Damià Caro: “el primer viatge va ser un gran impacte, fins al punt que no vaig poder dir fins a una altra”

La Xarxa de consum solidari promocionava aquest tipus de viatge de turisme responsable per participar amb el Moviment Sense Terra (MST). Damià, va anar estar a Mato Grosso del Sud, una zona de Brasil que fa frontera amb Bolívia i Paraguay i després del primer cop, si va quedar durant dos anys.

Actualment, Damià Caro és membre de ComSoc, Comunicació Social, una associació sense ànim de lucre que promou una comunicació transformadora a través d’iniciatives multiplataforma (programes de ràdio, documentals, portals a Internet, concursos, llibres i discs, espectacles i tallers). Entre els seus projectes hi ha:

- coneix món, el seu primer projecte treballant amb emissores de Catalunya per difondre formes de viatjar més humanes i sostenibles;

- contes del món, un concurs d’audiocontes on els joves del planeta conten històries combinant la cultura popular i combinant la llengua catalana amb cultures nouvingudes 

-llavors audiovisuals, documentals com somonte el docu per promocionar la sobirania alimentària.

Com va ser el teu primer contacte amb Brasil?

El primer cop que vaig anar a l’Amèrica llatina, era tot molt nou, jo mai havia hi havia estat, mai havia conviscut en un moviment social  com el moviment sense terra MST. Són gent molt ben organitzats, amb una lluita molt dura perquè son gent que venen de faveles i malviuen en ciutats, son persones que els seus avis vivien al camp i ells havien anat a la ciutat a buscar una vida millor que no havia aparegut, i al tornar la camp se’l troben concentrat per latifundistes. A Brasil vaig copsar una realitat que és totalment diferent d’aquí. A Mato Grosso do Sul, hi ha més “cabesas de gado”, bestiar, que persones. 

Quines tasques feies durant la ruta solidària?

El primer va ser formació, veure què feien, com lluitaven, com ballaven, etc. Vaig conèixer els campaments, que són la primera fase de lluita on famílies senceres hi viuen  i mantenen una terra que  és de latifundistes. Ells reivindiquen la funció social de treballar-la, el qual és permès per la constitució brasilera perquè la terra ha de tenir una funció social i no pot quedar improductiva.

I tu ja sabies que hi tornaries?

Vaig anar allà, vaig descobrir una nova realitat i al final del viatge, vaig veure que volia tornar, va ser difícil fer el pas de tornar a casa un altre cop perquè vaig conèixer moviments molt interessants. Calia tornar per acabar la carrera de dret però tenia un sentiment molt fort de lligam amb les persones que havia conegut. 

I en la teva segona estada, quines tasques feies? 

Vaig estar a Barcelona un temps, vaig acabar la carrera i vaig aprendre Portugués. I una vegada vaig tornar a Brasil, vaig viure a escola agrícola prop de Campo Grande a Sidrolandia, un poblat molt petit. Vivia a una escola agrícola integrat dins d’un assentament del moviment sense terra, i allà, una vegada vaig conèixer més als companys de l’escola i als veïns de l’assentament humà vaig participar en comunicació, fent petits vídeos, explicant moviments, tallers de ràdio. I no només vaig aportar sinó que vaig aprendre molt.

Per exemple?

Si, per exemple, vaig veure que tenim realitats molt diferents. Vaig aprendre que està molt bé valorar que hi ha un temps per tot: un temps per treballar, un per passar-ho bé, un per estimar, i tots els temps són importants. També vaig veure la importància de viure en comunitat, al camp, i saber que no està sol - que ja ho sabia però allà te’n adones de veritat. També em va servir per adonar-me del que mengem i moltes més coses que amb el ciment i l’individualisme de Barcelona no és pot aprendre. 

Quines etapes vas passar?

Prèvia al viatge, primer vaig passar l’etapa de preparació, saber on aniré. És important veure que el viatge comença abans de marxar i cal saber a qui vas a veure, el país, com és la gent, etc. I no només a través d’internet sinó conèixer a persones que hagin viscut a on vas. Si pots tenir aquests canvis d’opinions, es molt més ric. 

Després el primer viatge va ser un gran impacte, fins al punt que no vaig poder dir “fins a una altra” sense saber quan és “fins a una altra”. Així que, vaig fer un any de preparació, i formació. I ja vaig tornar a marxar. 

El següent pas va ser, el que en dic “brasilitzar-se”, tornar-se com un d’ells. I finalment, al marxar vaig passar un període d’enyorança. Però ara, que ja fa un temps que he tornat, tinc un sentiment d’estima i un sentiment de vinculació amb el MST, per exemple, que es plasma més amb els projectes que tiro endavant que amb la relació que tinc jo amb ells. 

Un cop vas acabar els 2 anys, què va passar?

L’experiència viscuda a Brasil la porto a dins, forma part de mi, i està molt present. Com em prenc les coses a dia d’ara, sóc una persona més tranquil·la ja que he vist que aquest estrès que porten les grans ciutats, al camp és una altra realitat.

I estaries fent el que fas ara sense haver anat a Brasil?

Ja vaig començar amb comunicació a Radio Vila Real amb 17 anys i em va agradar molt, tot just quan vaig anar a Brasil al 2005, ja havia col·laborat a radio l’Hospitalet a un programa de cooperació i la solidaritat: el món obert. Ja havia tingut experiències al món de la comunicació. I quan vaig estar a Brasil continuava vinculat a radio l’Hospitalet per enviar reportatges sobre la realitat del continent americà. Però, el meu projecte actual COMSOC, clarament té una connotació del viatge del brasil. Perquè el primer que vam fer és sobre turisme responsable, i el món obert d’estiu. El primer programa de radio dedicat en exclusiva al turisme responsable. I això neix per la aquesta experiència. 

I per acabar, què recomanaries a algú que estigui pensant en un voluntariat o una ruta solidària ara?

Primer que es deixi de prejudicis i estereotips, que vagi amb el cap i el cor obert i que tot i que no trobi el confort de casa que s’aventuri i faci coses que mai hauria fet. Per exemple, que es banyi a un llac encara que aquí li hagin dit que no, que en definitiva faci una mica com els d’allà perquè és la millor manera d’entendre la seva realitat. Recomano treure’ns les nostres ulleres que portem cada dia i que ens posem les seves.