Aina Núñez: “Podem ballar, cantar i ser muses, però no s’accepta que toquem la guitarra”

Què és LaboratoriA Flamenco Project?

LaboratoriA és un projecte multidisciplinar que pretén ser un canal d’experimentació per a quatre dones que compartim el flamenc com a llenguatge en comú. La iniciativa està impulsada per Isabelle Laudenbach, Cristina López, Ana Brenes i jo mateixa.

Quin objectiu té?

Tenim dos. Per un costat, expressar les nostres necessitats i inquietuds com artistes, experimentant amb el llenguatge flamenc. D’altra banda, expressar la nostra situació com a dones en el món del flamenc i construir el nostre discurs feminista.

Com s’expressa el feminisme a través del flamenc?

Ho fem de formes més o menys subtils, amb situacions on la dona es troba en desigualtat social o pot patir precarietat. Utilitzem una forma molt pròpia i sempre des de la nostra vivència. No és un espectacle de denúncia ni reivindicatiu, sinó de vivències com a dones que fan flamenc.

També cantem lletres masclistes i ens riem d’elles, mostrem els nostres dilemes com a dones, com per exemple el tema de la maternitat, i donem veu a les dones del flamenc que han estat referents i ens han inspirat en forma d’homenatge.

Quins estereotips existeixen?

En el flamenc i en el món de l’art, la dona es veu com a musa i inspiradora. Que la dona balli és una cosa normal i que canti està ben vist, però que toqui la guitarra ja no forma part de l’univers del flamenc, és com si la dona no tingués força per tocar la guitarra. Nosaltres per exemple, tenim una guitarrista.

S’espera que la dona pugi a l’escenari d’una determinada manera, que vagi molt ben vestida, molt ben maquillada i molt ben pentinada. Però en canvi, un noi que balla no cal que vagi tan ornamental ni immaculat. A la dona se li exigeix una imatge estètica que a l’home no se li demana.

A quines dificultats s’ha d’enfrontar una dona dins d’aquest món?

Sempre ha d’estar molt pendent de la seva imatge i l’acceptació que produeix el seu físic en el públic i en les persones que la contracten. Això crea una pressió i fa que no puguis explicar el mateix com artista. Abans, moltes dones quan es casaven havien de deixar la seva passió per atendre tasques de la llar, ser una bona esposa i una bona mare. Avui en dia ja gairebé no passa, però encara hi ha dones gitanes que es troben en aquesta situació.

Moltes dones podrien haver fet el seu camí lliurement i no el van poder fer fins que els seus fills van ser molt grans o el seu home es va morir, ja que la dona no es podia exposar en públic. Aquesta cultura que ha durat tants anys ha fet molt mal.

Quines noves mirades s’estan incorporant per tal de combatre-ho?

Artísticament sempre hi ha hagut molt feminisme. Ara fa poc hi ha hagut una exposició feminista al Macba amb gairebé 100 dones. No només han fet obres d’art, que ja és una forma de revelar-se, sinó que la seva obra d’art és denunciar la situació. En el món del flamenc, Carmen Linares s’ha dedicat a recuperar els cants creats per dones. No només recupera cants, sinó que la seva manera de pujar a l’escenari ja denota molta llibertat i va vestida de forma normal, sense seguir el cànon de bellesa imposat.

Hi ha altres mirades molt interessants, com Carmen Amaya, amb una forma de ball que desenvolupa a través de la força o Rocío Molina, amb un recorregut artístic i personal transgressor i lliure que ens inspira en aquesta forma de viure. Cada cop hi ha més grups flamencs o de rumba en els quals tot són dones. Potser no parlen directament de feminisme, però el sol fet de que existeixin ja és un acte feminista.

Teniu algun nou espectacle a la vista?

El proper dijous 8 d'octubre al Teatre Atlàntida de Vic, a dos quart de nou de la nit, estrenarem l’espectacle ‘Y perdí mi centro’. Fins ara hem presentat petites peces del procés de creació que ja va iniciar fa 10 mesos.  Les entrades ja estan a la venda a través del web.

Què voleu transmetre?

Hi ha varies idees. Una és sobre el pas del temps. És una cosa molt present a les nostres vides pel tema de la maternitat i ens hem de definir en aquest aspecte. Totes tenim el desig de seguir el camí del flamenc i algunes, a més, volen ser mares.

D’altre banda, el pas del temps també representa com el cos va canviant i ja no et permet fer el mateix, no tens la mateixa força, la mateixa tècnica o la mateixa resistència. A més, en el flamenc es demana una imatge molt exigent. Quan t’acostes a un físic que ja no és demandat per la indústria et pot angoixar com artista. En contraposició, és aquest pas del temps el que et fa retornar a tu mateixa i fer una reflexió de la precarietat dels i les artistes.

Com veieu el futur del flamenc des d’una perspectiva feminista?

Crec que anirà molt en paral·lel amb el que passi en la societat, ja que és un reflex d’ella. Al final és un art molt lligat al seu context. De la mateixa manera que ara està sorgint un alè feminista, molts homes estan oberts a noves perspectives, i tot en conjunt ajudarà a que el flamenc canviï molt, evolucioni i s’obri a nous horitzons.