En l’actualitat, es calcula que entre el 25% i el 40% de joves sense llar als Estats Units s’identifiquen com a LGTBIQ. Al Regne Unit, aquesta xifra està al voltant del 25%. A l'Estat espanyol, malauradament, no hi ha estudis realitzats i no es pot saber amb exactitud la realitat d’una problemàtica que afecta molts joves LGTBIQ: la violència, verbal o física, que viuen al seu entorn familiar i que fa que molts o bé hagin de marxar de casa sense comptar amb els recursos necessaris, o bé optin per solucions molt més dràstiques.

Sandra Toledano és 'coach', terapeuta Gestalt i Secretària Vocal a Ahora Dónde, la primera associació de Catalunya sense ànim de lucre que ajuda a joves víctimes de LGTBIQfòbia al seu entorn familiar. Hem parlat amb ella perquè ens expliqui amb més detall com funciona Ahora Dónde i quines són les claus d’una problemàtica desconeguda pel gran públic.

Com i quan neix el projecte d’Ahora Dónde?

Ahora Dónde neix el juliol de 2018. El fill de la fundadora, Gemma Brulles, havia sortit de l’armari sense cap tipus de problema per part de la seva família, i mentre estava vivint a París va sentir a parlar de la fundació Le Refuge, una entitat que fa més de quinze anys que lluita per la protecció de joves LGTBIQ que hagin estat víctimes d’homofòbia o transfòbia en el nucli familiar. En explicar-li a la Gemma, aquesta es va entusiasmar amb la idea i va decidir portar-ho a Catalunya, on sabia que no hi havia cap entitat d’aquest tipus.

El primer que va fer va ser anar als països on té seu Le Refuge (França, Itàlia, Bèlgica i Suïssa) per entendre com funcionaven i poder establir una relació de col·laboració, per tal que muntar l’associació a Barcelona fos molt més senzill.

Quin és el vostre objectiu?

El nostre propòsit és acompanyar a joves que hagin estat víctimes de la LGTBIQfòbia en el nucli familiar, que hagin estat expulsats de casa o hagin decidit marxar i que estiguin vivint situacions molt difícils, i poder oferir-los ajuda terapèutica, perquè recuperin l’autoestima al més aviat possible i puguin fer front a la seva nova realitat. Tot i que estem començant, abans de la pandèmia ja portàvem un molt bon ritme, ajudant a entre quatre i cinc persones a trobar feina; ara tot s’ha alentit però estem segures que tirarem endavant.

Com entreu en contacte amb persones que hagin estat víctimes de la LGTBIQfòbia i com els ajudeu?

Si fem una mica de progressió, de “camí” des d’una persona que arriba com a usuari a l’associació per explicar-nos el seu cas, pot ser o bé que arribi a nosaltres perquè està vivint ja al carrer i necessita ajuda, o pot ser que estigui vivint amb la família i la situació sigui insostenible. A partir d’aquest moment, el primer que fem nosaltres és assistir a aquesta persona, oferint-li acompanyament terapèutic, per després proposar una mediació amb la família, sempre segons quina sigui la situació.

Si accepten la mediació, posem en marxa tot el procés; si pel contrari no ens donen el seu consentiment i no volen que tractem amb els seus pares, comencem a veure quines són les seves necessitats – seguir estudiant, entrar al món laboral, etc. De totes maneres, sempre intentem parlar amb la família, ja que està demostrat que aquesta opció té moltes possibilitats de tenir un resultat positiu: a Suïssa, per exemple, s’ha acabat aconseguint la reconciliació entre les dues parts en el 90% dels casos on s’ha parlat amb els pares.

I si la situació és més complexa?

Si no hi ha opció a mediació, si la persona ja està vivint al carrer, etc., la idea seria trobar una família d’acollida. Tot i que la situació de la pandèmia de la Covid-19 ha aturat o endarrerit tot el procés, tenim sort de comptar amb un grup de voluntaris que, entre altres coses, s’han mostrat interessats en acollir persones que ho necessitin. Això seria temporal, està clar, perquè el que realment ens agradaria és aconseguir uns pisos on aquestes persones poguessin estar estudiant o treballant.

Pel que fa als voluntaris per les famílies d’acollida, com ho feu per decidir qui és vàlid i qui no? Quins criteris seguiu?

Tot això porta molta feina, i no estem disposats a tirar endavant amb aquest procés de qualsevol manera. Hi ha uns protocols de l'organització Albert Kennedy Trust que ens serveixen de guia, però a més la nostra idea és començar fent entrevistes, realitzades per psicòlegs i psiquiatres que s’han ofert com a voluntaris. Aquestes entrevistes es fan a les víctimes i als voluntaris per ser família d’acollida, perquè per un costat volem protegir a les dues parts i, per l’altre, ens interessa saber quina és la situació prèvia dels implicats.

Hem de tenir clar si la víctima està preparada psicològicament, si podrà compartir pis amb una altra persona (amb tot el que això comporta) sense cap problema... I un cop aprovat tot, el procés no s’atura: realitzem un seguiment constant per veure com va tot, com es troben, si la convivència funciona...

Entenc que la feina d’aquests voluntaris és essencial.

I tant. A Ahora Dónde necessitem voluntaris per tirar el nostre projecte endavant, i podem dir amb orgull que estem molt contentes amb la resposta de la gent que s’ha ofert a donar-nos un cop de mà fins ara. Des de persones que ens estan ajudant amb la part de les xarxes socials o voluntaris que s’encarreguen de tasques més administratives, fins a gent que està esperant poder donar un cop de mà quan hagi passat la pandèmia, sigui realitzant tallers de ioga o d’idiomes, per exemple.

Un dels casos més recents és el d’EmiRau, un perfil d’Instagram de dos nois que van posar-se en contacte amb nosaltres perquè volien col·laborar amb l’associació. Ells mateixos es defineixen com a "ARTivistes" i ens van proposar realitzar diferents activitats culturals i socials: un d’ells és mestre i va proposar fer xerrades a col·legis, mentre que l’altre ens va comentar de fer sortides culturals a museus, galeries d’art, etc.

Ahora Dónde està inscrita al Centre LGTBIQ de Barcelona. Això limita el vostre marge d’actuació per altres ciutats d'Espanya?

No. Si bé és cert que principalment estem rebent joves de Barcelona, el nostre servei és estatal, i si ens arriba una petició d’una altra comunitat el que fem és parlar amb associacions i serveis socials d’aquella comunitat per poder trobar una solució, sempre segons la necessitat de la víctima. Per exemple, durant el confinament vam obrir un servei d’assistència via xat, i gràcies a això ens va contactar una noia trans de València, amb la que vaig realitzar un seguit d’entrevistes per aconsellar-la sobre el seu futur professional.

A més, formar part de Le Refuge també ens permet ampliar el nostre àmbit d’actuació. Recentment, un noi del Líban que viu aquí Barcelona va contactar amb l’associació de França i des d’allà es van dirigir a nosaltres per si ens podíem fer càrrec de la seva situació. És una sort poder comptar amb l’ajuda de tota la xarxa de Le Refuge, ja que ens podem donar un cop de mà entre uns i altres quan ho necessitem, i a més, també podem comptar amb la seva experiència en molts temes amb els què nosaltres ens anem trobant ara.

A la web també parleu d'empreses mecenes. No sé si me'n podries mencionar alguna.

N'hi ha un parell o tres amb les que estem col·laborant, amb les que ja hem parlat i estan encantades amb el nostre projecte, i la idea és que cada cop se n'afegeixin més. Afortunadament, ens trobem en un moment en el qual cada cop hi ha més empreses que creen els seus propis departaments de diversitat, per tractar aquests temes i ser inclusius amb totes les identitats de gènere.

Tot i que aquests departaments no deixen de formar part de RH i moltes vegades es creen com a manera de “vendre” l’empresa a nivell corporatiu, ja és un pas endavant pel col·lectiu. La nostra idea és fins i tot anar a escoles a explicar la problemàtica que existeix i aconseguir que es visibilitzi i que els joves d’avui dia estiguin molt més conscienciats.

Com afecta una pandèmia mundial com la que estem vivint a la vostra tasca, sabent que el confinament pot agreujar una situació ja de per si complicada per les víctimes?

Hi ha molts processos administratius i similars que s’han aturat a causa de la pandèmia, però pel que fa a l’acompanyament terapèutic als joves, com he dit abans, durant el confinament vam decidir obrir un servei de xat en línia per poder seguir en contacte amb els nois i noies que ja coneixíem i d’altres que contactessin per primer cop amb nosaltres. El més important era intentar que tots ells tinguessin un suport en un moment en el qual el contacte social es va esvair de cop.

Per això els hi recomanàvem que mantinguessin la seva xarxa d’amistats activa, que trobessin algú amb qui poguessin seguir parlant de la seva vida i de les seves preocupacions amb total confiança. Això podia ser més fàcil amb nois gais o noies lesbianes, però pels joves trans, que experimenten un canvi molt visible en el seu cos i que necessiten medicació, era més complicat: molts d’ells havien de seguir amb el seu tractament i no podien anar a la farmàcia, o no podien parlar amb els seus pares perquè hi anessin ells.

Una situació que podia posar a prova la relació amb els seus pares.

Clar, veient que el confinament s'allargaria i que podia fer la vida de molts d’ells encara més complicada, en general nosaltres els recomanàvem que busquessin un equilibri, el que anomenem “auto-protecció”: que intentessin seguir amb la seva vida, però evitant conflictes, intentant minimitzar el contacte amb la família per estalviar-se qualsevol enfrontament.

A la web mencioneu que entre un 25%-40% de joves sense llar als EUA son LGTBIQ i al Regne Unit és un 25%, sabríeu dir quin amb quines xifres ens movem a Espanya i Catalunya?

El problema amb el qual ens hem trobat a l'hora d'actuar és que sorprenentment a Catalunya no hi ha dades sobre la quantitat de joves LGTBIQ que visquin al carrer o hagin estat víctimes d'homofòbia i transfòbia per part de les seves famílies. Hi ha un estudi que va fer la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid amb l'associació FACIAM a través del qual es van poder extreure dades de la realitat de la situació a la Comunitat de Madrid. Evidentment, no és difícil entendre que si aquesta problemàtica existeix a Madrid també existirà aquí a Barcelona.

Ens preocupa que aquest tema estigui tan silenciat, sigui tan invisible. Hi ha gent del col·lectiu que es troba vivint al carrer i que, quan van a dormir llocs habilitats per l'Ajuntament per a gent sense sostre, també pateixen agressions i violència per part de gent que no accepten la seva orientació i identitat sexual. És un problema del qual ningú parla i que molts desconeixen, i que per les víctimes és una situació molt dura.

Quines necessitats teniu com a entitat?

Et diria que principalment dues. La primera, i és trist dir-ho, és una necessitat purament econòmica. Portem poc més de dos anys funcionant i per això depenem tant de voluntaris i de donacions econòmiques que ens puguin arribar, per poder tirar endavant amb certs processos, poder realitzar els estudis que et mencionava, etc. La segona necessitat és aconseguir visibilitat: necessitem que se'ns conegui, que parlin de nosaltres, que aquesta situació tan desconeguda pel gran públic arribi als ulls de tothom.

Volem que en el moment que algú conegui alguna víctima de la LGTBIQfòbia pugui recomanar-los la nostra associació directament, que comenci a existir un boca-orella més favorable. Això sí, el que hem parlat en alguna ocasió amb la Gemma, i que seria realment l'ideal, és que ens encantaria realitzar l'estudi i que els resultats mostressin que a Catalunya no hi ha gent LGTBIQ vivint al carrer, i que per tant no hi ha la necessitat que la nostra associació existeixi.