“La memòria és un procés que es construeix en col·lectivitat”, segons la doctora en Història de l’Art de la Universitat Autònoma de Madrid, María Rosón. Amb aquesta declaració d’intencions va donar el tret de sortida, el passat 17 de novembre, al XVI Seminari “Ciutats i persones. Polítiques de memòria, gènere i ciutat”, organitzat per l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (coordinat per Maria de la Fuente), a l’Espai Francesca Bonnemaison (Barcelona).

María Rosón: “Tota memòria és subjectiva"

Els primers anys de la Transició espanyola, es van atendre les víctimes del costat republicà en termes de reparació material, no de reparació simbòlica, però les del franquisme, van haver d’esperar fins al 1996 a que el Parlament prengués mesures per compensar anys d’empresonament. “Tota memòria és subjectiva. Trenquem amb la falsa idea d’historiografia objectiva”, apunta Rosón. I és que el terme “memòria històrica” ha estat instrumentalitzat per grups socials, partits i Estats, tant per a la commemoració com per al rebuig de fets històrics. Tampoc és neutral la classificació d’un arxiu, ja sigui com a espai o com el conjunt de documents produïts per individus o col·lectius. És el que Rosón anomena la “taxonomia del pensament”. En aquest sentit assegura que existeix un poder en l’ús i la gestió dels arxius i per això, a totes les èpoques, s’han incautat o destruït.

Per a evitar la construcció d’un índex de la memòria hegemònica, Rosón es pregunta “què passa amb tota aquella documentació que no es considera valuosa per a ser arxivada?”. És el que anomena “el contraarxiu”. És en aquest buit que apareix la historiografia feminista. És la reivindicació de treure a la llum els fets considerats insignificants, que coincideixen amb fites protagonitzades per dones, ja siguin quotidianes o de gran abast social i científic. Marian Herdge proposa connectar l’acadèmia amb l’activisme per desterrar la “postmemòria”: els fets oblidats han de ser reparats, sobrepassant els processos judicials i trencant les estructures de poder.

En la setmana en la que l'aplicació de l'article 155 ha aturat el pla de fosses, és de relleu fer memòria de la memòria: metamemòria. No és fins l'any 2000 que, amb la pressió de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, s’executa la primera obertura d’una fossa comuna a l’Estat espanyol, i fins al 2007, no es va aprovar la Llei de Memòria Històrica. No obstant, a principis del segle XXI, el fantasma de la guerra civil espanyola segueix planant sota el mantra enquistat: “deixem tranquil·la la memòria, no obrim velles ferides”.

Lucas Platero: “Els fantasmes són les traces d’aquelles persones a les qui no se’ls hi va permetre deixar rastre”.

Lucas Platero, docent en intervenció comunitària, al Seminari es preguntava què és el dret a la memòria i qui té legitimitat per fer-ne ús. En la capacitat d’incisió es reconeixen discriminacions en quins subjectes poden ésser reparats com a víctimes. “Els subjectes subalterns -travessats per gènere, raça, classe, origen o sexualitats no normatives- són exclosos de la reparació històrica, per culpa de les nocions categòriques hegemòniques imposades”, segons Platero. Així, s’ha establert un reconeixement desigual en les repressions que impossibilita un rastre quantificable per identificar-les. Els testimonis orals han donat veu a les violacions i vexacions patides per dones durant el conflicte bèl·lic, però la memòria dels cossos no queda registrada en documents. Com es repara allò que no s’identifica? Per a Platero, “la societat espanyola viu desmemoriada, d’una banda per la manca de documentació i, de l’altra, perquè el règim franquista utilitzava els escàndols i la moralitat pública per crear els silencis de la supervivència”. “Els fantasmes són les traces d’aquelles persones a les qui no se’ls hi va permetre deixar rastre” i per això, “des dels feminismes, cal revisar i crear estratègies col·lectives per a la reparació de la (her)story”.

Daniel Vallès: "La justícia transicional ha deixat morts a l’armari i ha incorporat tard la perspectiva feminista”.

Per a Daniel Vallès, professor a la UAB, "la justícia transicional ha deixat morts a l’armari i ha incorporat tard la perspectiva feminista”. Malgrat les dones i les persones LGTBI, amb el temps, s’han identificat com a a agents actius dins de la reparació històrica, encara avui no s’ha reparat la violència sexual que van patir durant la guerra civil. Ens alguns municipis d’Andalusia, es va vexar a dones republicanes, exhibint-les nues dalt d’ases, amb el cap rapat i havent-les obligat a ingerir oli de ricí, altament tòxic, amb la conseqüent descomposició gàstrica. Algunes víctimes van ser compensades amb 1.800 euros. Existeix una disposició addicional 18 a la Llei de Pressupostos del 2009 que contempla el dret a reparació de les persones homosexuals repressaliats i empresonats, “però només és econòmica, no moral. Això minimitza el mal patit i empobreix la democràcia”. De fet, el 2016 només s’hi van acollir 116 casos, compensats amb un total de 600.000 euros. Vallès aposta per a que sigui l’administració local qui repari la desmemòria a les ciutats, amb plaques als carrers, entre d’altres, per a que els i les nétes no pateixin una revictimització”.

Zaida Muxí, professora a la UPC, posa al descobert que el reconeixement de la memòria de les dones a les ciutats acostuma a ser palpable en dues vessants: la de les tasques domèstiques invisibilitzades, de forma anònima i en grup; i la del desvetllament de les aportacions de dones a esferes suposadament masculines. Com a exemples escassos hi ha l’estàtua “The Famous Five” (a Ottawa, Canadà) o el “Monumento a la familia” (a Chihuahua, Mèxic). Hi ha representacions d’activitats banalitzades (com les dones que feien safareig); Encara que hi ha exemples destacables per la insurrecció i creativitat grupal (com és la plaza de les Madres de Mayo) i els que dissolen l’heroïcitat i les figures gegants per oferir un espai d’acollida (com el Memorial a Vietnam, a Washington, o “Sombras de memoria” a San José, Almería).

Luz Maceira: “La memòria és una arena política marcada pel gènere”.

Segons l’experta en gènere Luz Maceira, “la memòria és una arena política marcada pel gènere”. I tornant a l’exemple de les Madres de Mayo, que ocupen la plaça de la Casa Rosada, a Buenos Aires, des de fa 40 anys denunciant la desaparició de familiars durant l’última dictadura a l’Argentina, ha estat desvirtuada sovint com si no es tractés d’una lluita política, pel fet de clamar pels seus fills i filles. “Per evitar la parcialització de la realitat per la manca de sensibilitat, cal legitimar els testimonis de dones com a subjectes polítics i construir nous relats democratitzadors”.

Marta Selva: “Cal fer un esforç per conéixer dones cineastes com Lois Weber, Chantal Akerman o Carolina Astudillo”.

“Tinguem present el paper de la cultura fílmica en la construcció d’imaginaris artificials”, afegeix Marta Selva, codirectora de Drac Màgic. Des de la primera projecció d’una pel·lícula, el 1896, els discursos audiovisuals han naturalitzat la negació de realitats no homogèniques. Aquest fet va lligat a la narrativa de gènere, classe i racionalitat. “Quan l’artifici es perceb com a realitat –pacte espectatorial-, qui està poblant l’iconosfera audiovisual?”, es pregunta Selva. “Cal fer un esforç per conéixer dones cineastes com Lois Weber, Chantal Akerman o Carolina Astudillo”. “Hem de canviar l’arquitectura del discurs audiovisual androcentrista i generar estratègies de transformació”. Finalment, Anna Solà, codirectora també de Drac Màgic, recalca que “el gran absent del cinema és el desig femení”.