Una de cada tres persones que viuen al carrer han patit una agressió, segons les dades del 2018 extretes de l’últim informe de la Fundació Arrels.

Beatriz Fernàndez, cap de l’equip jurídic de l’entitat, alerta del perill dels discursos mediàtics i polítics que culpabilitzen les persones sense recursos del seu “fracàs personal”.

L’advocada aprofundeix en la relació entre les agressions a persones sense llar i l’aporofòbia; és a dir, la por i repugnància a les persones pobres.

Quantes persones sense llar pateixen agressions al carrer?

Segons l’últim cens que vam fer, el 2018, des d’Arrels, un 30% dels 325 entrevistats que viuen al carrer asseguraven que havien patit una agressió. L’Observatori Hatento, d’àmbit estatal, ha fet diverses enquestes en què s’indica que gairebé la meitat de les persones sense llar han patit delictes d’odi al carrer.

Com es penalitzen aquests delictes?

Lamentablement l’aporofòbia no és un concepte jurídic encara. Dins dels delictes d’odi, sí que hi ha diversos col·lectius coneguts com a socialment vulnerables (LGTBI, persones estrangeres, dones, infants...). Aquests grups estan jurídicament més protegits. En canvi, les persones socioeconòmicament vulnerables com els sensesostre no se’ls reconeix com a col·lectiu vulnerable.

Per tant, no suposa un agreujant.

No. Si una persona sense llar rep una pallissa, serà víctima d’un delicte penal contra la integritat física. Si estigués reconegut com a membre d'un col·lectiu vulnerable, es consideraria víctima d’un delicte d’odi amb agreujant.

Hi ha moltes denúncies interposades per persones sense llar?

Una persona sense llar és molt difícil que arribi a denunciar una situació d’agressió o insult. Per diverses raons. El que crida més l’atenció és que consideren que la violència del carrer forma part de la vida del carrer. A més, segurament han tingut problemes amb la justícia i les autoritats, i desconfien del sistema. Fer-los creure un altre cop en el sistema és molt complicat. Creuen que no servirà de res.

La majoria d’agressions responen a conductes aporofòbiques (d’odi a la gent pobra)?

No totes són aporofòbiques, però no tenim prou dades per comparar. Des del 2010, els Mossos recullen dades sobre els comportaments al carrer que són aporofòbics. Les denúncies interposades han anat augmentant. El 2014, en àmbit estatal, es van recollir 4 denúncies penalitzades com a aporofòbiques. El 2017 se’n van registrar 11. A partir del 2012, es van començar a crear fiscalies amb un servei per a delictes d’odi a totes les fiscalies provincials d’Espanya.

Quin perfil té l’agressor/a?

No hi ha un perfil concret perquè, segons l’informe de l’Observatori Hatento, és difícil identificar l’agressor. Moltes de les agressions es cometen a la nit i es difícil de reconèixer-lo. És curiós, també que, un 10% de les agressions són comeses per agents de l’autoritat, segons dades del 2016.

És aporòfoba només la gent rica?

No. L’aprofòbia és l’odi al pobre, a qui se’l culpa per la seva pobresa. I perquè també se’l considera una amenaça, ja que està al marge i per això se l’ataca. Malauradament, aquesta concepció del diferent no es dona només entre les persones riques.

Relaciones l’aporofòbia amb el classisme?

No ho relacionaria amb classes socials. Vull dir, les actituds aporofòbiques es donen en totes les parts de la societat. El que és alarmant són els missatges que es donen des d’ideologies d’extrema dreta que criminalitzen les persones socioeconòmicament vulnerables i les fan culpables de la seva situació. És alarmant perquè aquests discursos tornen a aparèixer i van guanyant adeptes.

Hi ha mites que alimenten l’aporofòbia, com la idea de culpabilitzar aquestes persones del seu “fracàs”.

Això és el que està fent saltar les alarmes. En els últims cinc-deu anys, la por al que és desconegut i diferent a tu, els missatges dels mitjans, el tarannà d’algunes de les normes i ordenances municipals de Barcelona... estan alimentant l’aporofòbia.

De quina manera les ordenances municipals perjudiquen el col·lectiu?

No hi ha cap normativa que criminalitzi o peni alguna persona pel fet de viure al carrer (a l’època de Franco hi havia la llei de ‘vagos y maleantes’ que els sancionava, però aquesta normativa es va superar i ara no hi ha una normativa específica contra les persones sense llar). Tot i així, sí que hi ha ordenances municipals de convivència que criminalitzen activitats habituals que fan les persones sense llar.

Com per exemple?

Com dormir en un banc o fer les teves necessitats al carrer. L’ordenança diu, per exemple, que “un banc ha de ser utilitzat pel seu ús”, i qui ha de fer-ne la interpretació és l’agent de la Guàrdia Urbana. En funció de la seva sensibilitat, posarà una sanció o trucarà als serveis socials. A Arrels tenim moltes persones sense llar amb una quantitat de sancions brutal provinents de les ordenances de convivència. A part, no tenen diners per pagar-les així que no s’aconsegueix l’objectiu de la multa.

Què cal fer per evitar caure en l’aporofòbia?

Sensibilització, formació i consciència sobre el fenomen. Ens hem de preguntar per què una persona acaba al carrer i hem de ser conscients que a tothom li podria passar. Hem de ser crítics amb els discursos tendenciosos que consideren que el que està fora del sistema és perillós i que posa al mateix sac col·lectius molt diferents.