Lamine Essaidi: "La meva vida va canviar 180 graus amb l’ajuda de les persones voluntàries"

"Per a mi és com una mare, m'ha ajudat molt en tots els sentits". Amb aquest afecte parla la Lamine Essaidi, usuària de Càritas, de la Dolors Sabaté, voluntària responsable de l'acollida a Càritas parroquial de St. Pere de Cambrils, i no dubta en tenir paraules d'agraïment a la resta de persones voluntàries que l'han ajudat a Catalunya. Parlem amb ella perquè ens expliqui la seva experiència amb Càritas, les persones que l'han ajudat i com li ha canviat la vida.

Explica'ns la teva experiència?

Vaig estar cinc anys casada, però vam tenir les nostres diferències amb la meva exparella. La comunitat marroquina és una mica tancada en aquest sentit, però al final, amb l'ajuda de la meva mare, vaig prendre la decisió de divorciar-me. Llavors vaig haver de començar de nou, com si caigués de sobte aquí amb els nens, un de sis mesos i un altre de tres anys, sense idiomes, sense feina i sense res. No tenía a ningú que em pogués ajudar amb els meus fills.

Vaig pensar a tornar al Marroc, però també pensava que pels meus fills seria millor estar aquí. A més, la dona divorciada al Marroc no està ben vista. Vaig anar a l'assistència social perquè no tenia ingressos, i em van enviar a Càritas parroquial de St. Pere de Cambrils.

Així va ser com vas arribar a Càritas i vas començar a tenir contacte amb les persones voluntàries.

Allà em vaig trobar la Dolors Sabaté, voluntària responsable de l'acollida a Càritas parroquial de St. Pere de Cambrils, a qui jo li dic que és com el meu àngel de la guarda. Per a mi és com una mare, m'ha ajudat molt en tots els sentits. No només m'ha ajudat com a coordinadora, sinó que ha anat encara més enllà. I com ella, també em van ajudar molt la Goretti i la resta de persones que estaven de voluntàries.

Com et van ajudar?

Em van ajudar primer en els aliments i la roba dels meus fills, fins que vaig poder independitzar-me una mica, ja que al principi estava sense res. Després, em van costejar el menjador dels meus fills perquè es poguessin quedar a l'escola i jo pogués estudiar, un curs de castellà i un altre de català. Els cursos que vaig fer estaven bastant lluny, i eren de matí i tarda, així que només vaig poder fer-ho amb la seva ajuda.

Després la meva mare va venir aquí per ajudar-me, però va caure malalta, em vaig quedar sense feina i pocs recursos per cuidar els meus fills i estar amb la meva mare alhora. La vaig haver d'acompanyar durant els tres anys que va estar anant a l'hospital. I des de Càritas em van ajudar a pagar les activitats dels nens a l'estiu perquè no els podia portar a l'hospital.

Et van ajudar a trobar feina, també.

Primer en el supermercat d'un càmping, perquè parlo francès i anglès, també. I després en un altre supermercat i un hotel, amb l'ajuda de les voluntàries. La meva germana va poder venir i cuidar de la meva mare mentre jo treballava. A ella també l'han ajudat molt. Per exemple, la Dolors li va donar un cop de mà per arreglar els papers.

Com estàs ara?

Em sento molt millor. Estic ara treballant i la meva germana està estudiant. La meva vida va canviar 180 graus amb l'ajuda de les persones voluntàries. Abans no estava bé, no podia sortir, no podia entrar... Vaig prendre la decisió d'estudiar, de treballar, i els meus fills estan vivint molt millor. Són lliures i no tenen problemes. Això no té preu per a nosaltres.

Ha estat un canvi enorme.

Jo tinc estudis a la universitat al Marroc. Però a estar en una altra cultura, amb dos nens a càrrec teu, un d'ells un nadó, és molt complicat. Imagina que a tu et posen al Japó, amb un idioma que no entens, en una cultura diferent. Com et sentiries?

La Dolors i la resta m'han agafat de la mà i mai m'he sentit sola amb elles. Fins i tot han estat amb mi i m'han ajudat amb la malaltia de la meva mare. M'han ajudat moltíssim. És com una família, sento com que tinc una família aquí. Si em passa alguna cosa, les truco i si em poden ajudar, ho fan de seguida, o em posen en contacte amb algú altre.

Segueixes tenint contacte amb elles?

Sempre em truquen per preguntar-me com estic, com em va tot. Sento que són com la meva família. Són àngels de la guarda, ho dic de tot cor. Fan coses sense esperar res a canvi. Per a elles el més important és que estiguis bé i que cada cop estiguis millor. No passen dos dies abans que m'enviïn un missatge per interessar-se per mi.

Què li diries a les dones que es troben en la situació en la qual estaves tu?

A totes les dones que han passat el que he passat jo, de veritat, que comencin de nou. Viure una vida que no vols no val la pena. I t'estàs fent mal, no només a tu mateixa, sinó a la teva família, als teus fills. No creixen en un entorn feliç. Jo he tingut molta sort de trobar aquesta gent que ha estat al meu costat en tot moment.