L’edatisme, l’LGTBI-fòbia, la precarització econòmica o les dificultats per accedir a un habitatge o una feina són algunes de les discriminacions i dificultats que pateix el col·lectiu de persones grans LGTBI. La Fina Campàs, històrica activista i presidenta d’Acció TRANS* les coneix bé perquè les ha viscut en primera persona. Per això sempre ha reivindicat més recursos i més suport perquè les persones del col·lectiu puguin viure la vellesa amb llibertat i dignitat. En parlem amb ella.

Quins són els principals eixos d'opressió que travessen una persona gran del col·lectiu LGTBI?

Els eixos d’opressió i les discriminacions, evidentment, són múltiples. Un dels importants té a veure amb el tema de l’habitatge, que és molt similar al que patim les persones trans a escala general. Un altre és la precarització econòmica, motivada perquè moltes persones trans en edat adulta no hem pogut cotitzar ni accedir a jubilacions que ens permetin una vellesa digna. Per tant, estem esbiaixades i en una situació de pobresa.

Aquesta precarització està directament relacionada amb l’LGTBI-fòbia.

És així, per descomptat. Moltes persones trans no podem accedir al mercat de treball perquè se’ns discrimina i se’ns oprimeix. I quan ens fem grans ens trobem sense jubilació i, com en el meu cas, hem de sobreviure amb una pensió contributiva, que no passa dels cinc-cents euros.

La discriminació per raó d’edat existeix dins del mateix col·lectiu LGTBI?

Sí, el mateix col·lectiu aplica també unes discriminacions per edatisme. De vegades, sembla que la gent gran o que ja tenim una edat no siguem vàlides per a les generacions joves. Jo mateixa ho he patit en primera persona. Nosaltres teníem una realitat, i ara n'hi ha una altra, però continuem sent totalment vàlides.

"El mateix col·lectiu LGTBI aplica discriminacions per edatisme".

Aquest edatisme no és especialment injust amb una generació que va obrir camins que no existien i que segurament ha patit més que les persones joves?

Passa una cosa, i és que el col·lectiu LGTBI, si te’l mires des de fora, sembla que totes ens entenem d’allò més bé i hi hagi molt bon rotllo, però si ho veus amb les llums llargues no tot és tan idíl·lic. Nosaltres com a dones trans, per exemple, hem patit LGTBI-fòbia des de segons quines persones del mateix col·lectiu. Per tant, sí, dins existeix l’LGTBI-fòbia i, a més, s’apliquen components d’edatisme, fet que encara ho fa més greu. De fet, no tothom té superat que una dona trans és una dona dins del col·lectiu LGTBI.

El fet que s’hagi avançat en drets per al col·lectiu, per exemple a l’hora de formar famílies, farà que les generacions futures tinguin menys dificultats?

Pel que estem veient respecte al panorama polític, cada cop més extrem, penso que si les generacions futures creuen que ja s’ha aconseguit tot i que hem assolit tots els nostres objectius, s’equivoquen de dalt a baix. El col·lectiu LGTBI sempre haurà de reivindicar el seu dret a ser, perquè va a remolc de les circumstàncies polítiques, que en unes èpoques seran més favorables i en d’altres, ho seran menys.

La lluita, en aquest sentit, no es pot aturar.

El nostre col·lectiu, com li passa al feminisme, no té les conquestes assegurades. Penso que és un error creure que sí. I jo m’he trobat amb molta dona trans, per exemple, que es pensa que tot està assolit, i aleshores es desmarca de l’activisme i l’associacionisme. I passa que després es troba amb una agressió transfòbica o la fan fora de la feina per transfòbia, i veu l’error. Això sempre ho hem tingut molt clar les que estem en primera línia i treballem pel reconeixement de drets.

"El col·lectiu LGTBI sempre haurà de reivindicar el seu dret a ser".

Quines assignatures pendents tenim com a societat respecte a les persones grans LGTBI?

El més important és poder garantir una qualitat de vida durant l’envelliment. És una assignatura pendent a nivell social, després d'haver estat estigmatitzades, sobretot les persones trans. De fet, hi ha hagut reconeixements de memòria LGTBI al Parlament de Catalunya, però aquesta memòria ha d'anar acompanyada d'un suport.

A mi m'està molt bé que reconeguin la nostra tasca, però convé entendre que nosaltres també hem de menjar cada dia. Si necessito un servei de cures, aquest serà públic i garantista de cara a una persona trans? Necessitem suport per garantir un envelliment digne i de qualitat.

Hi ha un problema en els serveis de salut a l’hora de conèixer i respectar la realitat de les persones grans LGTBI, per exemple si parlem de situacions de dependència?

En aquest sentit, s'està fent una bona feina des del Consell Nacional LGTBI i des d'algunes entitats que són especialistes en qüestions de gent gran o d'edat avançada. En aquest sentit, s'ha fet tot un protocol d'actuació per a professionals de la geriatria pel que fa a l'atenció a les persones grans LGTBI, és una mena de decàleg de bones pràctiques.

Encara, però, queda camí per recórrer?

Sí, per acabar de donar-li consistència s’hauria d’haver aprofitat la renovació de la llei 11/2014 per incorporar qüestions d’aquest tipus. Cal una renovació integral de la llei, no només parcial, i apuntalar a la part social d’aquesta norma, que és el que li manca. Cal treballar aquestes coses, perquè si entres en un geriàtric, tens tots els números que allà no es respecti la teva singularitat si ets una dona lesbiana, un home gai o una dona trans.

Les residències de gent gran són espais insegurs per a les persones LGTBI?

I tant que ho són, perquè no s’ha fet un treball perquè no sigui així. Quin treball de sensibilització s'ha fet de cara a les professionals que hi treballen i a les direccions dels centres? Se’ls ha de continuar recordant que existeix la llei 11/2014 i hi ha tot un marc jurídic en aquest sentit. És una mica el mateix que passa a les escoles. Quan hi ha un cas d’assetjament escolar per temes de transfòbia, per posar un exemple, encara cal recordar que hi ha uns protocols, perquè sovint als centres no els coneixen.

En aquest sentit, hauria d’ajudar el desplegament de la llei trans?

Sí, perquè cal reforçar el marc jurídic per poder avançar. Tenim protocols, però encara no una llei efectiva, i tot plegat canvia molt. A nivell jurídic, per exemple, hi ha una gran diferència i una llei, evidentment, és d’obligat compliment i té molta més força que un protocol.

S’està comptant prou amb la perspectiva de les persones grans a l’hora de dissenyar polítiques públiques LGTBI?

Penso que sí que s'hi compta, però no suficient. I s'hauria de fer de manera molt més transversal. Quan es parla de polítiques públiques per a persones grans i del col·lectiu LGTBI, s'hauria d'interpel·lar persones diverses, i no que uns parlin en nom dels altres, com passa sovint. En el meu cas, per exemple, si he participat en el disseny de protocols o guies, parlaré de la meva realitat perquè és la que conec i entenc. Del col·lectiu gai, per citar-ne un, no n’entenc i crec que no em correspon parlar-ne.

"Quan es parla de polítiques públiques per a persones grans i LGTBI, s'hauria d'interpel·lar persones diverses".

Manca més perspectiva interseccional, doncs?

Sí, cal una presa de raó i de responsabilitat en aquest sentit, per abordar-ho de manera més transversal i interseccional. Amb això vull dir que, un cop tens fixades les identitats, hem d’entendre que cadascuna d'elles està sotmesa a una interseccionalitat. És diferent un gai o una dona trans racialitzada, que una persona que sigui nativa d'aquí. O una persona que ve de l'est d'Europa i té un component de persecució política, per exemple. Hi ha tota una sèrie de situacions que cal que quedin reflectides, i això no és fàcil.

Fan falta més referents positius de persones grans LGTBI i més visibilitat?

Quan es parla de referents positius no sé massa què es vol dir. Si es refereix a una persona activista, que té una carrera universitària i que pot viatjar quan vulgui, per exemple, per mi aquest no és pas un referent precisament, perquè la gent gran del col·lectiu encara estem precaritzades i tenim problemes per trobar feina.

Tu mateixa has patit aquestes dificultats en primera persona.

Sí, em vaig presentar a sis propostes de feina i estic a l’atur. Vull treballar, però no puc. Per mi un referent positiu és aquest. És el contrast amb la realitat, que al final és el que et permet avançar. I no només això, a mi em permet parlar amb certa propietat de persones que estan igual que jo, cosa que no pot fer una persona que està en una situació de benestar, per més trans que sigui.