Entrevista a Antoni Sicus

Com veus la situació actual de la comunitat gitana?

La situació global a Catalunya és bastant bona tot i que encara hi ha coses per millorar. Encara hi ha estereotips que no han canviat, quan un mitjà de comunicació parla d’un robatori, per exemple, es parla del Sr. tal que l'ha comès, i si aquest és d'ètnia gitana sembla que sigui més delicte encara, i que jo sàpiga la llei que pena el robatori és igual per tothom. El més greu és que vivim una situació de racisme de doble moral en tots els àmbits, també en la música, on abunda el “què macos són els gitanos, que bé que canten i toquen” però després el reconeixement o el premi es destina a un altre, habitualment paio. O per exemple, el clixé de “els gitanos són bona gent, però no en vull cap a l’escala” o “aquest gitano és atractiu però amb la meva filla que no es casi”.

Abans erem víctimes del racisme de primera mà, quan els gitanos eren enviats a galeres, i ara del racisme de doble moral, que és més encobert però igual de perillós. A més a més, la nostra identitat és complicada: tens un DNI espanyol per obligació, et sents català –la meva família porta a Catalunya més de 500 anys- i tot i així, per molta gent i per alguns polítics encara som una minoria ètnica, a la que només es recorre amb finalitats electorals, com a les Olimpíades del 92. Molt sovint, no es reconeix que a més a més, la nostra comunitat potencia, fomenta i practica la llengua catalana i que conservem i aglutinem la cultura catalana d’aquest país.

Creus que hi ha hagut avenços i millores en els darrers anys?

Sí, paulatinament s’han anat donant canvis. Només cal pensar que als anys 60 i 70 les llistes d’escolaritat rondaven el 15 o 20% d'escolarització de nens gitanos a Primària, i ara el 99% dels nens i nenes gitanos estan escolaritzats tant a primària com a secundària. A més a més, gràcies a la feina feta anem ampliant l’espectre d’entrada a la universitat. Cada vegada hi ha més gitanos i gitanes periodistes, metges, advocats, educadors...   

Hi ha hagut associacions que hagin estat importants per el desenvolupament de la comunitat gitana a barcelona?

Hi ha hagut i hi ha a l’actualitat associacions que fan un molt bon treball. Sense anar més lluny, la Unió Gitana de Gràcia, per exemple, ha format a moltes dones que ara són assistents socials, mediadores i promotores. Jo mateix vaig poder treure’m la titulació de mediador social.

O el Centro Cultural Gitano de la Mina, que porta projectes de desenvolupament del poble gitano, així com les FaGic, la Unión Romaní, La Fundació Pere Closa, el Secretariat Gitano i l'Agrupació Gitana dels Països Catalans que són grans organitzacions cadascuna especialitzada en diferents àmbits, que hi són per ajudar i formar gitanos i gitanes.

Participes en alguna entitat del barri o la ciutat?

Vaig ser membre de la junta de la Unió Gitana de Gràcia durant 3 anys i també monitor de lleure al barri. En aquell temps vam aconseguir fer de la Plaça del Poble Romaní una de les places claus de la Festa Major de Gràcia, també vam produir el més multitudinari homenatge al Gato Pérez, al 1996.

Actualment sóc secretari de l’AGIPCAT, Agrupació d'entitats Gitanes del Països Catalans, amb 15 associacions adherides, i amb la l'objectiu de dedicar-nos a la cultura. Estem acabant un documental que dirigeixo jo sobre la Memòria Històrica dels Gitanos Catalans, en el que hi participaran testimonis de gitanos i gitanes de 65 fins a 97 anys, amb aquest treball de recuperació i recerca hem descobert sense anar més lluny que el besavi del meu avi era director de Caramelles dels Cors Clavé, el que demostra que els gitanos a Catalunya han format part del Patrimoni Històric i Cultural, més enllà encara de la rumba...

Quin paper juga la música en el desenvolupament i reconeixement de la comunitat gitana?

La música és una eina integradora i per ella mateixa, no coneix el racisme, és un canal d’expressió per poder explicar coses que a vegades un no sap com explicar. Quan la gent parla de mestissatge, crec que fa ja molts anys que existeix: Peret, Gato Pérez, els Amaya reunien gent a les seves formacions de diverses procedències (Cuba, Andalusia, Catalunya...)

Ara bé, si parlem de reconeixement, això ja és un altre tema. A el Peret li va costar 50 anys rebre la Creu de la Ciutat de Barcelona. La nostra formació, Sabor de Gràcia, va treure "La Cançó amb Rumba", un homenatge a la nova cançó des de la perspectiva de la rumba, amb col·laboracions de grans artistes, una gira per Catalunya i a l’estranger, més de 40 concerts en un any... Hem estat nominats als Goya com a millor Cançó Original per la B.S.O de El Patio de mi cárcel... però l’únic reconeixement real que hem obtingut es va donar quan la Vila de Gràcia i la regidoria ens va demanar de ser els pregoners de la Festa Major de Gràcia. Perquè per la resta, els premis sempre acaben destinant-se als paios catalans. El reconeixement del talent d’un gitano a Catalunya costa molt de guanyar.

Sabor de Gràcia d'on neix? Com és el projecte?

Neix el 1994, després que abandono el grup "Ai, Ai, Ai", un educador social del barri especialitzat en la comunitat gitana que seria també el meu mestre en el camp de la mediació, Josep Maria Gallart, em va convèncer per reunir varis nois que ja estaven assajant i muntar un grup. Aquell novembre vam debutar i des d’aleshores hem fet moltíssima feina, hem estat 15 anys al peu del canó. Sabor de Gràcia no és un projecte, és una realitat que aplega amics de diferents cultures i que trobem en la música i en la Rumba Catalana el nostre canal d’expressió.

El proper mes de maig traiem el nou disc Sabor Pa’Rato, que es distribuirà per tota Espanya, Europa i EEUU i en el que hi ha col.laborat artistes de de Ojos de Brujo, Parrita, Los Manolos, Jose El Frances, Chonchi Heredia, Jerry Medina de Puerto Rico, El Negri, Vagner Pa, Hermanas Bautista, Kitflus, Nen Clota d'Hostafrancs, etc...