L’Embranzida: un crit global per unir forces davant les violències d’un sistema depredador

Quan un tros de terra se sotmet de manera constant a una gran opressió, arriba un moment en què cedeix i s’acaba obrint una escletxa. Amb aquesta metàfora tan gràfica es presenta The Surge –l’Embranzida, en català–, un moviment internacional que crida a trencar amb les violències i opressions estructurals d’un model que anteposa el capital a la vida. 

Sorgit de la confluència i la reflexió conjunta de col·lectius ecologistes, antifeixistes i propalestina davant d’un context global marcat per les guerres, l’emergència i l’avenç de l’extrema dreta, l’Embranzida ha començat a aixecar la seva veu amb mobilitzacions a una trentena de ciutats del món –també a Barcelona– els dies 18 i 19 de gener, coincidint amb la investidura de Donald Trump com a president dels Estats Units. 

“La raó que ha impulsat l’Embranzida és fer visible un rebuig frontal i global a aquest escenari d’auge de l’extrema dreta, de devastació ecològica i de situacions de violència com el genocidi que s’està cometent a Palestina”, explica a Xarxanet la Virgínia Soler, membre d’End Fossil, entitat adherida al moviment, i coorganitzadora de l’Embranzida. 

L’aliança s’articula al voltant de la idea que cal donar una resposta conjunta, contundent i urgent a les crisis que impacten contra el benestar de les persones i del planeta. “Són violències que es retroalimenten, per això cal connectar lluites i unir forces”, afegeix l’Uri, activista de Boicot ICL, un dels col·lectius que s’ha sumat a l’aliança, i coorganitzadora de l’Embranzida. 

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de L'Embranzida (@embranzida_antifeixista)

Una aliança covada en col·lectius ecologistes per una mobilització global

A Catalunya, l’Embranzida va començar a fructificar cap al mes de novembre dins de diversos moviments ecologistes, que van abraçar la proposta de mobilització global i confederalisme de lluites que va arribar de companyes activistes més implicades en lluites d’abast internacional i que volien organitzar una resposta col·lectiva a la victòria de Trump a les eleccions presidencials nord-americanes, al genocidi a Palestina i a la inacció davant l’emergència climàtica. 

“A l’inici érem molt poques persones i es va debatre si tenia sentit moure-ho aquí i organitzar una proposta en el marc d’aquesta onada de mobilització”, exposa Soler, qui amb altres membres d’End Fossil i altres persones de col·lectius com Extinction Rebellion o Ecologistes en Acció van moure fils per copsar si la proposta podia tirar endavant. 

A partir d’aquí es va anar teixint una xarxa amb altres col·lectius, com els del moviment en solidaritat amb Palestina –es va parlar amb la Coalició Prou Complicitat amb Israel i la RESCOP, entre altres–, que van accedir a canviar la seva data de mobilització per unificar la protesta el 18 de gener. 

Les manifestacions que van omplir els carrers de més de trenta ciutats europees han fet visible la crida i suposen un punt de partida d’un moviment plantejat amb mirada llarga i vocació de continuïtat. A Barcelona, s’hi van aplegar unes cinc mil persones, segons les organitzadores –vuit-centes, segons la Guàrdia Urbana–, que van cridar consignes a favor d’una Palestina lliure i contra l’ecocidi que perpetra el capitalisme depredador. 

“Estem satisfetes i volem posar en valor el procés que ens ha dut a aquest punt de partida que ha suposat la mobilització, que per a nosaltres té més valor que els números o els resultats”, diu l’Uri. A partir d’aquí, s’ha format un grup que ara vol pensar conjuntament, debatre i avaluar quins han de ser els següents passos. 

Diferents cares de la mateixa crisi

Així doncs, el diagnòstic de la situació que dibuixen des de l’Embranzida és clar: davant del fracàs de les promeses capitalistes, que ha generat respostes reaccionàries que tenen a veure amb l’odi, el rebuig al diferent, els murs i el racisme, el moviment aposta per un “confederalisme de lluites” que posi fi a “polítiques que justifiquen l'acaparament d'uns recursos que són limitats per part d'uns pocs a fi de sostenir els privilegis dels països rics i de les seves elits, a costa de la devastació ambiental i del genocidi de pobles sencers”, planteja Soler. 

En la mateixa línia, la Sara Santana, d’End Fossil, insisteix que “no podem tancar els ulls davant situacions com el genocidi a Palestina, que permeten i promouen les mateixes estructures capitalistes que són culpables de la crisi climàtica i la degradació ambiental, i que alhora estan directament vinculades amb els moviments d’extrema dreta”. Per això, des de l’aliança criden a no dividir les lluites i unir forces contra el que consideren “diferents facetes d’una mateixa crisi del capitalisme global”.

No cal anar molt lluny per trobar evidències de les connexions entre el capitalisme salvatge, la devastació climàtica i la violència que s’exerceix impunement contra pobles com el palestí. Un cas esclaridor en aquest sentit, expliquen des de l’Embranzida, és el de l’empresa israeliana Israel Chemicals Limited (ICL), que controla diverses mines i plantes de producció de potassa i sals a la comarca del Bages.

Amb la seva activitat, la multinacional contribueix a sostenir un model de producció contaminant, ecocida i acaparador de recursos, alhora que comercialitza el fòsfor blanc emprat per fabricar les bombes que dessagnen la població palestina i dona suport a les forces d’ocupació israelianes a través de programes pretesament filantròpics com ‘Adopta un soldat’. “És una mostra d’aquest capitalisme verd que és extractivista i antiecologista”, afirma l’Uri, que forma part del col·lectiu Boicot ICL.

 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de L'Embranzida (@embranzida_antifeixista)

Enxarxar-se i debatre amb mirada llarga

Amb tot, des de l’Embranzida volen deixar clar que no pretenen “inventar res”, sinó que volen “ajudar de la millor manera possible a continuar amb lluites que ja existeixen i que són històriques, sent proactives i amb iniciativa per fer-ho entre totes”, afirma l’Uri. 

Per tant, la idea és complementar-se amb altres iniciatives amb qui comparteixen diagnòstic i objectius, com l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (acTe), entre altres. “Potser la diferència és que l’Embranzida sorgeix d’una proposta i articulació més de base i l’acTe té un perfil més d'incidència política i institucional”, detalla la Virgínia Soler, qui forma part dels dos col·lectius i valora el fet d’intentar “trobar diferents maneres d’arribar a la gent”. 

Tanmateix, pel que fa a l’Embranzida, l’horitzó més pròxim se centra a fer un procés intern i treballar per mantenir l’articulació de lluites que s’ha produït en les mobilitzacions del 18 i el 19 de gener. “No volem que sigui un fet puntual, el nostre objectiu és continuar generant espais de trobada i construint estratègies coordinades”, rebla Soler. 

En aquest procés, un dels propòsits de l’Embranzida és enxarxar-se amb col·lectius i iniciatives locals del territori per sumar esforços. Fins ara, des del moviment estan molt contentes amb la resposta de persones, entitats i col·lectius que s’han sumat a l’onada i han donat suport al manifest. A hores d’ara, en són prop d’un centenar i cada dia són més. 

L’Embranzida ha nascut com una resposta col·lectiva davant les múltiples crisis que assolen el món per generar un moviment global que connecti lluites i sigui llavor d’un futur millor. Amb les mobilitzacions de gener com a punt de partida, el repte ara és mantenir l’impuls i consolidar una xarxa que, des de la base, contribueixi a posar fi a un sistema que depreda persones, territoris i el planeta.