Pedro Aguilera: “Treballar amb el poble gitano requereix compromís i presència als barris”

El 8 d’abril és una data marcada en vermell per a la comunitat gitana, que fa més de 600 anys que està present a Catalunya i encara avui ha de seguir reivindicant la seva aportació a la cultura i la història del país. Objecte de discriminació i situacions de molta vulnerabilitat, el poble gitano, com molts altres, ha patit de valent els estralls de la pandèmia. De tot plegat en parlem amb el Pedro Aguilera, director gerent de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC), que aplega prop d’un centenar d’entitats gitanes d’arreu del país. 

Quina importància té el moviment associatiu per a la comunitat gitana a Catalunya?

El moviment associatiu és la pota més institucional, la més assistencial i la que proposa majors canvis dintre de la comunitat gitana, especialment davant de les institucions i administracions públiques. Avenços com el Pla integral del poble gitano, el reconeixement oficial del poble gitano a l’Estatut del 2006 o de la persecució que ha patit no es poden entendre sense el moviment associatiu gitano. El seu pes específic és molt potent i important, també perquè sempre s’ha sabut adaptar a les necessitats de la comunitat en cada moment.

Un d’aquests moments més crítics és l’actual, arran de la pandèmia. Com ha actuat la FAGIC?

Hem hagut d'arremangar-nos i treballar als barris directament. En 15 dies, per exemple, vam portar entre 7.000 i 8.000 quilos de menjar al barri de la Mina de Barcelona, en col·laboració amb el Banc dels Aliments. Ho vam fer en un temps rècord mentre altres encara estaven fent entrevistes i consultes sobre les necessitats del poble gitano. 

Vosaltres ja coneixeu aquestes necessitats.

Les vam detectar molt ràpidament perquè ja coneixem els barris. Sabíem, per exemple, que els venedors ambulants no podien sortir al carrer i tampoc tenien estalvis per aguantar en aquesta situació. Tenim aquesta agilitat perquè 96 entitats repartides per tot el territori quallen d’una manera molt directa, tant de dalt a baix com a l’inrevés. Altres, que fins i tot diuen parlar en nom del poble gitano, no la tenen.

Amb això vull dir que és molt fàcil parlar en nom del poble gitano, però treballar amb el poble gitano és més complicat, requereix organització, compromís i, sobretot, estar present als barris.

La situació ha estat feixuga per a moltes famílies.

Sí, de seguida vam veure que no serien quinze dies i hi ha hagut situacions molt complicades. En l’àmbit de la venda ambulant, per exemple, que és l’ocupació principal del 70% de la població gitana, que encara arrossega els efectes de la crisi del 2008. També pel que fa a les persones assalariades de la comunitat, on el gruix treballa en el sector serveis de baixa qualificació, que va ser un dels primers en rebre l’impacte de les restriccions i va trigar molt a rebre ajudes. 

A banda d’això, heu notat més discriminació envers el poble gitano?

Sí, ho hem notat perquè en moments de crisi com aquest és quan es desperten els més baixos instints. Hem hagut de veure com, per exemple, s’ha culpabilitzat el poble gitano de propagar la Covid perquè diuen que sortim més al carrer, o som famílies nombroses i tenim més relació entre nosaltres. Sempre s’ha de buscar un cap de turc en aquestes situacions. 

També vols destacar que s’han produït situacions positives en un context tan difícil.

És de justícia fer-ho. Com a FAGIC, per exemple, vam impulsar la campanya 100 x 100, amb l’objectiu que 100 persones donessin 100 euros per arribar als 10.000 i repartir-los en xecs d’aliments per a 100 famílies, amb la col·laboració del Banc dels Aliments i Mercabarna. La campanya va ser un èxit i vam superar totes les expectatives, vam aconseguir 15.000 euros en total. Va ser la primera campanya de recaptació de fons que hem fet en 30 anys d’existència, però és que la situació ho requeria. Aquesta mostra de solidaritat ens va semblar molt positiva.

Heu dit en una entrevista que cal fer una reflexió profunda sobre el que ha passat amb la pandèmia.

Efectivament. En el moment més dur de la pandèmia no era el moment de parlar ni de criticar, però ara ja convé seure, reflexionar i plantejar com ens hauríem d'organitzar conjuntament per superar qualsevol altra crisi. Això implica treballar des d'una perspectiva de col·laboració entre l'administració pública, empreses privades i associacions gitanes. 

Per exemple?

Els nens i nenes gitanes i les seves famílies van patir molt amb el tema de la bretxa digital. D’un dia per l’altre es va enviar els infants a les seves llars, on molts cops hi conviuen tres generacions i no acostuma a haver-hi connexió a internet, ni tauletes ni ordinadors. També hi ha una bretxa pel que fa al coneixement, molts pares no podien ajudar els seus fills perquè no tenien les eines, el material o les habilitats per fer-ho. 

Creu que l’administració hauria d’haver actuat.

Hauria d’haver pensat en això i buscar solucions. Es podria haver instat, per exemple, les empreses de tecnologia a posar de la seva part també. I nosaltres, com a associacions gitanes, a través del voluntariat social i persones properes a les famílies, hauríem d’haver ajudat més perquè els nens poguessin mantenir el curs acadèmic. Com que no hi va haver cap mena de coordinació, es va perdre una oportunitat i no es va fomentar la col·laboració publicoprivada per ajudar els infants.

Avui a Catalunya la població gitana no té les mateixes oportunitats que la resta.

Queda clar que no, i cal dir les coses pel seu nom. Hi ha un element molt arrelat dins el racisme que és l’antigitanisme, que creix cada dia. Ho podem veure, per exemple, en el tema de l’habitatge. Quan apareixen dos cognoms gitanos a l’hora de signar un contracte de lloguer, tot esdevé un problema i finalment es posen excuses per no tirar-ho endavant. Un altre problema és la imatge que es té del poble gitano als mitjans de comunicació.

Encara s’arrosseguen massa estereotips.

Absolutament, especialment en els mitjans de comunicació privats. I en els públics es tendeix a la invisibilització. Quants personatges gitanos apareixen a les sèries de la televisió pública? Molt pocs, i si en veiem algun anirà estereotipat, segur. Ara és el Dia Internacional del Poble Gitano, doncs si tenim tres segons en un telenotícies, ja serà un èxit. Es podrien fer coses per visibilitzar la comunitat, per què el 8 d’abril, per exemple, i m’ho invento, el programa Cuines no proposa una recepta de cuina gitana? Es perden oportunitats cada dia per fer-nos visibles.  

Parlem d’antigitanisme: un concepte relativament nou, però que porta segles practicant-se.

Jo sempre dic que l’antigitanisme és una vella pràctica amb un nou concepte. Només cal llegir la definició que en fa la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) per veure que estem visibilitzant un nou concepte per una problemàtica vella. Els gitanos hem patit una persecució i un intent d’assimilació que dura segles, l’atac més massiu va ser el genocidi gitano durant la Segona Guerra Mundial, però també n’hi ha hagut a l’Estat espanyol, com la Gran Redada que es va fer el 1749.

I si parlem de Catalunya? Els gitanos van arribar-hi fa uns 600 anys.

Doncs de manera similar al que ha passat a Europa, és a dir, amb més etapes negatives que positives en aquest sentit. Ara bé, aquí cal considerar en quin moment Catalunya ha tingut la possibilitat de dictar les seves pròpies lleis i intervenir directament en aquests assumptes. Des del moment que ha pogut fer-ho, des de la instauració de la democràcia a Espanya fa uns 40 anys, el tracte cap al poble gitano podríem dir que progressa adequadament.

El poble gitano va ser reconegut oficialment a l’Estatut del 2006.

Sí, potser no és un reconeixement tal com ens hauria agradat, però és un pas, no hi ha dubte. També hi ha hagut plans integrals del poble gitano que han anat evolucionant i s’han fet esforços per treballar d’una manera més integral la situació de la comunitat gitana, però malauradament encara no podem dir que estem en les mateixes condicions que la resta de la societat.

Fomentar la participació política de la comunitat gitana també és un dels vostres objectius.

Mai hi ha hagut cap diputat gitano al Parlament de Catalunya. És un dèficit que hem de pal·liar entre tots, des de partits polítics a la pròpia comunitat. No volem culpabilitzar una part o l’altra, si algú vol entrar en política hi ha canals per fer-ho. Ara bé, sí que pensem que és important que les persones que decideixen entrar al món de la política tinguin la possibilitat de ser escollits com a representants.

No és així?

En un sistema de llistes tancades com el que tenim, no és tan evident. En les darreres eleccions catalanes hi havia dues candidates gitanes a les llistes i, quina coincidència, les dues anaven al 26è lloc de les seves respectives llistes per la circumscripció de Barcelona. Tots sabem que és molt improbable sortir escollit des d’aquesta posició, però per a l’estratègia dels partits era positiu perquè servia per activar el vot d’una part de la població gitana. I et llanço una pregunta: en el pròxim govern que s’ha de formar hi haurà algun director general gitano o gitana?

Digui-m'ho vostè.

Ho dic perquè sempre se’ns ha dit i insistit que havíem d’estar preparats i formats per accedir a aquests càrrecs. Jo et podria dir molts noms i cognoms que podrien ocupar aquestes posicions. Les condicions hi són, però falta voluntat política. A la FAGIC, per exemple, el 70% de les persones que hi treballen són d’ètnia gitana i no hi són per ser gitanos només, sinó perquè tenen els estudis, títols i coneixements per fer-ho.

Una altra de les reivindicacions de la comunitat és pel que fa a la llengua. El romaní és una llengua que parlen 12 milions de persones al món.

No entenem que no es fomenti ni es reconegui oficialment la nostra llengua si fa sis segles que estem a Catalunya i formem part del país. Per què està reconegut l'aranès i no el romaní? El primer que s’ha de potenciar és l'aprenentatge, que té molt a veure amb polítiques de reconciliació i ja s'està treballant molt en l’àmbit europeu.

Nosaltres no parlem la nostra llengua perquè va estar prohibida en moltes ocasions, i això crec que a Catalunya s'entén bé perquè durant el franquisme el català no es podia parlar a l'espai públic i la llengua va patir molt. Imagina't el que passa quan es fa amb una llengua durant sis segles. La primera estratègia pública n’ha de fomentar l’aprenentatge i la recuperació, després la visibilització i finalment que es pugui utilitzar en tràmits i documents oficials.

Parlem de futur: quins reptes teniu al davant a la FAGIC?

El repte és seguir treballant per fomentar l'associacionisme gitano a Catalunya i empoderar les persones gitanes en tots els àmbits. N’hi ha alguns d’especialment importants per a nosaltres, com la convivència cultural. En aquest sentit, en els quatre anys vinents cal posar en marxa un Institut de Cultura Gitana de Catalunya, en què l'associacionisme i les entitats gitanes tinguin una participació al mateix nivell que l'administració pública.

I, és clar, seguir treballant per millorar els índexs d’ocupació i d’escolarització, així com buscar solucions al problema de l’habitatge, que pateix molt severament el poble gitano. Calen seguir reclamant polítiques més eficients i efectives.