'La cultura transforma i ens transforma’ és el leitmotiv de la Fundació Carulla. Un lema que diu molt de la manera de fer i de concebre el fet cultural de la seva directora, la Marta Esteve, que abans de ser-ho va estar treballant en l’àmbit social. A punt de complir un lustre al capdavant de la fundació, Esteve s’ha convertit en una dona de referència al món cultural. Entre altres temes, parlem amb ella del moment que viu la cultura i de la situació de la dona al sector.

El moment de crisi tan bestial que estem vivint dona peu a parlar de repensar-se com a societat, de construir-nos de nou. Quin rol ha de jugar la cultura en la sortida d’aquesta crisi?

Ha de jugar un paper absolutament central. La cultura i les arts ens permeten establir un espai comú, amb un llenguatge compartit, que ens permet fer-nos preguntes. I crec que per sortir d'aquesta crisi ens haurem de fer moltíssimes preguntes sobre el model de vida que tenim, sobre si és sostenible o no, sobre com volem viure i com afrontar aquest futur incert de manera resilient, constructiva i col·laborativa.

Ens hem de creure més, com a societat, que la cultura realment millora la salut, l’educació i el benestar de les persones?

Em costa pensar que això encara no és prou evident. No hi pot haver cap dubte. Els beneficis socials que ens aporta la cultura són molt amplis, pel que fa a la cohesió social, la salut i tantes altres coses. Durant el confinament, per exemple, va quedar molt clar: ens faltava l'espai cultural i s'ha notat molt quan no hi ha sigut. I no només això, també ho està dient l’OMS i tota mena d’estudis. Precisament un d’aquests estudis, de l’Agrupació Europea de Societats d’Autors i Compositors (GESAC), conclou que la cultura serà un dels motors econòmics per sortir de la crisi.

Reivindiqueu que un dels espais de transformació més importants en què ha d’incidir la cultura és l’escola.

La cultura, com tot, s'aprèn i es comparteix. Nosaltres parlem d'un canvi de paradigma en aquest aprenentatge cultural. Precisament, l'altre dia en un webinar sobre la cocreació entre agents culturals i educatius destacàvem com és d'important que a les escoles els nens i nenes consumeixin cultura, evidentment, però també que els i les agents culturals puguin formar part de l'escola i pensar conjuntament amb l'equip educatiu com treballar plegats.

Els centres on s'està duent a terme aquest treball conjunt han donat resultats increïbles. Hem d’aconseguir que els infants també se sentin creadors, que participin de la creació cultural.

Ara, la realitat que viu el sector de la cultura és molt feixuga, amb una precarietat molt elevada. Quines mesures urgents necessita el sector per tirar endavant?

Crec que avui no es pot dirigir un equipament sense tenir una mirada de 360 graus del territori, de la societat i de les necessitats socials. Els projectes artístics han de ser projectes socials, aquest és un primer pas. I ja no parlo de l'eix de finançament perquè és evident que la cultura està infrafinançada i necessita un marc jurídic més definit.

Vosaltres voleu anar més enllà.

Sí, en aquest sentit crec que cal treballar en dues línies principals. Primer, els projectes i equipaments culturals han de tenir un compromís social claríssim perquè són agents del territori; és a dir, si la cultura vol ser rellevant per a les persones ha de tenir incorporat un projecte social. L’altra és posar la cultura al centre de l’eix educatiu.

I donar més veu al sector.

Efectivament, hem d’escoltar més els creadors i creadores, la gent de la cultura. Ara que estem vivint situacions noves i tan incertes, per què no posem a creadors, creadores i artistes a buscar solucions i aprofitar el seu talent i la seva mirada? Cal tenir-los en compte! I això és quelcom que estan reclamant els propis artistes i gent de la cultura.

La cultura no va ser un tema central en l’última campanya electoral…

Se n’hauria d’haver parlat més, evidentment. És un problema que tenim com a societat. Estem donant un valor ínfim a la cultura, ens hem limitat a considerar-ho un gaudi i sembla que no sigui important i que no calgui parlar-ne. Ara bé, també he vaig assistir a algun debat sobre cultura i potser també hem de reflexionar des de quina mirada debatem sobre cultura. És un marc molt ampli i molt important, hem d’incorporar la mirada social de la cultura al debat i parlar dels beneficis socials que té i com ens pot ajudar a superar els reptes que tenim al davant com a societat.

Un d’aquests reptes és caminar cap a una societat més igualitària entre homes, dones i totes les persones. Quin paper pot tenir la cultura en aquest sentit d’inclusió i equitat?

Avui llegia una frase que deia que les dones vam accedir molt tard a l'alfabetització i ara, en canvi, som les principals consumidores de cultura. Sense les dones bona part de les activitats culturals no existirien. I et poso sobre la taula una altra dada: el 44% dels equipaments públics culturals ja estan dirigits per dones. Malgrat que encara queda per assolir la paritat, és una dada esperançadora. I és clar que falta molta feina per fer, no només pel que fa als llocs de direcció, també sobre el tipus de relacions i rols establerts i tantes altres coses.

Font: Àngel García.

Precisament, un informe sobre desigualtats de gènere en l’ocupació cultural a Catalunya, impulsat pel Consell Nacional de Cultura i les Arts, va deixar una conclusió rotunda: la discriminació de la dona és més gran al sector cultural que a la resta de l’economia.

Està clar que el sector també ha de mirar portes endins. Justament avui em deien que només una directora en tota la història ha guanyat un Oscar, ho he trobat molt fort. Realment, hi ha molt de camí per recórrer i crec que hem de ser un sector demostratiu, fer les coses bé i treballar per canviar-les. I no tolerar segons quines coses, parlar molt clar i funcionar d'unes altres maneres.

Ja fa gairebé cinc anys que ets directora de la Fundació Carulla. En aquest temps t’has trobat més dificultats per desenvolupar la teva tasca sent dona?

La meva experiència personal ha estat bona, en general. Però sí que és veritat que el fet de ser dona i quan vaig començar, més jove, és cert que havia de fer valdre tres vegades més els meus arguments, sobretot en òrgans de direcció. Tenia la sensació que m'havia d’explicar més i demostrar que feia bona feina. Ara, amb els anys també guanyes seguretat i tranquil·litat amb la teva manera de fer i de gestionar.

Ara parlo per mi, però crec que la meva manera de liderar és molt transversal i compartida. M'encanta pensar en el meu equip, entendre que tots són persones, amb els seus punts forts, punts dèbils i els seus moments vitals.

Cada cas és un món, però, en general, les maneres de liderar de les dones són molt diferents respecte als lideratges clàssics que havien predominat fins ara, i en molts casos segueixen predominant?

En el meu cas m’he atrevit a fer allò que m'hagués agradat que fessin amb mi. Tenir males experiències et porta a preguntar-te com t’agradaria que et dirigissin d'una altra manera. Al final busquem algú que escolti, que tingui una visió i que alineï les persones del seu equip al voltant d’aquesta visió. Parlem de sumar posicions, teixir xarxes, treballar amb aliances.

Es tracta d’abandonar l'ego per arribar a un lideratge compartit. I, ull, perquè hi ha molts homes que lideren en clau femenina i algunes dones emulen més el lideratge masculí clàssic. Hem de donar espai a l'escolta i als espais compartits, perquè el futur és treballar en aliança i en xarxa.

Tu ets un exemple de dona amb responsabilitat al sector, però n’hi ha d’altres, cada cop més. Feu xarxa entre vosaltres?

Darrerament he estat coneixent altres dones del sector i totes hem dit que les dones del sector hem de buscar un espai de trobada per créixer conjuntament, per compartir visions i experiències i identificar aquelles situacions que funcionen, que ens fan sentir bé, i les que no. Cal que anem creant coneixement i xarxa interna per compartir-ho i per ampliar-la com més millor.

Una de les situacions que cal tallar de soca-rel és el dels abusos i l’assetjament que encara avui pateixen les dones, també al sector de la cultura. El #metoo o el cas recent de l’Institut del Teatre en són exemples.

Em sembla terrible, crec que és una cosa que passa moltíssim, en molts estaments i llocs diferents. Davant d'això, tolerància zero, denuncia amb la veu ben alta i, evidentment, prendre les mesures i decisions que calgui. Aquí sí que no s'ha de flaquejar gens. És intolerable que això segueixi passant.