“Els mitjans de comunicació convencionals han donat la versió oficial, que és la de la policia. És evident que hi ha hagut muntatge i que no s'ha contrastat la informació”, afirma Xavier Artigas, en conversa telefònica que, juntament amb Xapo Ortega, ha dirigit el documental 'Ciutat Morta', sobre els fets que van passar la matinada del 4 de febrer de 2006. Resultat d'una rigorosa investigació, el film desmunta la versió oficial de l'Ajuntament de Barcelona, així com demostra el que gairebé es podria qualificar d’obstrucció de la justícia de mans de la mateixa jutgessa d’instrucció del cas, Carmen García Martínez. Ciutat Morta denuncia el muntatge que han patit els joves detinguts, que els ha provocat conseqüències físiques i mentals irreparables. Com ho és la mort de Patricia Heras, que el 26 d’abril de 2011 en un permís penitenciari va saltar de la finestra del setè pis on vivia. Produït per Metromuster, 'Ciutat Morta', premi al Millor Documental al passat Festival de Màlaga, entre d'altres reconeixements, ha aconseguit fer visible el cas 4-F.

El 4 de febrer de 2006 en un antic teatre, un edifici ocupat de Sant Pere Més Baix, s’hi celebra una festa no permesa. Agents de la guàrdia urbana actuen per desallotjar l’immoble. Els assistents es resisteixen a abandonar l'edifici. Vídeos i testimonis oculars demostren com, des dels balcons de l'immoble, es llencen pedres i altres objectes als guàrdies urbans. Un agent rep un impacte al cap, que el deixarà en estat vegetatiu. La policia deté aquella matinada nou joves.

Set d’ells eren al carrer en aquell moment, tres dels quals d'origen llatinoamericà, cosa que des del primer moment condicionarà negativament l'actuació policial i judicial. Hi ha moltes evidències que demostren que ells no eren dins l'edifici, ni coneixien l'existència de la festa. Els dos joves restants, la Patricia i el seu amic Alfredo, són detinguts a l’Hospital del Mar, altre cop amb clares evidències que demostren que no sabien res de la festa. Els dos van sortir a donar un volt per Barcelona, els dos anaven dalt d’una bicicleta, cosa que augmenta les probabilitats de tenir un accident. Així va ser: van caure i una parella que els va veure a terra va avisar una ambulància. Amb un gest de bona voluntat els assistents del cos d’emergències van pujar la bicicleta al vehicle que es va dirigir a l’Hospital del Mar, on els atendrien i els detindrien. La bicicleta mai no ha aparegut.

Fruit de les tortures infligides als tres joves amb nacionalitat llatinoamericana els agents van haver de portar-los a l’Hospital del Mar, allà on la Patricia esperava a la sala d’espera que el seu amic Alfredo li cosissin la cella que s’havia obert. Patricia era filòloga amb una extrema sensibilitat per la literatura i talent per l’escriptura, i portava un tall de cabell com el de Cindy Lauper: a màquina s’havia deixat una quadrícula, reproduint un tauler d'escacs. Patricia, juntament amb el seu amic, va ser detinguda pels policies que havien portat els tres joves a l’hospital com a sospitosa d’homicidi en grau de temptativa pel policia ferit de gravetat en el desallotjament de la casa de Sant Pere Més Baix. Un altre cap de turc, en aquest cas el seu cabell i estètica els va posar fàcil la feina.

Canvi de versions

El matí d’aquell 6 de febrer l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Clos, després de visitar l'agent ferit a l'hospital, en declaracions a Catalunya Ràdio va afirmar el que posteriorment confirmarien tots els metges forenses que han estudiat el cas: l’agent, desproveït del casc de seguretat, havia rebut un impacte d’un objecte llençat des de gran alçada, per exemple des de l’edifici ocupat.

Posteriorment, l’exalcalde en una entrevista a TV3 rectifica aquesta versió, atribuint que havia estat mal informat, i explica que els informes a què ha tingut accés indiquen que l'impacte que va rebre l'agent era conseqüència d'una pedra llençada a peu de carrer.

Què ha passat entre una versió i l’altra? Si tots els estudis mèdics certifiquen que per la naturalesa del traumatisme, l'objecte només ha pogut venir de dalt, per què es deté i s’inculpa a joves que es trobaven al carrer en aquell moment o, senzillament, que eren presents a l’Hospital del Mar sense cap prova que haguessin estat a la casa ocupada, com la Patricia i l’Alfredo? Al documental 'Ciutat Morta' s’hi exposen moltes claus, però n’hi ha una de concloent: aquell 4 de febrer del 2006 l’Ajuntament de Barcelona era titular de l’immoble de Sant Pere Més Baix, si se seguia la hipòtesi de l’objecte llençat des de l’edifici i no s’identificava cap dels assistents de la festa com a presumpte culpable, el responsable subsidiari del policia ferit hauria estat l’Ajuntament de Barcelona.

Una defensa digna?

“La jutgessa de la instrucció, Carmen García Martínez, té evidències més que suficients per contradir la versió dels agents de la guàrdia urbana. Però mai es va citar a declarar al judici ni l’aleshores alcalde de Barcelona, Joan Clos, per explicar el seu canvi de versió, ni altres càrrecs de l’Ajuntament com ara l’informador de la Guàrdia Urbana, com tampoc el conductor ni l’infermer de l’ambulància que va atendre la Patricia i l’Alfredo. La jutgessa va desestimar qualsevol versió dels fets que posés en relleu les negligències de la policia i no va permetre una defensa digna”, resumeix Xavier Artigas. “A 'Ciutat Morta' donem la cara silenciada de la versió dels fets. Encara que creiem que l’objectivitat no existeix, ja que tots som subjectes, això no entra en contradicció amb la idea d’una veritat. Tot el que es diu a 'Ciutat Morta' està contrastat”, afegeix el codirector del film.

- Sorprèn aquesta actuació per part de la jutgessa.

- Gonzalo Boye, advocat de Rodrigo Lanza [un dels nois empresonats] ho diu al documental: el sistema és infal·lible, segons el sistema. La jutgessa no acceptarà mai que la policia s’hagi equivocat i més quan el polític local no vol reconèixer-ho. Acceptar-ho tindria unes conseqüències que no volen perquè s’enemistarien amb un cos del qual depenen com és la policia.

- Malgrat que les decisions del judici han tingut greus conseqüències en els acusats, penes de presó i el suïcidi de la Patricia.

- Sí, però en el cas de la jutgessa, després de pensar-hi molt crec que el seu classisme i la fe cega en el que se suposa que és la seva gent, fa que això no l'importi. Carmen García Martínez sent un menyspreu contra qualsevol persona situada als marges del sistema, i li és igual si s’ha equivocat, perquè en el fons per ella són tots iguals. Cal afegir també el fet que tres dels detinguts són sud-americans.

D’entre molts altres temes, 'Ciutat Morta' també tracta el racisme i el classisme associat a l’estament judicial. “Al llarg de la investigació vam comprovar com la preparació prèvia per a ser jutge té un cost econòmic desproporcionat, cosa que garanteix que en la seva majoria només membres de les classes benestants hi puguin accedir, a més, el cos judicial no ha fet un trencament amb el règim franquista. A l’Audiència Nacional o al Consell General del Poder Judicial, per posar alguns exemples, hi ha jutges que van jurar els principis de l’alzamiento nacional”, comenta Artigas.

Una anàlisi de Barcelona

El documental ofereix la visió silenciada de cas 4F, i en l’anàlisi aconsegueix una fotografia d’un moment determinat en la Barcelona del 2006, quan és evident tota una política de demonització del col·lectiu okupa. “Vam veure que, malgrat l’actuació dels agents de la Guàrdia Urbana per desallotjar la festa, hi havia certa connivència de l’Ajuntament amb certes persones associades amb l’estètica okupa: ja els anava bé que el barri es degradés cosa que justificaria una reforma a gran escala”, explica Artigas sobre el capítol del documental que es dedica al Forat de la Vergonya. L'Ajuntament hi volia construir un pàrquing de diverses plantes, just en aquest espai situat al Barri de Sant Pere, entre els carrers dels Metges, Jaume Giralt, el Pou de la Figuera i, precisament, Sant Pere Més Baix,

“Va ser inevitable parlar del forat de vergonya, i de com es va instrumentalitzar el col·lectiu okupa amb campanyes de la premsa per eliminar-ne els matisos”. Segons el codirector es va crear una imatge a mida dels okupes, posant al mateix sac els qui només adoptaven l'estètica i eren persones violentes, sense separar-los dels que van lluitar amb l'Associació de Veïns i col·laborar perquè durant un temps l'espai fos un parc autogestionat. "Interessava transmetre certa imatge per crear un model de ciutat que acaba permetent que passin fets com el 4F”, conclou Artigas.

'Ciutat Morta' és un documental incòmode el ressò del qual continua present mesos després de l’acollida a festivals com Màlaga o San Sebastià. En un moment del film es parla del cas, destapat pel setmanari Directa, de dos guàrdies urbans condemnats a dos anys i tres mesos de presó per torturar l'any 2011 un jove de Trinitat i Tobago que vivia a Barcelona. Precisament, aquests dos agents, Víctor Bayona i Bakari Samyang, apareixen al diari de Patricia Heras, on descriu que la van torturar. A partir del proper més de gener els dos agents hauran d’entrar a la presó, ja que el Consell de Ministres del passat 21 de novembre els va negar l’indult. “Des de la transició sempre s’ha indultat els policies, i si bé no és una bona època per concedir indults, creiem que la visibilitat del cas del 4-F a través de la pel·lícula és més que probable que hagi contribuït a la denegació de l’indult”, afirma Artigas. Malgrat tot, el codirector del film lamenta la notícia destapada de nou pel setmanari Directa on segons el que recull la revista GuB, òrgan portaveu de la Guàrdia Urbana de Barcelona, aquests dos policies han estat declarats en “situació d’incapacitat permanent total”, segons l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques, de manera que després dels dos anys i tres mesos de presó, els policies burlaran la inhabilitació de vuit anys i mig dictada per l’Audiència de Barcelona i rebran una jubilació vitalícia. “És un exemple més de com les instàncies de l’Ajuntament són molt corporatives i es protegeixen les unes als altres”, conclou Artigas..

'Ciutat Morta', doncs, s'esdevé un film de denúncia sobre uns fets i una ciutat, i toca temes com el model d’urbanisme dels darrers anys, i els prejudicis racistes i estètics enquistats en els cossos de seguretat i el poder judicial. A més, el documental s’aixeca com una reflexió de les nefastes repercussions que ha tingut en les vides d’uns joves la deshonestedat compartida per part d'alguns dels responsables de la gestió pública de l’Ajuntament de Barcelona i del poder judicial.

El documental, que s’estrena avui amb la presentació dels directors a les 19h, es podrà veure el dissabte (a les 19.30h) i diumenge (a les 19h) i el dimecres 24 de desembre (a les 19h). Pel mes de gener hi ha programades projeccions els tres primers dijous: 1, 8 i 15 de gener. A moltes de les sessions els seus directors també hi seran presents. Es poden consultar els horaris a la web dels cinemes Girona.