La qualitat de la producció de l’horta del Prat adquirí aviat una gran fama, especialment els melons, i les parades de la seva pagesia al Born de Barcelona eren apreciades pels restauradors. Aviat el Prat fou considerat el principal graner de Catalunya, malgrat que de la seva estació ferroviària sortien trens refrigerats cap al Rosselló i d’allà, una vegada incorporats a l’ample ferroviari europeu, s’escampaven arreu. Mig segle va durar la prosperitat, fins la dita ‘guerra de l’enciam’ de mitjan anys seixanta, quan precisament la pagesia catalana del nord es plantà i impedí el pas dels trens i els camions que procedien de la gran plataforma d’exportació agropecuària del Delta del Llobregat, atès que des del Prat també s’exportava la producció agrícola de les altres set comunitats del Delta.

Les estadístiques de l’època calculaven una ocupació de dos milers i mig de persones durant els sis mesos que aproximadament durava la temporada. Les verdures van desplaçar gradualment la producció d’arròs que havia contribuït al sanejament de la maresma. Aquesta riquesa, unida a la industria tèxtil, química i paperera, i el desenvolupament de l’aeroport, van fer del Prat la primera comunitat de l’estat espanyol en renda per càpita.

Encara queda molt de camp en cultiu, però el desenvolupament urbà, els polígons industrials, els equipaments, les infraestructures viàries i l’expansió del port i l’aeroport han sentenciat l’agricultura fins al punt que la Cooperativa Agrícola del Prat té aproximadament uns seixanta socis. El Pla General Metropolità aprovat el 1976 només qualificava d’agrícoles unes setanta hectàrees de les milers que foren sanejades fertilitzant-les amb terres d’al·luvió. Sempre s’ha comparat la fertilitat de les terres de la desembocadura del Llobregat amb les del delta del Nil, perquè es va igualar el nombre de collites que s’hi produïen.

La nostàlgia d’aquell Prat que el pas del temps ha convertit en una ciutat dormitori és el centre d’aquesta festa que possibilità tornar a veure circular les tartanes pels carrers del Prat. Enguany la festa tornarà al marc de granja de la Ricarda, que AENA ha reconstruït com una compensació a les afectacions aeroportuàries que han acabat tocant la meitat dels 33 quilòmetres quadrats del terme municipal. Es tracta d’una granja (a la qual s’adjudicà el títol de reial) dedicada a la producció lletera, que podia acollir més d’un miler de vaques. Un dinar popular, amb concurs de postres inclòs, actuacions de grups de cultura tradicional... seran un bon motiu per a la convivència que, any rere any, promouen els Amics del Prat, Amics de la Sardana i Amics del Cavall, amb la col·laboració municipal i la del periòdic Delta. Molts dels participants conversaran sobre els orígens de l’Aplec de la Sardana i serà inevitable recordar Pau Vilà i Fabró, manescal que també fou administrador de la finca de la Ricarda —com ho havia estat el seu pare—, regidor de l’Ajuntament del Prat distingit pels seus posicionaments en defensa dels interessos col·lectius, en la línia del Moviment de Regidors Democràtics que s’inicià precisament al Prat l’any 1966 (com ha documentat l’historiador i exconseller de cultura de la Generalitat de Catalunya Joaquim Ferrer al llibre La lluita pels ajuntaments democràtics). Pau Vilà estimava profundament el seu poble, els costums, la tradició agrícola i ramadera. Les tartanes tenien una significació especial per a ell en ser la causa de la mort de la seva mare. Potser en homenatge seu va posar la seva gran bonhomia en la tasca de promoure a l’associació Amics del Prat —que li va donar el títol honorífic el 1995, poc abans de la mort— a organitzar l’aplec que contribueix a fixar la memòria d’un home molt estimat i també la memòria col·lectiva d’un model de societat que es resisteix a morir a quatre passes del centre de Barcelona.
Pere Baltà