Irene Andrés: "Sense una llei és difícil abordar el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual"

Fer possible la reparació del dany sofert i l’emancipació de les víctimes de tràfic de persones amb fins d’explotació sexual és una tasca que requereix temps, recursos i molt acompanyament. L’Associació in via, que lluita per a l'erradicació de la violència masclista des del 1953, fa anys que es dedica a oferir una sortida a les persones que han patit aquesta xacra. 

Ho fa, principalment, a través de dos projectes d’acollida i atenció integral a les víctimes. En parlem amb la Irene Andrés, educadora especialitzada en aquest àmbit amb més de vint-i-cinc anys d’experiència.

Quin és l’abast a escala mundial del tràfic de persones amb fins d’explotació sexual?

No podem donar dades concretes perquè ningú ho sap del cert. El que sí que sabem és que es tracta del tercer negoci més lucratiu del món, per darrere del narcotràfic i el tràfic d’armes. I aquest desconeixement no només passa a nivell mundial, al nostre país també tenim moltes dificultats per saber la xifra de persones que estan sent traficades. 

No és fàcil de detectar.

Efectivament, malgrat que tothom coneix el funcionament de les xarxes més antigues i estructurades, com són, per citar-ne alguna, les que operen des de Nigèria cap a Europa; no totes són tan conegudes ni utilitzen els mateixos itineraris.

Nosaltres, per exemple, tenim un degoteig de dones que arriben per via aèria al nostre país i no són identificades. Aquest és un gran problema. Coneixem els països promotors, els receptors, els països de trànsit, però no podem determinar una xifra exacta de víctimes, però parlem de milers i milers de víctimes cada any. 

Parlar de tràfic de persones a Catalunya pot semblar una realitat llunyana , és realment així?

No, ni de bon tros, és una realitat que ens afecta directament, a casa nostra. Convé que tots tinguem clar que darrere de molts prostíbuls hi ha persones traficades. Aquestes víctimes són fàcilment detectables i identificables, que són dues coses diferents.

Quina diferència hi ha?

Nosaltres som una entitat que lluita contra el tràfic de persones i fem detecció. Això és: ens fixem en una sèrie d’indicadors i a partir de la detecció que en fem, podem portar el cas a les forces i cossos de seguretat de l’Estat, i ells fan la identificació formal. És a dir, una cosa són les víctimes que puguem detectar i l’altra, les persones identificades.

És un fenomen extens que no és senzill d’abordar.

Un dels problemes és que es confon el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual o laboral amb el tràfic il·lícit d’immigrants, són dues accions delictives diferents. I, és clar, en aquest país no tenim una llei estatal contra el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual i això és un problema a l’hora d’intervenir.

És cert que la llei contra la violència masclista ho reconeix com una forma més de violència masclista, però no disposar d’un aparell legal que s’ocupi exclusivament d’aquesta qüestió en dificulta molt l’abordatge. En resum: sense una llei és difícil abordar el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual.

El tràfic de persones té múltiples dimensions.

Et poso un exemple: una dona del Pakistan, per citar un país, a qui han portat a Catalunya per consumar un matrimoni concertat per la seva família i que, per tant, és un matrimoni forçat. Ve aquí a casar-se amb una persona que no coneix de res i no sap què pot esperar-ne. Això pot ser un cas de tràfic de persones. És a dir, parlem d’un procés de captació, transport i recepció de persones amb una finalitat concreta. El ventall de possibles víctimes és enorme. 

I molt divers, pel que fa a origen i tipologia.

Sí, totes coneixem les víctimes que arriben de Nigèria, però també n’estan arribant moltes de l’Amèrica Llatina, per posar un exemple, i de molts altres llocs. I sovint arriben en avió, amb un visat de vacances i unes promeses sobre un treball estable, quan la realitat que es troben és una explotació sexual.

Habitualment, aquestes víctimes venen de situacions prèvies d’extrema vulnerabilitat?

Sí, moltes dones i nenes venen de situacions de molta pobresa, de violència masclista ja als seus països d’origen, de gran precarietat… Lògicament, són víctimes molt vulnerables davant de promeses de venir a Europa. I són dones, que a la major part del món no tenen agència del seu propi cos ni de la seva vida, que sovint pertanyen als seus marits o als seus pares. És evident que les condicions de vulnerabilitat faciliten aquests processos de tràfic. 

És una problemàtica que ha anat a l’alça els darrers anys, o més aviat el contrari?

No hi ha dubte que ha augmentat. Estem en un món cada cop més obert, en el sentit que no hi ha fronteres i podem viatjar fàcilment a qualsevol lloc del món. També tenim internet, que és una eina per a la captació de víctimes. El fet d’estar en un món globalitzat ha afavorit molt l’expansió del fenomen del tràfic de persones. 

També el sistema en què vivim, que cosifica i sexualitza el cos de les dones i sovint tracta les persones com a mercaderies.

Aquesta és una de les causes estructurals, sí. Moltes de les nenes que atenem, per exemple, ja han patit agressions masclistes i sexuals als seus països d’origen. Això facilita que siguin cosificades, i, per tant, traficades. I, malgrat que vivim en una societat que comença a entendre què és el feminisme, molts cops la dona continua sent tractada com un objecte.

Sense oblidar aquest context de crisis i recessions continuades que patim.

És clar, de fet la pandèmia ha repercutit molt negativament per a les víctimes de tràfic de persones, com ha passat amb les dones víctimes de violència masclista, entre altres. Com pitjor és la situació a nivell social i mundial, més pateixen les persones més vulnerables, és a dir, dones i infants. La precarietat i la pobresa són un caldo de cultiu ideal perquè es donin situacions de tràfic. 

 

 

Des de l’Administració s’està fent prou per visibilitzar i fer front a aquesta problemàtica? 

Manca molta pedagogia, a tots els nivells, policial, judicial, penal… I també falta aplicar un model que posi a la víctima al centre. De fet, en aquests casos els processos judicials són enormement revictimitzants, duríssims. Des de les institucions cal entendre que el tràfic de persones és una de les manifestacions més brutals de violència masclista. 

És una qüestió que està a l’agenda política?

Penso que sí que hi ha voluntat, però és un fenomen tan enorme i intangible, que cal anar a poc a poc conscienciant a la societat. Convé que no oblidem que si hi ha tràfic de persones és perquè hi ha una demanda. És un negoci que mou milers de milions d’euros. Que no tinguem una llei ja diu molt de la feina que resta per fer. 

Fer pedagogia és una de les claus.

Sí, perquè de vegades sembla que és un problema que no existeixi. De fet, estic segura que al nostre voltant hi ha persones traficades i no en som conscients. Si es conegués més, segur que tots plegats ho tindríem més fàcil per detectar aquestes situacions i denunciar-les. Com a societat, podem fer molt més.

Des de l’Associació in via ja fa anys que feu front al tràfic de persones.

Vam començar el 2008 amb un projecte d’atenció integral a persones traficades, enfocat a dones menors d’edat. El 2017 el vam ampliar a dones adultes. I, és clar, ens hem trobat amb totes les casuístiques que et puguis imaginar. Moltes vegades ens arriben dones víctimes de violència masclista i quan explorem més a fons el cas ens adonem que la noia va venir traficada fa deu anys. Sovint també són situacions cronificades. Enguany, han entrat al projecte disset dones i nenes. 

"Segur que al nostre voltant tots tenim persones que han estat traficades i no en som conscients".

I com treballeu?

Un dels aspectes clau és que treballem a nivell integral. Això és, des d’una atenció ambulatòria, és a dir, si una dona ens coneix via internet i vol rebre el nostre assessorament, té la possibilitat, sempre de forma confidencial, és clar, de fer-ho de forma ambulatòria. Si la víctima necessita ser acollida i protegida, nosaltres tenim els recursos d’allotjament i de protecció. Alhora, cobrim totes les necessitats bàsiques i estratègiques de la dona. Alimentació, roba, transport, farmàcia; però també a nivell formatiu, inserció laboral…

Us feu càrrec de tot el que puguin necessitar.

Sí, és la manera perquè la dona pugui fer un procés de recuperació psicoemocional del dany i assoleixi una autonomia, que són els nostres objectius principals. Això vol dir, per exemple, que si la dona té un fill que ha d’anar a l’escola bressol, ens en fem càrrec. I així amb tot, el seu procés formatiu, la roba, el calçat, l’acompanyament legal, judicial… La idea és donar resposta a aquestes necessitats perquè la víctima pugui començar de nou, recuperar-se, agafar forces i preparar-se per tirar endavant amb autonomia.

El procés de recuperació de les víctimes de tràfic és molt difícil.

Evidentment, moltes venen d’un procés migratori que és duríssim, un periple brutal en què probablement haurà estat víctima d’agressions sexuals continuades. Moltes arriben completament buides, deshumanitzades. Habitualment ens trobem amb casos d’estrès posttraumàtic que són realment complexos.

En què es tradueix això?

En uns impactes a tots nivells. Per exemple, que van a presentar la denúncia i no poden recordar llocs i dates importants, i el jutge considera que el testimoni no és creïble. Hi ha moltíssima afectació a nivell cognitiu, psicosexual… Amb elles hem de posar en marxa un procés perquè pràcticament puguin reconstruir-se com a persones i fer una apropiació de drets a tots els nivells, com el sexual, reproductiu, entre molts altres. Moltes de les noies ens diuen que se senten espatllades. 

I sovint moltes d’elles estan sotmeses a amenaces.

Sí, a banda del dany brutal que han patit, han de fer front a les amenaces, que són del tot reals. Nosaltres hem vist familiars que han estat assassinats, és veritat que les xarxes poden arribar a aquests extrems. I, és clar, recuperar-se psicològicament de tot això no és gens fàcil, i més tenint en compte que la societat avui t’exigeix que estiguis formada per treballar, que tinguis els papers en regla… 

També parlaves dels processos judicials, que no ajuden a la recuperació.

Són brutalment revictimitzants i sovint se les qüestiona com a víctimes. Per començar, en principi haurien de ser testimonis protegits i sovint això no passa. Tampoc és positiu per a les víctimes el fet de tornar a declarar, quan ja ho van fer a l’hora de denunciar, i haver de reviure l’horror que van patir.

La qüestió de la declaració és complexa, perquè l'estrès posttraumàtic fa que, per superar el seu dia a dia, moltes vegades es dissocien i, per tant, obliden, com a mecanisme mental de supervivència. Les dones i noies han d’estar molt preparades i acompanyades per enfrontar-se al tràngol que suposen aquests judicis.  

Quin temps pot demanar aquest procés de recuperació?

Nosaltres fem un acompanyament que, normalment, s’allarga bastant en el temps. Com a mínim, en general necessitem dos o tres anys per assolir una recuperació i adquirir una certa autonomia. Des de l’associació in via els hi donem el temps que necessitin per reconstruir-se i reparar el dany sofert.