Diego Miguel-Urzanqui: "No pots venir al Palau? Tranquil·la, el piano vindrà a tu"

Diego Miguel-Urzanqui és coresponsable de Résonnance Associació, director de l'Orchestre Solidaire Résonnance (OSRé) i de l'Orquestra de Cambra de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). David Sirvent és el responsable de Cultura En Viu, l'entitat de la UAB que incentiva la creació artística a la universitat. Cristina Reynés, és una de les estudiants que forma part del Cor de Cambra de Cultura En Viu.

Tant ella com ells han experimentat, cadascun des de la seva perspectiva, les aportacions que la música de cambra pot oferir a la vida de persones que per viure amb una malaltia, o per trobar-se privades de llibertat o per no gaudir d'un sostre; no tenen accés a la música.

David Sirvent: "La comunitat universitària demana, cada vegada més, potenciar les manifestacions artístiques com a eines d'expressió i sensibilització social"

UPF Cultura tot just ha signat un conveni de col·laboració amb serveis penitenciaris per celebrar activitats esportives, lligues de debat i fer actuacions del Cor i l'Orquestra de Cambra. En el mateix sentit, Cultura En Viu ha apostat en diferents ocasions per col·laborar amb el Programa de Justícia de la Fundació Autònoma Solidària i oferir actuacions de dansa i música a centres de justícia.

Segons el seu responsable, David Sirvent, la comunitat universitària demana cada vegada més potenciar les manifestacions artístiques com a eines d'expressió i sensibilització social. A més, afegeix, "permet als i les estudiants ampliar el coneixement sobre la realitat que els envolta, enriquir-se com a persones i fer créixer l'esperit crític".

Cristina Raynés és una d'aquestes estudiants, que ha cantat com a membre del Cor de Cambra a centres penitenciaris. I per què hi participa? Per a ella, "la música pot ajudar a expressar-se, a identificar-se i a gaudir d'una estona diferent en una vida de monotonia". Segons la Cristina, hi ha una gran diferència entre un concert cap a un públic habituat a rebre música i el fet en una presó. La interacció amb el públic, diu, "és diferent, i també ho és la forma com cadascú rep el concert i la predisposició de totes les parts". El més sorprenent per a ella són els silencis.

L'experiència del director de l'Orquestra de Résonnance Associació, en Diego, permet escoltar la veu d'algú que creu profundament en la música com a instrument d'impacte en la vida de les persones. El lema de la fundació sintetitza què fan: "oferir la música allà on no hi és".

Entre 12 i 16 músics fan concerts de música clàssica a Barcelona, Madrid, Saragossa i Mallorca. Recitals de piano, duo d'arpa i marimba, quartet de corda i concerts amb l'OSRé, entre altres. Actuen a residències per a gent gran, llars d'acollida com el Centre Assís, Arrels Fundació, Santa Lluïsa de Marillac; residències com la Fundació Infantil Ronald McDonald, per a infants amb greus problemes de salut; al Cottolengo del Pare Alegre; a hospitals i a centres penitenciaris. . "No pots venir al Palau? Tranquil·la, el piano vindrà a tu".

Miguel-Urzanqui confessa certa predilecció per acostar la música al món penitenciari, ja que, explica: "Fer concerts amb persones amb malalties o gent gran és comú avui dia. Fer-los per a infants malalts, resulta impactant! Però fer-los per a presos... és incomprès per a una gran part de la societat i fins i tot, de vegades, no està ben vist”.

Aconseguir el màxim impacte social

Segons explica el director de l'Orquestra de Résonnance, "una de les principals fites és aconseguir arribar al major nombre de persones per aconseguir el màxim impacte social". A més, amb les actuacions, explica, no es tracta només de tocar i marxar. "Seria fàcil entrar per la porta de darrere, tocar i ni acostar-se a un pres, però volem entrar, tocar, quedar-nos-hi i crear un espai de diàleg amb el públic després del concert". 

Així doncs, Résonance cerca una "acció íntegra".Busca, primer, professionalitat en els seus i les seves músics amb un alt nivell d'exigència musical. "El mateix que s'exigiria cadascú al Palau de la Música, cal exigir-s'ho a la presó, a l'hospital o a la residència". "Si per tocar al Palau assajaríem tres dies i ens vestiríem amb vestit i corbata, a Quatre Camins, a Brians o al Wad-Ras, també".

Diego: "El mateix que s'exigiria cadascú al Palau de la Música, cal exigir-s'ho a la presó, a l'hospital o a la residència"

Segon, el mateix nivell d'exigència professional, ha de ser-hi, diu, a nivell humà. A la pregunta de "per què actuar voluntàriament", Miguel-Urzanqui respon que "perquè s'ha de sentir així". "Actuar perquè hi ha alguna cosa dins d'un o una mateixa que et diu que cal actuar, tenir empatia i tornar a la societat el que t'ha donat".

El vincle amb els centres, explica, pot aconseguir-se tan sols actuant una vegada l'any a cadascun. "Ja et recorden i t'esperen". Ara bé, Résonnance fa una mitjana de 50 concerts l'any, perquè, afirma Miguel-Urzanqui, intenten "establir un relació més propera amb les persones i els centres, no només posar el tic de la bona obra". "Saber com va l'equip de futbol del Cottolengo, que t'ensenyin els dibuixos que han fet o que t'expliquin com els ha anat el dia".

Música clàssica? 

Prejudici és una paraula repetida nombroses vegades per en Diego. Prejudicis que evoquen a una visió del món penitenciari que s'allunya de la realitat i s'acosta a Prison Break. Prejudicis sobre el món de la música clàssica que fan pensar que has de ser de classe alta i tenir coneixements musicals per poder-la gaudir. I prejudicis que fan pensar que la música de cambra no pot quallar a una residència d'acollida, al Cottolengo o a un centre penitenciari.

Segons Miguel-Urzanqui, tots, prejudicis equivocats i allunyats de la realitat. I, diu reconèixer, en part derivats dels errors dels propis músics "per haver mostrat, de vegades,  que la música és elitista, que s'ha d'entendre o que s'ha de saber quan aplaudir". Però la realitat és, diu: "Tenim dues orelles i un estómac per remoure, no? Doncs seiem, escoltem i deixem que la música entri i bellugui el món emocional".

"A tots els primers concerts, fossin a Quatre Camins, Arrels o un altre centre, van prevenir per si no hi havia silenci o per si el públic s'aixecava i marxava". La realitat va ser, diu, "que ningú es mou, que en acabar, fins i tot,  et pregunten per Beethoven, Brahms o Bach" i que, com per a la Cristina, el que més li sorprèn de tots els concerts és el sepulcral silenci que es produeix.

"Injectar dignitat en vena"

En Diego desprèn empatia en parlar de situacions d'exclusió social. En parlar de soledat, de la pèrdua de motius per viure, d'haver-se caigut i aixecat i d'haver esgotat la il·lusió per viure. "Hi anem per ells i elles expressament, per a persones que, de vegades, no se senten dignes ni per escoltar un concert de música clàssica".

Amb els concerts, diu, "ja sigui per a una persona que pateix càncer o que dorm al carrer, intentes crear un vincle". "Els preguntem com es troben, si els ha agradat, què han sentit amb el concert i els tractem com a iguals. Parafrasejant Eduard Sala, en Diego explica que el que intenten és, en molts dels casos, “injectar dignitat en vena".

A les actuacions, Résonnance Associació, porta el "llibre de les emocions", que passa entre les persones assistents després de cada concert. També el porta Miguel-Urzanqui a l'entrevista. Recull les experiències i els missatges que el públic vol fer arribar els musics i a Résonnace. Hi destaquen agraïments per haver aportat llum enmig de la foscor, per haver portat aire fresc o per haver aconseguit fer gaudir i recordar.

La música social i voluntària

"El nostre gran auditori és la casa d'acollida, la presó o la residència", diu el director. Urzanqui confessa no voler convèncer ningú per ser voluntari o voluntària. Ara bé, fa una crida a "donar-se l'oportunitat de viure l'experiència despullats i despullades de prejudicis".