Laura Casas: "Al Festival Protesta reivindiquem el cinema com un espai de pensament crític i lluita"

El Festival Protesta, el festival internacional de cinema de crítica social que té com a objectiu transformar el món a través del cinema, celebra la seva novena edició a Vic del 15 al 23 d'octubre. En aquest espai es mostren diferents realitats i problemàtiques a través de creacions cinematogràfiques de gran qualitat fotogràfica que no es poden trobar fàcilment en el circuit comercial. La projecció de llargmetratges, les activitats paral·leles i el concurs de curtmetratges són els tres eixos a través dels quals es desenvolupa.

El Protesta torna enguany al seu format habitual després que el context de pandèmia obligués a canviar de plans i a apostar pel format virtual. Va ser en una edició especial d'un festival organitzat conjuntament entre diversos festivals de Catalunya, anomenada Tectònic, i completament virtual. Tot i la tornada a la presencialitat, l'edició d'enguany té un format reduït, amb la projecció de vint curtmetratges, onze llargmetratges i una oferta d'activitats paral·leles més reduïda. Pots accedir a la programació a través d'aquest enllaç.

La Laura Casas, membre de l'organització del Festival, ens parla de l'edició d'enguany i les novetats més destacades, però també de l'evolució del Festival Protesta i de l'estat del cinema de temàtica social:

Què podem trobar enguany al Festival Protesta?

Cada any treballem al voltant d'un tema concret que està relacionat, directament o indirectament, amb les projeccions i activitats que s'ofereixen. Aquest any el tema escollit són els privilegis, des de la nostra òptica. Posem els nostres privilegis davant el mirall per fer una reflexió de quins són, com els vivim i com els podem transformar.

Això es veu molt clarament reflectit en alguns llargmetratges, com per exemple, Shadow Game, una estrena que parla d'uns joves migrants que tracten de travessar una frontera. Això ens porta a parlar del privilegi de néixer on hem nascut

Què destacaries del programa d'aquest any?

Tenim diverses estrenes com Shadow Game o Gunda, una pel·lícula documental de gran format en què la protagonista és una truja i la seva vida a una granja. El director, Viktor Kossakovsky, sense afegir massa al que es veu, et porta a empatitzar de tal manera amb la truja que et fa reflexionar sobre el tipus de consum que fem o el menjar o no carn. En una ciutat com Vic, on existeix una problemàtica amb les càrnies, estem segurs que generarà bastant moviment mental.

També es projectarà Sweet Thing, una ficció que parla de violència dins el nucli familiar per culpa de l'alcoholisme. D'altra banda, Wake up on Mars, un documental que parla sobre els casos de persones refugiades, sobretot infants i adolescents, que entren en una mena d'estat coma per estres posttraumàtic o quan arriben a una tensió màxima. És la història de dues germanes en un documental que sembla ficció, perquè està gravada amb una mirada cinematogràfica molt bonica, que parla sobre el drama de la migració i deixar enrere les teves arrels.

"En aquesta edició posem els nostres privilegis davant el mirall per fer una reflexió de quins són, com els vivim i com els podem transformar".

Tots els llargmetratges evoquen temes que ens posen al davant els nostres privilegis.

Estan molt clars, per exemple, a Taming the Garden, la història d'un home poderós de Geòrgia que es dedica a comprar arbres i a emportar-se'ls dels seus llocs d'origen. Això provoca a escala social un trencament paisatgístic que afecta la comunitat que l'envolta. Ens mostra aquest privilegi de poder-ho comprar tot, o poder modificar, pel teu caprici, un espai social. Em sembla interessant també parlar d'End of the Line, la lluita d'unes dones d'un poble indígena per evitar la construcció d'un oleoducte.

Tot aquest cinema, tan interessant, per què no té cabuda als espais més convencionals?

Normalment les temàtiques no són molt 'mainstream'. Són temes constants, parlen de migracions, de lluites indígenes, del paper i empoderament de la dona, etcètera. Acostumen a ser temàtiques que no estan a l'ordre del dia en el cinema convencional. A més, són tipus de pel·lícules que, per la seva temàtica, per les productores o el tipus de circuit que segueixen, no hi ha una voluntat econòmica darrere i el que tracten és crear consciència sobre un tema que no se'n parla prou.

Al Festival Protesta intentem mantenir una línia de molt alta qualitat cinematogràfica en els llargmetratges. Hi ha cinema documental de molts tipus, i el que projectem nosaltres és cinema documental cinematogràfic, produccions amb una sensibilitat, una mirada i amb una qualitat fotogràfica brutal. Aquest és el nostre tret distintiu.

Cada cop hi ha més consciència al voltant dels temes socials i crítics.

Sí que hi ha més sensibilitat i ho notem en la rebuda que té per part del públic. Hi ha molt més interès i molta més gent que té més sensibilitat a l'hora d'escollir el tipus de producte que vol veure. Pots escollir entreteniment, o escollir un entreteniment que tingui un valor afegit que a més et faci pensar.

El festival es fa a Vic perquè creiem en la deslocalització de la cultura, i considerem que ha de continuar així. Però l'any passat, amb el festival Tectònic, en línia, va haver-hi un interès brutal per les pel·lícules que vam projectar. El virtual està molt bé, però el que ens interessa és aquest pas més: projectem una pel·lícula, no és un tema 'mainstream', no la podràs trobar a una sala de cinema habitual, i a més te l'oferim en un context en el qual et farem pensar i ajudarem a remoure una mica la teva consciència.

Una mena de cinefòrum?

Són una sèrie d'activitats de cinefòrum i trobades després de la pel·lícula per poder seguir aprofundint en aquests temes i que la gent se'n pugui anar a casa amb la sensació d'haver sortit del cine remogut i trobant gent amb la qual poder conversar sobre aquest tema i fer una mica de debat posterior. Per això també la necessitat de reivindicar els cinemes com un espai físic.

"Hi ha molt més interès i sensibilitat a l'hora d'escollir el tipus de producte. Pots escollir entreteniment, o un entreteniment que tingui un valor afegit i que a més et faci pensar".

L'augment de l'interès per aquestes temàtiques pot col·locar aquest tipus de cinema en grans sales?

Segurament hi ha un tema polític aquí. Segons quines pel·lícules a nivell econòmic tenen una compensació molt gran, Mentre que altres pel·lícules, que per la temàtica no mouen tant de públic no la tenen. Però no per això se li ha de donar menys espai. Festivals com el Protesta, o altres festivals de cinema social i transformador, el que fan és oferir espais a aquestes pel·lícules.

Falta cinema d'aquest tipus de temàtiques?

Crec que de cinema social hi ha moltíssim. El problema és que no ens arriba, segurament, amb la mateixa força o difusió que arriben altres tipus de propostes cinematogràfiques. Però de cinema social fa molts anys que se'n fa i hi ha moltíssimes propostes. El coll d'ampolla segurament és el poder trobar espais on difondre aquestes propostes. Tenim grans exemples de molts festivals a Catalunya que ho estem fent des de fa molts anys i crec que cada vegada hi ha més públic per a aquestes propostes.

Aquesta edició, com a novetat, farem una espècie de Festival Protesta professional, en el qual convidem altres festivals de Catalunya per poder debatre conjuntament algunes de les temàtiques o preocupacions que ara tenim com a festivals i fer-ho en un ambient més distès. Alhora servirà per fer una primera trobada que sigui un embrió per poder generar espais de debat, de conversa i de front comú. Som molts festivals petits treballant en la mateixa direcció i segurament podem caminar plegats en algunes de les problemàtiques que tenim.

Quina ha estat l'evolució del festival?

El Protesta va néixer amb la voluntat de fer cultura i descentralitzar-la de les grans ciutats. El festival sempre ha tingut la intenció d'ocupar diferents espais de la ciutat de Vic i fer que hi passessin coses on normalment no passen. El 2016 es va ocupar un dels cinemes de Vic que portava molts anys tancat, i vam poder fer projeccions. Va ser una reivindicació, recuperem el cinema, donem vida a espais de la ciutat que potser no en tenen, i anar generant tot un teixit a la ciutat que connectaven temàtiques i persones amb espais.

Darrerament ha anat creixent a nivell de programació i activitats. Cada cop teníem més repercussió i públic. L'any passat vam patir un petit trencament i veurem com ho podem recuperar, però sí que es perceben, en general, unes ganes de tornar a la presencialitat i a les activitats del Protesta. Creiem que al festival li queda molt recorregut, que és un espai molt necessari perquè hi pots veure coses que normalment no hi veuries en altres espais, i fa que en un lloc com Vic hi passin coses molt interessants a nivell de pensament crític i cinema social.

 "Volem seguir reivindicant-nos com a feministes i posar a l’ordre del dia el tema de la paritat, que és una de les grans faltes al cinema actualment".

Quins són els reptes del Festival Protesta?

Un dels reptes és que la paritat estigui a l’ordre del dia. Enguany per primera vegada hem aconseguit que hi hagi paritat als curtmetratges. Als llargmetratges decidim que es projecta, i si que hi ha una voluntat per part de l’organització que hi hagi el mateix nombre de directores que de directors. En les activitats també intentem que hi hagi diversitat a l’hora de portar ponents.

Al concurs de curtmetratges no podem decidir nosaltres. Aquest any s’han presentat quatre-cents curtmetratges. Nosaltres fem una criba, i els que arriben al final són els que són, els més votats. A vegades ens trobàvem que hi havia molts més homes que es presentaven i això es reflectia en que hi havia sempre més curtmetratges dirigits per homes que no pas per dones. I aquets any ha passat algo que creiem que es un reflex del que està passant socialment. Per primera vegada hi ha el mateix nombre de dones i homes directors als curtmetratges.

Quelcom a seguir treballant de cara al dseè aniversari, l'any vinent, i més enllà.

Això ho volem seguir mantenint. I volem seguir treballant en aquesta reivindicació del cinema com un espai de pensament i de lluita, i necessaris per crear aquest canvi de la societat a través d'ensenyar realitats diferents, acostant lluites de pobles i persones que no tenen veu als mitjans de comunicació. El desè aniversari l’enfoquem en consolidar la part de l'espai de trobada, de lluita, de creació de consciencia, reivindicar-nos com a feministes i posar a l’ordre del dia el tema de la paritat, que és una de les grans faltes al cinema actualment.