‘Experiències de reconciliació’: com instaurem la pau després de la violència?

iWith.org
Autor/a: 
Júlia Bacardit
Cartell del seminari
Intervencions durant el seminari
Laryssa Chomiak va exposar la transició tunisiana
Interventores escolten altres ponents
Membre d'AEGIS
Brandon Hamber

‘Experiències de reconciliació’: com instaurem la pau després de la violència?

Autor/a: 
Júlia Bacardit
iWith.org

Resum: 

El passat 9 de maig l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va organitzar ‘Experiències de reconciliació’, un seminari sobre la reconstrucció sociopolítica després de conflictes violents.

El moderador Kristian Herbolzheim, director de Transicions cap a la pau de l'organització Conciliation Resources, comença per dir que “no hi ha recepta per la reconciliació”. Tot i això, per iniciar qualsevol procés de pau la reconciliació és imprescindible.

A la sala del Palau Centelles hi ha la basca Aitziber Blanco, la tunisiana Laryssa Chomiak, el bosni Daniel Eror, el ruandès Yves Kamuronsi, l’alemany Ulrich Mählert, el nepalí Nischal N. Pandey, la catalana Queralt Solé i la guatemaltenca Raquel Zelaya.

Totes les persones que participen vénen a exposar el cas del seu país, i el genocidi de Ruanda, que va ocasionar la mort d’1 milió de persones tutsi, comparteix taula amb el conflicte basc, amb la postguerra ex- iugoslava i amb la transició democràtica a Tunísia.

Tot i les moltes diferències entre els conflictes exposats, el professor sud-africà Brandon Hamber de l’Ulster University, membre de la International Conflict Research i especialista en el conflicte d’Irlanda del Nord, va aportar eines teòriques que permeten traçar punts comuns significatius.

El primer que Hamber exposa és la diferència entre una reconciliació de convivència lleugera i una reconciliació densa, que aspiri a canviar radicalment les relacions entre membres de diferents bàndols en una situació polaritzada.

En alguns casos, explica Hamber, la paraula ‘reconciliació’ no és adequada. En escenaris com el nord-irlandès, protestants i catòlics no han conviscut mai, ni abans ni després dels episodis violents. El mateix passa amb Sud-Àfrica, històricament segregada social i geogràficament.

Per altra banda, el terme reconciliar-se remet a la religió i és contraproduent a l’hora de convèncer part de la població sobre la necessitat d’assolir la reparació entre dos sectors d’una mateixa societat. ‘Reconciliació’ els fa pensar en reconciliació thick o densa, matisa Hamber.

Com explica Hamber, sovint la reconciliació és ideològica. A Sud-Àfrica hi havia dues visions oposades sobre el tema de la reparació post-apartheid: hi havia els partidaris de jutjar o empresonar i els de perdonar, la ideologia de castigar i la d’absoldre.

Segons el professor cal fer totes dues coses a la vegada: no són excloents. En la mateixa línia, Hamber subratlla que la reconciliació d’entrada ha de ser individual, i emfatitza la necessitat que la memòria històrica es treballi tant en el camp de les històries personals com en l’àmbit polític: cal que agressor i víctima es vegin les cares.

Amb la història recent del seu país en ment, Daniel Eror de Youth for Peace pregunta a l’audiència quins passos cap a la pau cal seguir si les autoritats es mostren reàcies al procés de pau. El dubte d’Eror és compartit per Laryssa Chomiak, que ha vingut a parlar de la transició de la dictadura a la democràcia que Tunísia està vivint des de la Primavera Àrab ara fa 7 anys. Segons Chomiak, la transició tunisiana està marcada per exclusions basades tant en raça com en gènere, religió i regió.

Raquel Zelaya, membre del 'think tank' ASIES, exposa el cas guatemaltenc: el país ha estat víctima d’una guerra civil de 36 anys que ha acabat amb 200.0000 persones. El conflicte, ocasionat pel xoc entre els EUA i Rússia durant la Guerra Freda, ha polaritzat fortament la societat guatemaltenca, afectada d’una desigualtat i discriminació endèmiques.

Zelaya apunta que els darrers anys a Guatemala es va passar de la guerra ideològica a la guerra ètnica, però assegura que des de la fi del conflicte l’any 96 hi ha hagut bones pràctiques de reconciliació, sobretot entre diferents comunitats indígenes.

Per contra, Daniel Eror explica que als Balcans falta una reconciliació autèntica: “Quan la guerra s’havia acabat i el tema era candent es va fer alguna cosa, però ara és moment de fer la feina a fons i no s’està fent: l’acord de pau ha separat molt les identitats i les comunitats del que era Iugoslàvia”.

Al seu torn, Atziber Blanco parla de la dificultat de separar el conflicte basc en dos pols clarament delimitats. El conflicte es comptabilitza amb 837 persones assassinades pel grup armat ETA, amb uns 4000 casos de tortura policial i uns quants morts més a compte del GAL.

“Ajuntar-se amb l’altre, al país basc és possible, les víctimes d’un bàndol i de l’altre s’han trobat. Però és cert que, a la societat basca, l’impacte de la violència ha polaritzat tots els debats”. Per altra banda, Blanco dóna la raó al professor Hamber i assenyala que el terme ‘reconciliació’ no funciona ni amb un bàndol ni amb l’altre en el cas d’Euskadi.

L’Yves Kamuronsi és un supervivent del genocidi ruandès dels anys noranta. Membre actiu de l’associació AEGIS, treballa per les víctimes i per la memòria d’un genocidi contra els tutsi que va acabar amb milions de desplaçats i un milió de morts en qüestió de 3 mesos.

Les causes del genocidi es remunten a l’època colonial, quan els francesos van donar favoritismes als tutsis, com ara bons càrrecs burocràtics. “Com evitar jutjar els botxins sense afectar les famílies dels botxins? Com a víctimes, com podem reinsertar els botxins i assimilar que es reintegrin a la societat?”.

Sense arribar a trobar respostes concretes, Kamuronsi parla de la urgència d’establir una visió comuna: moure barreres de qui som i d’on venim cadascú. Kamuronsi també subratlla la importància de tornar a la justícia comunitària pre colonial i de promoure que la gent comparteixi històries personals.

Tot i que el cas de Ruanda és el més dur, Yves Kamuronsi és l’únic assistent que es refereix al perdó. En aquesta mateixa línia, el professor Brandon Hamber destaca el cas sud-africà a partir de la figura de Nelson Mandela, empresonat durant dècades pel governcolonial: “Mandela era molt bo en el llenguatge que utilitzava: plantejava una visió comuna de futur, el d’una Sud Àfrica no racialitzada”.

Mandela va començar per canviar el llenguatge que blancs i negres, sense comptar els estadis intermedis com els asiàtics i els aleshores ‘il·legals’ fills mestissos, utilitzaven per referir-se els uns als altres: "va canviar el marc de referència partint de les petites coses que els unien", afirma el professor Hamber.

Afegeix un comentari nou
0