Ha canviat molt el món del cinema? Sí, quan vaig començar, la manera d’aprendre i d’introduir-t’hi era que t’acceptessin en una pel·lícula. Llavors, el sindicat et feia un certificat que deia que eres meritori de secretari de rodatge i hi anaves sense cobrar. Quan aconseguies tenir-ne tres, et donaven un carnet de secretari de rodatge i, des d’aquell moment, ja podies treballar. Se suposava que amb tres pel·lícules havies après l’ofici. Jo vaig tenir sort perquè em vaig trobar una persona molt generosa, Paco Pérez-Dolz, que em va ensenyar l’ofici. A partir d’aquí, podies accedir a ajudant de direcció i després ja podies començar a dirigir.
Quins referents podem trobar als vostres films? Sóc un gran cinèfil. Faré una breu enumeració. Primer, per generació, haig de dir Orson Welles. M’interessa la forma d’Orson Welles i vull destacar el primer pla seqüència de la pel•lícula traduïda com a Sed de mal (Touch of Evil, 1958) i, evidentment, la que és considerada l’obra mestra, Ciutadà Kane (Citizen Kane, 1941). Segon, com a referent personal, el neorealisme italià, que coincideix amb la meva etapa de creador de cinema. Jo vaig viure la guerra civil a Barcelona i la meva generació havia de conviure amb un cinema, diguem-ne, prefabricat i enganyós. Per això, ens va encisar l’aparició d’un glop fresc com el neorealisme cap als anys quaranta. Pensa que va ser fantàstic, de cop i volta, poder representar la realitat amb un afany de crítica social. Un tercer referent seria John Ford, tot i la distància pel que fa a la ideologia política. Un quart, Billy Wilder perquè m’encanta la comèdia tot i que n’he pogut fer molta poca. Per a acabar, també vull destacar el Visconti d’Il Gattopardo (1963).

«M’enterro en els fonaments me l’estimo molt perquè només m’ha donat disgustos.»

Hi ha cap dels vostres films que considereu especial, però potser poc conegut? Sí, "M’enterro en els fonaments", me l’estimo molt perquè només m’ha donat disgustos. Es va rodar amb el títol de La respuesta i va ser 24 vegades prohibida per la censura franquista perquè era la història d’un assassinat polític. Jo volia reflectir la revolta estudiantil a Barcelona, que era molt forta i que tenia connexions evidents amb el Maig francès. Hi havia tants punts en comú, que hi vaig acabar posant imatges del mateix Maig francès perquè, mentre rodava, es produïa la reivindicació esmentada suara. Llavors, fins que no es mor Franco, no es podia parlar de res i, un cop mort, l’argument ja no interessava ningú. Per una banda, allò que la feia críptica i que va provocar-ne la censura i que m’amenacessin de tancar-me a la presó, després de la mort del Dictador, semblava excessivament ingenu. I per l’altra, l’actualitat política estava dominada per un partit, i et deien: «Compte!, aquesta pel·lícula ha estat feta pel Partido.» A tot això, cal afegir-hi que hi va haver una persona que s’hi va interessar i que hi ha una publicació de 30 pàgines en què es diu que el meu protagonista és un antiheroi. Però el fet essencial és que la pel·lícula era sobre una novel·la, "M’enterro en els fonaments" de Manuel de Pedrolo. El personatge n’és conscient i «s’enterra en els fonaments» perquè sap que, després dels seus actes, s’enfonsarà. En recomano la lectura.

Com us ha marcat l’èxit de "La piel quemada"? Cal recalcar que és una pel·lícula que m’ha donat moltes satisfaccions; però, des del moment que la vaig fer, vaig passar a ser ‘el director de’ (La piel quemada). I quaranta-tres anys després, encara sóc ‘el director de’. Llavors, potser, t’estimes més una altra pel·lícula que no hagi estat tan ben acollida. Fa poc, per exemple, al BCNegra es va passar Los culpables, que és força menys coneguda, però que resisteix bé el pas del temps; val a dir que és una mica hitchcockiana.

Es fa cinema historicopolític a Catalunya? Som molt pocs, però hi ha alguns títols destacables. Per exemple, La ciutat cremada d’Antoni Ribas s’aguanta molt bé; la vam fer junts. També hi ha títols destacables com La febre d’or, La teranyina i Salvador Puig i Antich.

«Hi ha cinema que es fa a Catalunya que s’aprofita de la legislació catalana, però que, de tota manera, es fa en castellà.»

Hi ha cinema en català? Sí. Hi ha alguns actors com Marc Recha, directors com Cesc Gay, Ventura Pons i d’altres. Hi ha cinema que es fa a Catalunya, que s’aprofita de la legislació catalana, però que, de tota manera, es fa en castellà. Jo no vull dir que un cinema fet en castellà no sigui cinema català. Jo sóc català i una de les coses que m’agraden del llibre Josep Maria Forn. Indústria i identitat d’Àngel Quintana és que el subtítol indústria i identitat és molt encertat. Indústria, perquè vaig començar per sota de tot en l’engranatge cinematogràfic; vaig començar com a meritori de secretari de rodatge i em vaig integrar en una indústria. A Barcelona hi havia una indústria cinematogràfica molt important. Des del moment en què vaig començar a surar en aquest món, vaig començar a fer les pel·lícules que veritablement volia fer. El meu cinema intenta sempre reflectir la identitat catalana. Per això, he fet Companys, procés a Catalunya (1979), El coronel Macià (2006) i, si pot ser, faré la segona part del Macià, que no ho sé.

Versió original o doblatge? Jo sóc dels de versió original i, per tant, vaig al cinema Icària de Barcelona per aquest motiu. No parlo gaire idiomes, però el que vull és escoltar la veu dels actors. El franquisme va fer una cosa horrible amb el cinema i que va suposar l’esfondrament del cinema espanyol. Mentre a la resta del continent europeu es mirava de lluitar contra el domini de l’anglès, aquí es va crear legislació ad hoc que obligava a doblar al castellà. Hi ha un argument a favor i és que als anys quaranta hi havia una taxa molt elevada d’analfabetisme a l’estat espanyol i la gent no era capaç de llegir ràpidament els subtítols i, entre un cinema que passava films en anglès subtitulat i un altre que els oferia en espanyol amb títols molt dolents, però que eren en castellà, ja anava bé. Quan les produccions cinematogràfiques nord-americanes van venir doblades, es va acabar. Si les pel·lícules han de ser doblades, prefereixo que siguin doblades al català que al castellà.

«La indústria del cinema català no buscava la subvenció i la protecció del govern franquista.»

Com era la indústria cinematogràfica barcelonina que vau conèixer? Era una indústria petiteta, però que va tenir moments de gran esplendor. Cap als anys seixanta, el 67 o el 68, pensa que Produccions Balcázar era la productora que més pel·lícules rodava a Europa. En aquell moment Balcázar feia moltes coproduccions europees. Hi ha hagut una cosa que és molt bonic de la indústria catalana i és que en aquella època es feia un tipus de produccions molt diferent del cinema de Madrid. Quan s’acaba la Guerra Civil, cap els anys quaranta, el tipus de cinema que es feia a Madrid era nacional-catolicismo. És a dir, pel•lícules catòliques i històriques com La leona de Castilla (1951) i que feien apologia del franquisme com ara El santuario no se rinde (1949) i, com a cosa cultural, algunes produccions folklòriques. Què es feia a Catalunya? Comèdies. Pensa que el llegat més important que tenim a Catalunya dels anys quaranta-seixanta és un centenar de pel·lícules entre policíaques i de sèrie negra que trobem en films com Brigada criminal (1950) d’Ignasi F. Iquino i A tiro limpio (1963) de Paco Pérez-Dolz, grans exponents del que vull destacar.
La indústria del cinema català no buscava la subvenció i la protecció del govern franquista. Si tu feies Los ladrones somos gente honrada, no rebies la mateixa subvenció que si proposaves una temàtica més afí amb el Règim. A base de comèdies i de cinema policíac, es va fer una indústria cohesionada a Catalunya en què sempre hi ha hagut una empresa puntera. Primer va ser la Iquino, després va ser Emisora Films, Cifesa, etc. Ara, a tall d’exemple, hi ha Filmax. O sigui, sempre hi ha hagut una empresa molt potent i tota una sèrie de petites empreses que hi viuen una mica al voltant. Actualment, es pot parlar més d’indústria de cinema catalana que de Madrid. Després de Vicky, Cristina, Barcelona, sí que podem dir que es fan pel•lícules en què potser no hi haurà una gran empremta catalana, però que estan fetes per persones d’aquí i formen part de la indústria catalana del cinema.

«Tinc l’orgull d’haver ajudat a la creació de l’ESCAC.»

Quina vinculació teniu amb l’ESCAC? Avui en dia també hi ha gent que comença com jo, però gairebé tothom passa per una facultat. El problema es troba, segons el meu parer, que se’n surt amb molta teoria, però no amb la preparació suficient per a fer pel·lícules. En canvi, sí que hi ha una escola, i ho dic content perquè tinc l’orgull d’haver ajudat a la creació de l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya). Vaig ser durant una temporada director general de cinematografia i vaig acabar molt fart de l’Administració. En aquell temps, jo vaig dir que calia fer una escola per a ensenyar a fer ajudants de muntatge i gent de muntatge (que ara es diu editatge). Persones que sàpiguen posar el focus, fer il•luminació, fotografia, escenografia, que es preocupi del vestuari, del maquillatge, de la producció, etc. Totes les branques que fan la producció d’una pel·lícula i això és l’ESCAC. I ho vaig aconseguir amb una batalla molt forta dins el sector, perquè no ho volien.

Quins projectes teniu en preparació? La continuació d"’El coronel Macià", que és dirà "Cinc dies d’abril". Del 12 d’abril al 17 d’abril del 1931, que és la proclamació de la República, el trencament i la reposició de la Generalitat. La diègesi central és un drama que passa al Palau de la Generalitat i els protagonistes són Francesc Macià i tres ministres de Madrid. També vull destacar que hi ha una proposta per a fer la segona part de La piel quemada. Sempre m’hi havia negat, però ara m’ho vull rumiar.