Òmnium compleix 50 anys situant-se al centre del debat polític amb les seves propostes.

Òmnium és una entitat cultural, però en una realitat com la nostra la defensa de la identitat i la cultura esdevenen política. No som partidistes, ni volem substituir la feina dels partits polítics. Salvar la llengua i la cultura catalanes quan es va crear Òmnium era una activitat política i així ho va perseguir la Dictadura. Ara les circumstàncies són diferents però seguim transitant per àrees per les quals transita la política. Es qüestió de trobar el punt i no passar al terreny pròpiament polític.

Aquesta línia divisòria sembla que va quedar difuminada amb el discurs del cinquanta aniversari. Així ho demostren les reaccions que l’han seguit...

El que ha provocat més reaccions ha estat el parlar d’objecció fiscal, tot i que nosaltres no hem fet una crida al respecte. Senzillament vam demanar la plena independència cultural i la plena independència fiscal. Clar, això és política. Però com es pot fer defensa cultural sense disposar de recursos?

És cert que no vareu cridar a l’objecció fiscal, però si veu afirmar que estudieu fórmules per si el pacte fiscal no arriba...

Si, hi estem treballant i creiem que la tasca d’Òmnium ara mateix és estar alerta del que fan els polítics. Posar en evidència la seva excessiva prudència i recordar-los que som molta gent. La manifestació, les consultes... Estem al costat del govern quan defensa un pacte fiscal i el recolzarem sempre i que respecti el que entenem com a concert econòmic. Ja no n’hi ha prou tornar de cada reunió a Madrid amb petites millores.

Si Òmnium posa un ultimàtum per pacte fiscal o objecció fiscal, hi deu haver aleshores un límit, un punt on l’objecció es fa necessària...

Encara ho hem d’estudiar amb experts i els propis socis, però et puc respondre. Si el problema és el dèficit fiscal, els mínims són un dèficit que no posi en qüestió temes tan bàsics com la cohesió social. Si la Generalitat no té recursos, no pot fer despesa social en un moment com l’actual on és indispensable. Hi ha estudis sobre quin és el dèficit fiscal raonable entre regions més i menys riques. En el cas d’Alemanya es parla d’un 4%. És una pista... Qualsevol cosa que estigui per sobre el 4 o el 5 per cent de dèficit fiscal no és bona. Ara bé, el ritme amb que això s’aconsegueixi...

Quant a la fórmula s’ha parlat del model emprat per la CONFAVC els anys 90 amb el rebut de l’aigua... Un compte comú on ingressar els impostos fins que esta cedís.

De fet, no hi ha masses formes de fer-ho. Es tracta de pagar impostos però no a la hisenda espanyola, sinó a la catalana. Tan de bo fos un compte de la Generalitat. Seria perfecte, de fet seria l’objectiu. Si no, s’ha d’estudiar quina mena de compte, en quina entitat.

Què li semblen les reaccions dels partits polítics?

Són naturals i previsibles. Des del govern diuen “Nosaltres no volem pensar que no ens en sortirem”. És el que han de dir. Quan a les declaracions des del PSC qualificant-ho de proposta irreal... Bé, fa uns anys era irreal plantejar el final del servei militar obligatori... Hi ha coses que semblen impossibles i s’acaba veient que són possibles. El cas dels rebuts de l’aigua va acabar en negociació favorable! No és veritat que administració és inamovible!

I pel que respecta a les reaccions internes?

Hi ha hagut molts missatges i en tots els sentits. La majoria favorables, però també hi ha hagut crítiques. I quan venen dels socis ens les escoltem amb atenció. En aquest sentit, hem detectat dos posicions: els que ens diuen que ens hem posat en un terreny massa polític i, a l’altre extrem, els que ens diuen que perdem el temps. Aquests segons creuen que estem allargant el procés i que amb un plantejament clar d’independència es solucionaria tot.

També hi ha hagut reaccions extremes com la d’una possible denuncia acusant-la d’incitar a l’odi i la discriminació per unes declaracions a TV3?

És un cosa que dol i amoïna una mica, tot i que això està gravat i no es pot treure de context afirmant que incités a l’odi. Estava parlant d’immersió lingüística i potser vaig ser maldestre dient mal tractadors als pares que utilitzen els seus fills per denunciar les seves escoles i reclamar un sistema que els perjudicaria. El sistema català ofereix que els nens tinguin aptituds en dues llengües i això és demostra com a positiu pels estudiants.

Sembla com si la Caverna mediàtica i determinades posicions, gràcies al discurs dels 50 anys, hagin descobert que existeix Òmnium.

Si, i ens diuen que rebem subvencions. Que es veritat, tot i que són finalistes, per programes concrets, i no arriben al 40% del nostre pressupost. Evidentment, aquestes crítiques són una molèstia. Però és una guerra de nervis que et vol fer perdre temps amb acusacions falses. El més trist, però, és que aquests atacs contra llengua i la cultura catalana tinguin el suport del sistema judicial espanyol amb determinades sentències.

Parlant de l’àmbit de la cultura, teniu sensació que hem arribat a un sostre i que l’únic que queda es lluitar per que no ens ho prenguin?

No, no m’ho vull creure això. Això és el que intenten, convertir-nos en resistents. Però la nostra vocació és avançar. En la normalització de la llengua queda molta feina a fer amb la immigració. A ningú se li demana que renuncií a la seva llengua, però si que se li demana que aprengui la nostra llengua comuna, sobretot a les noves generacions. Són catalans que podran anar a la Xina a comerciar amb la llengua dels seus pares, però que aquí parlaran català.

Parlant dels immigrants, aquí el treball amb altres entitats i associacions és bàsic per assolir objectius tan ambiciosos com els que us proposeu.

Evidentment. Si no, no podríem dur a terme programes com els grups de conversa o el programa Quedem? La col·laboració de les associacions d’immigrants és bàsica. És una feina artesanal, costa, però en tres anys ja han passat 26 o 27 mil persones pel programa Quedem?.

I com es treballarà amb resta de món associatiu per assolir els objectius del 50 aniversari?

Com ja ho estem fent. En les consultes per la independència, per exemple, vam donar llibertat a cada seu d’Òmnium per posicionar-s’hi i pràcticament totes es van involucrar amb la resta de teixit civil en les consultes. A més, treballem en iniciatives molt maques a tot el territori... Sense el treball en xarxa les grans iniciatives i els grans programes no són possibles.

Aquest treball en xarxa també es va veure en la vostra capacitat l’any passat d’unir el sentiment de país a la manifestació del 10-J.

Si, de fet, ho vam fer amb sindicats, patronal, col·legis professionals... Va ser un treball conjunt i vam agafar un protagonisme que feia feredat davant de tantes entitats...

I no obstant això aquest any us heu desmarcat d’una nova manifestació...

Hem rebut crítiques, però no creiem que fer una manifestació cada any sigui el que toca; posar el 10 de juliol al calendari tampoc toca perquè ja tenim l’11 de setembre; fer una manifestació per comptar quants independentistes hi ha tampoc. Volem sumar i a la manifestació de fa un any hi havia molta gent que no era independentista però va venir, i els necessitem a tots.

No hi ha manifestació però l’acte dels 50 anys sembla fet expressament per agafar el relleu.

Tot i que la coincidència de dates és casual, evidentment ho hem volgut aprofitar. Al començament no plantejàvem actes de celebració, després va venir la idea d’un homenatge als fundadors i, finalment, la d’enviar un missatge més concís. I bé, quan al missatge... Havíem realitzat una manifestació de protesta que va ser tot un èxit, el moviment de les consultes que avança fins l’èxit de Barcelona i, després, arriba la pregunta: “I ara, què?”. Nosaltres hem pensat que el pas lògic ara mateix és parlar d’impostos. La sobirania comença per aquí, per exemples com els Estats Units quan van decidir no pagar més impostos a la corona anglesa. I el pas lògic és l’objecció fiscal si no s’assoleixen els objectius.

Mirant cap al futur. Quan Òmnium celebri els 100 anys els objectius d’aquest 50 aniversari estaran assolits?

Jo crec que si. De fet, espero que Òmnium no serà necessari. De fet, som una cosa estranya. El Jordi Porta deia que havia intentat trobar Òmniums per altres països, allò de cercar referents internacionals, i no els trobava. No tenim col·legues internacionals per que Catalunya és una anomalia al món i crec que d’aquí 50 anys aquesta anomalia s’haurà resolt.

I mirant el present. Òmnium, amb 50 anys, és el que volia ser quan fos gran?

En una conversa per telèfon amb el Joan Triadú poc després de la manifestació em va dir: “els fundadors estarien molt contents”. Si t’hi fixes fa 50 anys van dir hem de salvar la llengua i la cultura per assegurar el futur del país. Ara, en canvi, hem de salvar el país per assegurar el futur de la llengua i la cultura. I salvar el país vol dir donar-li la màxima sobirania. I és en aquest sentit, que persones com el propi president Pujol que sempre havia dit que no ens capfiquéssim amb la independència, ara diu capfiquem-nos-hi, per que a dins d’Espanya ens ofegaran la llengua i la cultura.