdua, prenem consciència del buit i el desconeixement absolut que hi ha al voltant del suïcidi. Si el propi suïcidi ja és una realitat invisibilitzada, les persones que han perdut algú per aquesta causa encara ho estan més. A la vista d’aquest estigma, decidim crear l’associació, que és pionera a l’Estat espanyol en aquesta problemàtica. De fet, es pot dir que hem obert camí perquè hem ajudat a crear moltes entitats arreu del territori espanyol al voltant d’aquesta qüestió.

Com ajudeu als supervivents?

Tenim tres línies de treball desplegades amb aquest objectiu. La primera és l’atenció directa a les persones que han perdut algú a causa del suïcidi mitjançant qualsevol tipus de suport, des del telemàtic o per telèfon fins a, sobretot, l’acollida individual i un seguiment posterior. També oferim a la persona integrar-se a la dinàmica dels grups d’acompanyament en el dol. Atenem persones d’arreu, ens han trucat fins i tot de l’Amèrica Llatina, on no tenen massa referents en aquest sentit. 

I pel que fa a les altres dues?

També despleguem una activitat molt intensa de formació a tot tipus de col·lectius, especialment a personal d’emergències, com el personal sanitari i els cossos de seguretat, però també a personal educatiu, serveis de joventut i professionals de l’educació, entre altres. El nostre tercer eix de treball és el de comunicació i informació, tenim una presència important a les xarxes socials i fem campanyes preventives i informatives al voltant del suïcidi, a més de parlar amb els mitjans de comunicació sempre que podem.

Parlem del dol: com és aquest procés en persones que han patit la mort d’una persona propera per suïcidi, amb l’enorme impacte emocional que comporta?

Una pèrdua a causa del suïcidi genera un impacte que només es pot comparar a un xoc posttraumàtic, parlem d’una situació tan extrema a nivell emocional que molts psicòlegs i professionals de la salut l’han comparat a l’experiència d’un camp de concentració. Aquest dol té unes característiques d’agreujament de tots els processos associats al dol i és més procliu a desplegar, més que cap altre, el dol traumàtic i a donar lloc a temptatives de suïcidi, per tant, som població de risc en aquest sentit.

Així, el nostre dol dura molt més i té una intensitat molt més greu que altres, sense menystenir-ne cap, per descomptat. 

La implicació emocional sempre és molt forta.

Així és, sempre penses si podries haver intervingut o no, si no vas ajudar prou o ho vas fer en excés, etc. Tot plegat fa que la implicació personal en aquesta mort tingui una rellevància que no tenen altres causes de mort i un dolor molt intens. I és clar, tots els temes al voltant de la culpabilitat… És un dol d’extrema complexitat.

La culpabilitat és un sentiment molt comú entre els supervivents, com es gestiona perquè et deixi viure?

No és un tema fàcil, la veritat. El primer que s’ha de fer és parlar, autoritzar l’expressió i exteriorització d’aquests sentiments tan pertorbadors. Qui ha patit una pèrdua per suïcidi està dolgut, però també enfadat amb aquella persona perquè l’ha abandonat, i això encara la fa sentir més culpable. I habitualment té la impressió que mai ha fet prou per evitar aquella mort, i això implica un sentiment molt poderós de culpabilitat. 

És molt important que normalitzin, verbalitzin i entenguin aquest sentiment. Si es trenca aquest tabú descobriran que hi ha moltíssimes més persones que han perdut algú a causa del suïcidi i no pensaran que és quelcom que només els ha passat a ells, que és més habitual del que es pensen. És un procés d’aprendre a perdonar i a perdonar-te. I que, és clar, en el fet de suïcidar-se hi ha una part de decisió individual que moltes vegades no podem evitar.

De fet, un dels vostres objectius és demostrar que es pot sobreviure a una pèrdua per raó de suïcidi. 

Sí, tot i que és un fet que de ben segur que canviarà la vida de les persones que ho pateixen i marcarà un abans i un després a la seva narrativa vital, si s’afronta amb prou valentia, en el sentit d’exterioritzar aquesta experiència i no mentir respecte a la mort de la persona que hem perdut, amb el pas del temps i un treball actiu es pot aprendre, com a mínim, a sobreviure i sobreposar-se. Això, malauradament, no és sempre així perquè és un procés que pot derivar en dol patològic i unes seqüeles que ens acompanyaran la resta de la vida. 

Per què el suïcidi segueix sent una realitat tan silenciada i estigmatitzada a la nostra societat?

Parlem d’un tabú que encara ens acompanya històricament i que és una frontera més de les moltes que hem anat trencant en una societat cada cop més culta respecte a com és una persona. No podíem parlar de la sida i n’hem parlat, no podíem parlar de la violència de gènere i n’estem parlant… hi ha un seguit de revolucions en marxa que suposen canvis de paradigma sobre com percebem l’ésser humà.

I el suïcidi és un d’aquests tabús que hem d’enfrontar perquè ens pertorba profundament. L’ésser humà, en teoria, està programat biològicament per preservar la vida i reproduir-se, i per això, que una persona decideixi de motu proprio llevar-se la vida és un element profundament pertorbador. 

I per això ho hem estigmatitzat.

El suïcidi forma part de la conducta humana i s’ha estigmatitzat per raons religioses i ideològiques. I ho hem convertit en una cosa de la qual no es pot parlar. I quan no es parla de les coses s’instal·la la ignorància, que és precisament el que vivim al voltant del suïcidi. Es pot veure clarament en coses que es diuen habitualment com que qui diu que se suïcidarà és que realment no ho farà, o que només li passa a gent que està boja, entre altres.

Hi ha molts mites i creences que no es corresponen a la realitat del suïcidi.

Sí, per mi un dels principals és aquell que diu que només se suïciden les persones que tenen un problema mental greu. Sabem que això no és cert. Jo sempre dic que ni totes les persones que tenen una malaltia mental se suïcidaran ni totes les persones que se suïciden tenen una malaltia mental.

Ens pot passar a tots.

Sí, és una problemàtica que pot afectar qualsevol persona. I més tenint en compte els estats d’ansietat màxima on ens està portant la societat moderna, que fan que les taxes de suïcidi siguin molt elevades. Hi ha un problema de desajust emocional greu en la nostra societat que facilita que la conducta suïcida es desplegui potser més que en altres situacions històriques. 

Parlar del suïcidi salva vides?

Estem convençuts que, igual que parlar de la sida va salvar vides o parlar de la violència de gènere fa que augmenti la conscienciació sobre el tema, parlar del suïcidi és un acte profundament preventiu.

Ara bé, sempre en unes determinades condicions. No em refereixo al tractament groc de determinades notícies, com fan molts mitjans de comunicació al voltant del suïcidi de personatges d’una certa notorietat. Si només parlem d’aquests casos, tendim a frivolitzar-ho, a no comprendre quins són els fenòmens que acompanyen la conducta suïcida i a fomentar el desconeixement sobre una problemàtica que està en unes xifres terribles. 

Què s’ha de dir i què no a una persona que ha patit el suïcidi d’un ésser proper?

Hem de pensar què voldríem que es digués i què no si la persona que s’ha llevat la vida fos la nostra mare, germà o parella. I fer l’esforç de parlar de manera pedagògica d’un tema ple de mites i mitges veritats. El suicidi s’ha de considerar una problemàtica social, no només de salut, com ho és la violència de gènere o el canvi climàtic, per exemple. És fonamental que hi hagi una explicació serena i que parlem dels recursos existents, que, malauradament encara són pocs al nostre país.  

Ens obsessionem massa amb les xifres?

Pensem que, més que les xifres o dades, que també són importants, la qüestió ha de ser la problemàtica de fons. A més, si mirem les estadístiques a l’Estat espanyol i tirem deu anys enrere, les xifres són pràcticament les mateixes, gairebé no han variat. La xifra anual de suïcidis és brutalment estable, és això el que ens ha de preocupar realment. 

Això demostra que alguna cosa estem fent malament pel que fa a la prevenció.

Es calcula que entre sis i deu persones queden profundament afectades per cada pèrdua per suïcidi. Si cada any se suïciden entre 3.500 i 3.700 persones a l’Estat i ho multipliquem, la xifra de persones afectades és astronòmica, d’unes 200.000, i no hi ha ni un servei que parli d’elles ni les atengui.

Evidentment, no estem fent la feina que hem de fer en el sentit de la prevenció. Per cada persona que se suïcida amb resultat de mort hi ha entre tres i cinc temptatives prèvies. Està clar que no estem diagnosticant clarament quin tipus d’intervenció hem d’abordar per a aquestes persones que tenen un patiment emocional tan gran.  

Tampoc s’ha fet un Pla Nacional per a la Prevenció del Suïcidi a nivell de l’Estat, com s’explica?

Ara fa poc s’ha presentat el de Catalunya, en què la nostra associació ha treballat molt intensament en la part de redacció dels temes de suïcidi, però l’Estat espanyol ha estat incapaç de presentar quelcom amb cara i ulls, més enllà d’anunciar un parell de telèfons que encara no s’han posat en marxa. Són anuncis molt poc dignes amb relació als diners i recursos que s’haurien de destinar a aquesta qüestió. És un tema que demana molta reivindicació i la indignació justa de la ciutadania, és una assignatura pendent que cal resoldre.