Liliana Arroyo: "Tenir connexió a internet sense entendre-la és com donar una moto sense ensenyar a conduir"

Liliana Arroyo, especialista en innovació social digital, va participar en el debat final del m4Social day celebrar el 29 de setembre al Palau Macaya.

Internet hauria de ser un dret fonamental? Per què?

Ho ha de ser perquè si no es converteix en un dret fonamental, igual que teniem les barreres arquitectòniques al segle XX, és una nova barrera social que genera discriminacions i bretxes que no ens interessen. I no només s'ha de donar accés i dispositius a totes les persones, cal que hi hagi una alfabetització digital. Tenir connexió sense tenir la capacitat d’entendre què és és com donar una moto sense ensenyar a conduir.

Com es materialitzaria legal i políticament?

S’hauria d’incloure en la regulació i en el marc legal que toqui. Ara tenim idees i documents però han de tenir validesa legal i falta política per activar-la.

La pandèmia ha posat en evidència la bretxa digital? 

S’ha posat en evidència la importància d’entendre què és internet i com funciona. Hem passat a dependre de quatre empreses. Crec que ens va servir per prendre consciència de la bretxa digital, sobretot a nivell escolar.

Com podríem ensenyar internet?

És qüestió d’entendre que és una finestra, un instrument, moltes coses en una. La pandèmia ha sigut una bona excusa per posar internet als propòsits de la persona. És un portal brutal però has de saber què estàs buscant.

Potser la filosofia podria ser una porta d'entrada a internet per preguntar-nos què és ètic i què no, per exemple, com ens podem comportar en un fòrum anònim. Ha de deixar de ser una qüestió d'eines per ser un vehicle. No s'ha de plantejar com quan fem informàtica a les escoles. Internet és moltes més coses i a cada assignatura hi ha un espai per fer d’internet un aliat a l’aula.

I el dret a desconnectar-nos?

Crec que van lligats el dret a estar connectat i a posar límits. Són cares de la mateixa moneda. Tenir el dret no vol dir tenir l’obligació d’estar connectat. Si esdevingués un dret fonamental en què qui està connectat és perquè vol entendríem molt millor la desconnexió digital. Però ens queda un camí molt llarg.

Hi ha una llei orgànica que contempla el dret a la desconnexió, però no tenim el consens ni l'imaginari. I això la pandèmia ho va evidenciar. Les persones que teletreballàvem suplíem la falta de presència amb productivitat. 

Però no tot és positiu, oi? Internet és masclista i racista?

Internet no és masclista ni racista. Internet és una infraestructura que és com les línies de telèfon, el món digital és una altra cosa i el món de les plataformes, una altra. No és una cosa unívoca, hi ha moltes maneres d’estar internet, hi ha comunitats basades en el codi lliure, hi ha comunitats amb normes de convivència.

Les xarxes socials que coneixem i les grans tecnològiques afavoreixen els continguts racistes i masclistes i la desinformació, tenen un model de negoci que es basa en l’economia de l’atenció i a les persones ens crida més l’atenció com més exagerada és la informació. Les emocions més polaritzades són les que més triomfen, aquest fenomen no és nou però el món digital l'amplifica.

Contamina el medi ambient?

Tot i que pensem que pengem les coses al núvol, té un impacte ambiental molt elevat perquè genera grans quantitats d’informació emmagatzemada en grans centres de dades. L’emmagatzematge de dades és el nou petroli que lubrica el sistema. Per entrenar els algoritmes també fan falta processos que fan servir molta energia. 

Hi ha una dada que compara l’ecosistema digital amb la indústria aeronàutica: entrenar un any una veu tipus Siri és equivalent a anar i tornar entre Nova York i Pequín 150 vegades.

Si tu envies un email només amb text té un impacte X, i si l'envies amb un adjunt, és quatre vegades més. No tenim aquest coneixement. Sembla que no ens ocupa lloc perquè no ho tenim a la butxaca però està ocupant lloc en algun servidor. Ens falta higiene digital.

Veiem els trols de Twitter i les apps de cites. Desresponsabilitza les relacions afectives? 

El fet que hi hagi una pantalla entremig o que tinguem la capacitat d’interactuar amb persones que no coneixem ens dificulta els vincles. La pantalla ens posa una mena d’escut. Les apps de cites que donen l'opció de descartar persones fan que a vegades ens n'oblidem que a l’altra banda hi ha un ésser humà. La deshumanització d'està estudiant. 

Quina societat ens està deixant la digitalització?​

La societat és dinàmica i evoluciona ràpid. Amb la pandèmia s'ha accelerat que entenguem com funciona el món digital i això són bones notícies. Les eines ens van fer sentir lluny dels que teníem a prop però ens van apropar als que teníem lluny. Gràcies a això hem descobert que podem fer moltes coses de forma digital, ens fa més eficients.

També estem aprenent i entenent el valor que té trobar-nos presencialment. Estem repensant les oficines, canvia molt als llocs de feina quan es fa teletreball o presencialitat. Ara per produir ja ho pots fer des de casa, i quan vas a l'oficina potser fem una reunió o discutim temes importants. 

Estem donant valor a l'humanitat?

Hem revaloritzat el cara a cara, la trobada. Hem recuperat el valor d'allò humà, de l'ètica. Treballant amb joves, que són els que suposadament semblava que només es relacionaven digitalment, em deien: "Mai canviaríem un cafè o una abraçada amb la nostra amiga per un like d’instagram". 

Hi ha coses que no ens agraden, però ens aporta molt. Ens cal endreçar-ho, ens cal un contracte social al voltant del món digital, ens toca fer aquest debat i viure aquest experiment. No des de la visió conformista, sinó des de l'empenta i de tirar endavant, de continuar-ho repensant.