La Sílvia Aparicio té 45 anys i ha superat el càncer de mama. El seu marit, la seva filla Andrea de 14 anys i el seu fill Miguel, d'11 anys, han estat el seu gran suport incondicional. És enginyera de telecomunicacions i, actualment, és la directora de recursos humans de King, l'empresa de jocs coneguts com el Candy Crush.

Enrere deixa molts moments difícils i s'emporta el caliu que va trobar en l'AECC (Associació Espanyola Contra el Càncer) mentre va patir la malaltia. L’associació ofereix programes de suport psicològic i acompanyament de les famílies, d’estètica per fer massatges a les cicatrius o, fins i tot, programes de nutrició en què la Silvia va participar. El seu testimoni ens arriba sense filtres, la seva història ens apropa la realitat i de qui ha conviscut amb el càncer.

Quan et van detectar el càncer de mama?

Em van detectar el càncer en una revisió a finals de març de 2018. La meva filla em va acompanyar. Recordo baixar amb ella pel carrer abraçades dient que tot sortiria bé, fins i tot, si no arribaven bones notícies.

Quin va ser el diagnòstic i el procediment?

Van ser tres focus, eren petits però van anar creixent molt ràpidament. M’havien de fer una biòpsia per saber si eren dolents i en un parell de setmanes em treien el pit en una mastectomia radical. En el meu cas era inevitable, no podíem salvar el pit. També alguns ganglis tenien metàstasis i vam haver de fer 16 sessions de quimioteràpia i 25 de radioteràpia.

Tens algun tractament de seguiment?

Com era un càncer hormonal m’han donat unes pastilles i una injecció cada mes per evitar que torni a aparèixer el càncer a l’altre pit. Aquest tractament provoca una menopausa precoç i m’ha afectat molt a la memòria. Intento fer molt exercici, prendre molt calci i vitamina D.

Com et vas sentir durant la quimioteràpia?

La quimioteràpia és una medicació molt forta i cadascú l’afronta diferent, però jo puc dir que no vaig tenir complicacions molt greus. Se’t cau el cabell i et trobes fatal, però és una de les eines per curar-te, així que, santa quimio!

Amb quin suport has comptat?

La comunitat de dones que hem patit el càncer de mama ens intentem ajudar. Una amiga va patir el càncer embarassada de bessons i em deia cuida’t això i allò. Entre les indicacions de companyes de batalla, de metges i un factor de sort, ho vam capejar molt bé. I sobretot el suport de la meva família. Tu ets la protagonista, però tota la família rep un gran impacte i estic molt orgullosa de com ho hem viscut.

Vas tenir por en algun moment?

Tinc por ara. No tinc por cada dia, però quan toca una revisió tinc molta por. Quan m’ho van diagnosticar la meva por era marxar, morir. El cabell o no tenir un pit depèn de la personalitat, l’edat i del teu entorn, però a mi no em va afectar. El meu marit em mira amb els mateixos ulls ara, fa dos anys i durant el tractament.

I tu, què sents quan et mires ara al mirall?

Com he decidit no operar-me, no estic igual. La mediació i el tractament t’engreixen, però per això faig esport. Jo no vull generalitzar perquè no és quelcom que sigui lleuger, però un cop vestida em veig i em continuo agradant.

Per què vas decidir no operar-te?

Jo prefereixo no tenir pit que passar per diverses operacions. No vull passar per quiròfan si no és necessari. Però, per exemple, vaig decidir portar perruca perquè no volia que em miressin. És tot molt personal.

Vas comptar amb l'acompanyament de la teva família i d'AECC.

L’AECC per mi ha estat un suport tan gran durant el procés... Per mi no hauria estat el mateix sense l'associació. Vaig apuntar-me a un programa de nutrició i hem tingut un grup molt maco. Ara ja no ens veiem tant, però poder compartir les experiències no té preu. Saber que pots sentir-te guapa, que pots sentir-te mimada... Fan una tasca increïble amb els pacients i els familiars.

Has necessitat suport psicològic?

Sempre m’han dit que sóc molt forta i no he necessitat anar al psicòleg. Però depèn molt de l’entorn. En el moment que et notes trencada per dins has d’anar al psicòleg. Jo no mirava tot l’elefant, perquè és molt gran, feia particions. I els dies més fluixos em deixava plorar.

Com et vas sentir quan et van dir que havies superat el càncer?

Sents una gran felicitat, una alegria tan gran i una sensació molt difícil d’explicar. Però no em sento lliure al 100%, encara em sento lligada al càncer i crec que hauran de passar molts anys. Les anàlisis, les proves, el tractament, les pastilles i les injeccions et recorden que ha estat allà.

Com t'ha canviat la vida, el càncer?

Del càncer vaig treure lliçons de vida. És importantíssim el fet de cuidar-te i no sentir-te egoista, perquè quan t’has cuidat pots donar el millor de tu pels altres. I per descomptat, augmenten les ganes d'ajudar als altres. Totes les contribucions que es puguin fer són realment importants. Fa un any i mig era jo, però demà pot ser qualsevol persona. Lluitem tots contra el càncer.

Què li diries a algú que li han diagnosticat càncer?

Que busqui com més suport millor. Una taula amb dues potes és molt fàcil que caigui. Tant família, com amics, com psicòlegs o buscar associacions com l'AECC.