En un llibre enlluernador, Les Guerres del Clima. Per què es matarà en el segle 21? (que serà publicat en edició espanyola el gener de 2011), el psicòleg social Harald Welzer, especialitzat en recerca sobre com les persones corrents van esdevenir protagonistes de les atrocitats de l’Holocaust, crida l’atenció sobre l’increment del nombre de conflictes lligats directament i indirectament amb el deteriorament del clima comú sense que ens n’adonem des del Nord (com ara a Darfur o Ruanda amb la vista posada a l’Àfrica subsahariana, el subcontinent indi o Centramèrica com a zones d’alta vulnerabilitat climàtica). Seguint Günter Anders, el prestigiós investigador alemany ressalta la “ceguesa davant l’apocalipsi” de les societats industrials opulentes i la seva vana pretensió d’exotitzar la implosió tribal i violenta de cada cop més comunitats arreu del món (des de Bòsnia a Mèxic) com si no poguessin passar a un Occident considerat immune. Per això, cal fixar-se en la creixent atenció que mereix l’extraordinari risc de migracions forçades d’un nivell desconegut en la Història si comencem a donar per realista un escenari d’augment de les temperatures mitjanes de +4°C en lloc de l’optimista que mantenen les potències industrials de màxim +2°C. Com respondran societats com les europees i les nord-americanes a fluxos gegantescos de persones que fugiran per necessitats del seu lloc d’origen perquè s’han tornat inhabitables? Una instantània d’això la subministren el testimoni atroç de les migracions de persones centramericanes via Mèxic envers els EUA.

Des de la psicologia social, Welzer apunta que no són precisament les condicions objectives d’una situació les que condicionen què farà la gent sinó la manera com aquesta les perce. En aquest sentit, alerta d’un risc colossal de reducció de bona part de la Humanitat amenaçada pel canvi climàtic a “part sobrant de l’espècie”, ja que viu en àrees on el profit en béns naturals i matèries primeres és irrellevant. Aquest procés de mutació de l’opinió pública en societats modernes com les europees s’experimentaria de manera “natural”, no traumàtica per part de bona part de la ciutadania, justificada en les “necessitats” del moment i sense assumir-ne la responsabilitat personal, talment com bona part de l’Europa central va col·laborar amb entusiasme però sense reconèixer-ho en el projecte exterminista nazi respecte als jueus i altres minories. Això sense tenir en compte el risc de processos autocatalítics que portin a l’acceleració de les conseqüències socials del col·lapse climàtic i a una escalada exponencial del nivell de violència global.

El segle XXI serà, és ja, un segle amb molts menys conflictes per motius ideològics que la centúria anterior però molt més violència lligada a l’accés als recursos naturals que escassegen com mai. La temptació de “radicalització” de les societats del Nord a causa de l’amenaça per al seu estatus que suposa col·laborar en la preservació del clima comú, que necessàriament ha de passar per fer la justícia climàtica reduint dràsticament i ràpidament el consumisme forassenyat, es palpa cada cop més a la vella Europa i a la jove Nord-amèrica en termes d’augment de populismes i xenofòbia que revelen una extrema vulnerabilitat democràtica interna. Paral·lelament, la consciència i l’avaluació de la desigualtat d’exposició a la vulnerabilitat climàtica comença a ser assumit com una dada “natural” a partir de la qual cada govern del Sud ha d’intentar “negociar” avantatges, per exemple, en els fons climàtics d’emergència. La solitud de Bolívia a Cancún resulta, en aquest sentit, corprenedora davant el retrocés experimentat respecte a la cimera de Copenhaguen per l’argument de “justícia climàtica” i la cohesió negociadora de la unió africana i els estats insulars greument amenaçats a l’Índic i el Pacífic.

Per als activistes de la justícia climàtica global, tot plegat significa que, al capdavall, està en joc molt més que la catàstrofe climàtica real o el risc d’apartheid planetari contra amples capes de la Humanitat al Sud: estaríem davant la fi del projecte modern d’un Occident lliure, democràtic i il·lustrat. Des d’aquest punt de vista, després de la COP15 i la COP16 cal recentrar la percepció del canvi climàtic i les seves alternatives de superació en termes de problema cultural, lligat per tant no tant a què podem fer sinó a com volem viure. En aquest sentit, hi hauria dues orientacions fonamentals a cultivar: evitar la irreversibilitat en les decisions per tal de garantir l’existència permanent de societats obertes, amb possibilitats de dissens i diàleg entre posicions diferenciades, i eixamplar les oportunitats de participació popular directa a escala mundial i local. Perquè preservar el clima exigirà l’emergència paral·lela d’una ciutadania democràtica global i la recuperació o recreació d’unes comunitats locals vives i amb capacitat de decisió i resistència davant la globalització neoliberal i el seu detritus climàtic. Sense deixar-se enlluernar pels titulars i l’optimisme virtual de Cancún, aquest és l’horitzó més prometedor que no cal perdre de vista, el vertader llegat de l’eclosió i col·laboració inèdita d’una munió d’iniciatives ecosocials alternatives a Copenhaguen.

Article, part I.