Rafael Martínez: “A Barcelona, les xarxes comunitàries funcionen millor als barris amb menys densitat de població”

El barri de Sant Antoni, com molts dels barris de la ciutat de Barcelona, acostumava a ser ric en teixit veïnal i comunitari. Molt abans que utilitzéssim aquests termes, era molt habitual que les veïnes es coneguessin entre elles i s’ajudessin amb tot el que podien. Al Sant Antoni actual, aquest teixit és molt més feble. Cada cop hi ha menys comerços locals, menys espais on socialitzar entre veïnes i més i més persones que van i venen o que hi viuen però no saben qui és a la porta del costat.  

En aquest context, fa 10 anys que va néixer l’ONG De veí a veí, una organització de veïnes, entitats i comerços del barri que treballa per donar suport als veïns i veïnes en risc d’exclusió social. El seu objectiu és dotar-los d’eines i recursos per tal d’empoderar-los i acompanyar-los per aconseguir que tornin a ser autònoms.

Parlem amb Rafael Martínez Buñuel, president de De veí a veí, per conèixer millor la història i el funcionament de l’entitat.

Com neix De Veí a Veí i per què? 

Va néixer perquè el meu fill va a una escola pública del barri de Sant Antoni, un barri on ens coneixem molts. Veiem a una dona que anava a l'escola del meu fill buscant menjar al contenidor. Vam dir, com pot ser que al costat nostre estigui passant una cosa així i nosaltres no fem res ni ens n'adonem? 

Estem a una ciutat on som molta gent, on hi ha desconfiança, però hi ha alguna cosa que has de poder fer per qui tens al costat. Llavors vam mirar el que es feia al voltant, les esglésies del barri donaven menjar fred. En aquell moment vam començar amb menjar fresc. Després, ja quan l'església ho va centralitzar tot, nosaltres vam començar a donar tots els productes de la cistella de la compra.  

Primer vam començar amb el menjar i després va sortir el tema dels productes d'higiene íntima. Nosaltres teníem molt clar que la gent que arribava a nosaltres era gent que tenia la xarxa esgotada. A partir d'aquí ens plantegem donar tots els productes de la cistella de la compra.  

Ho fem en equips, cada equip té les seves famílies, el que vol dir que tu no coneixes les altres famílies. Es fa amb un programa de moneda virtual i ells escullen el que es volen endur de cada grup, amb uns imports que nosaltres hem calculat estadísticament. Ells poden tant estalviar com demanar per avançat i a vegades també poden participar en els nostres recaptes i se'ls bonifica, perquè pensem que tots els comportaments adaptatius que generin són bons i s'han de potenciar.   

A banda de l’entrega de productes bàsics, quins altres projectes teniu en marxa? 

Això és el que vam començar a fer i és la nostra activitat bàsica. Després fem altres coses. De manera permanent també fem voluntariat. Ens hem adonat que quan gastes més és quan tens nens petits. Nosaltres ens apropem a serveis socials i sempre discutim els casos. Allí es crea un entorn de confiança i el següent pas és apropar-los cap a nosaltres. Nosaltres ens haurem posat en contacte amb serveis socials perquè tothom doni el que pot donar. Llavors fem a la persona una bona acollida.   

El tema de la confiança és molt important. Estem a Sant Antoni, un barri on com a extensió són 0,8 km quadrats, i en aquests hi ha aproximadament de 40 a 42.000 persones. La densitat és tan gran que la relació entre els veïns acaba sent difícil. A Barcelona, les xarxes comunitàries funcionen millor als barris amb menys densitat de població.   

Rafael Martínez: "Pensem que tots els comportaments adaptatius que generin són bons i s'han de potenciar"   

En una societat cada cop més individualitzada, és fàcil crear xarxes entre veïnes? 

No, és molt més complicat. Jo soc fill de botiguers que tenien parada, i abans hi havia aquesta ajuda silenciosa i profunda entre veïns. Tot el canvi actual de la gentrificació i la densitat trenca estructures amb molta facilitat. La gent jove se n'ha d'anar a viure a altres barris. No podem seguir al barri, les xarxes es trenquen.   

Què feu des de l’ONG per canviar aquestes dinàmiques? 

Nosaltres fem projectes molt a mida. Per exemple, tenim un rober infantil, ens donen roba que perd la gent. A més, totes les escoles fan algun recapte per a nosaltres. Fem també assignatures d'aprenentatge i servei a diverses escoles.  

També hi ha un projecte molt "xulo" que es diu Reis Macos. Quan nosaltres vam començar, vam veure que al barri no hi havia cap projecte de reis, llavors vam fer el nostre. Donem les joguines un cop els reis passen pel barri, els nens poden escollir la seva joguina, l'espai de gent gran recull material escolar per fer un lot, els donem un lot de llibre que ens dona el Dominical i les nostres cosidores fan un obsequi també. Els nens fan una carta demanant els regals, però nosaltres parlem amb els pares per preguntar-los què han fet bé i què han fet malament. És una nit espectacular.  

Aquests nens són derivats de serveis socials o directament de les escoles. Totes les escoles fan les seves derivacions perquè qualsevol persona que viu, treballa o estudia al barri tingui lloc al barri. És més un nexe social, que no un nexe d'habitatge.  

De quina manera canvien i milloren aquestes xarxes la vida de les veïnes? 

Nosaltres oferim una porta oberta on sempre poden venir i demanar el que vulguin, a part de tenir un equip de dues persones amb qui parlen. La nostra feina és ser connectors d'aquestes persones amb l'entorn que coneixem. A vegades no en sabem més, sabem el que sabem i arribem on arribem. Però la feina és connectar. 

Rafael Martínez: "La nostra feina és ser connectors d'aquestes persones amb l'entorn que coneixem"  

Què és l’Observatori de De Veí a Veí? 

L'observatori el vam començar a la pandèmia. Ara ens estem canviant cap a fundació, i per això hem hagut de fer una aturada. Ja portem molts anys donant menjar, donar productes de la cistella de la compra, i des de la pandèmia també estem ajudant a la gent sense sostre o que no té dret a cuina. Tenim unes 50 persones que sis dies a la setmana els hi donem menjar cuinat.   

Des de l'Observatori ens preocupava el sensellarisme al barri. El 94% dels recursos no són municipals, són de veïns, d'empreses i de les coses que venem. Estem començant a plantejar-nos altres projectes i tot gira entorn d'una eina que a Barcelona està infrautilitzada i és bàsica, que són els educadors de carrer. A Barcelona n'hi ha molt pocs. La gent sense llar necessita que li ensenyem els recursos, que l'acompanyem, que li trenquem la desconfiança, que l'ajudem amb les seves addiccions. Potser, en els projectes que ens estem plantejant per a un futur és el que busquem nosaltres, iniciarem el projecte amb això.  

Quines altres necessitats veieu en els veïns de Sant Antoni? 

Hem observat altres coses molt importants. Ja comencem a veure freqüentment pobres que treballen. Aquesta gent està abandonada per tothom. Com més pobre ets, proporcionalment més car és tot. I això no sabem com fer-ho.  

Desgraciadament, és una pena que estiguem tan fragmentats, perquè estic segur que en una altra època aniríem tots junts a tombar el que fos, perquè és molt indignant.