El Marcos Costa acull infants sahrauís des de fa vint anys a través del projecte ‘Vacances en Pau’. Arrel de la primera experiència com a família d’acollida, va decidir anar més enllà i col·laborar en projectes als campaments on viu el poble sahrauí fa més de quaranta anys. Actualment, forma part de l’associació Sabadell Acull Infants Sahrauís (SAIS) i coordina el projecte d’acollida a tot el Vallès Occidental.

Fa gairebé vint anys vas acollir per primera vegada un infant sahrauí. Recordes com va ser l’experiència?

Va ser meravellosa. Arrel d’aquesta experiència vaig decidir continuar treballant més enllà de l’acollida. Ja havia participat anteriorment en moviments de solidaritat amb zones com Palestina o Nicaragua, i el tema del Sàhara era una cosa que estava pendent. La meva companya i jo vam decidir acollir un infant i a partir d’aquí, la nostra implicació va anar a més.

Quan els infants tenen 12 anys, deixen de participar en el projecte per a donar pas als més petits. Heu continuat mantenint la relació?

El Sidi va ser el primer nen que vaig acollir, va venir a casa durant dos estius. Des del primer any, la meva companya i jo ens vam desplaçar als campaments i vam conèixer la seva família i el seu entorn. Quan arribes allà entens moltes coses, com actituds que de vegades veus aquí i no acabes d’entendre. Llavors hi vas cada any i es crea un vincle pràcticament familiar, tant amb els nens com amb la resta de la família.

No amb tots mantenim una comunicació igual de fluida, ja que alguns marxen a estudiar a Algèria o a Cuba i és més complicat veure’ls als campaments.

Actualment teniu un nen sahrauí en acollida.

Ara tenim en acollida al Benna, que té 11 anys i aquest és el tercer any que participa al programa. Els meus fills, un nen de 4 anys i una nena de 7, han vist infants sahrauís a casa des que han nascut i fins i tot han estat als campaments. Ja estan familiaritzats amb els sahrauís.

Els infants tenen uns costums i una cultura diferent a l’occidental. Com són els primers moments de contacte amb les famílies?

Més enllà del tema cultural, per als infants el més difícil és estar allunyats de la seva família. Fins que s’adapten a la família d’acollida passen molta angúnia, tot i que el poble sahrauí s’adapta i entén molt bé la nostra cultura. La majoria tenen una gran capacitat d’adaptació, alguns venen dos anys i tenen dificultats per aprendre la llengua, i d’altres marxen d’aquí parlant un català perfecte.

Un dels objectius del programa és que els infants puguin sortir durant dos mesos de les difícils condicions dels campaments. Quins són els principals problemes?

El principal problema que es pateix als campaments és la falta de recursos. L’alimentació es redueix pràcticament a arròs i llenties. A més, no a tots els campaments hi ha electricitat, tot i que ara està començant a arribar gràcies a projectes d’Algèria. L’escolarització és obligatòria, però quan no falta un professor falta material, i quan no, ha plogut i ha caigut l’escola. Molts sahrauís es formen per exercir de metges i ajudar el seu poble, però als hospitals falten medicines i eines per a poder operar. Per això, un dels objectius del projecte és que els infants es facin revisions exhaustives quan vénen aquí.

Has parlat sobre les visites als campaments on has pogut conèixer de primera mà la realitat del poble sahrauí. En quins projectes has col·laborat?

Portem a terme les Brigadas Solidarias Mariem Hassan, en col·laboració amb la Asociación Saharaui de Víctimas de Minas (ASAVIM). El projecte està adreçat a donar assistència a les víctimes i l’enviament de material per explicar a les escoles com actuar davant les mines. Les mines de raïm tenen forma de joguines, poden tenir forma d’avió o de pilota, de manera que quan els infants estan jugant al desert perquè la seva família hi té ramat i veuen una d’aquestes mines, pot ser molt perillós.

El Sàhara és un dels territoris més minats del món, amb més de 16 milions de mines desplegades. Moltes d’aquestes bombes es troben en el que anomenem ‘Mur de la vergonya’, que divideix la part ocupada pel Marroc de la part que controla el Front Polisario i en el qual s’inverteix un milió d’euros diari pel seu manteniment. El mur divideix tot un poble, hi ha famílies que fa anys que no es veuen.

De quina manera us coordineu les ONG internacionals i les associacions locals sahrauís?

El poble té un govern amb uns ministeris que gestionen temes com l’educació o la sanitat. A través d’aquests òrgans es realitzen demandes, que en el cas de Catalunya es coordinen dins la Federació d’Associacions Catalanes Amigues del Poble Sahrauí. A partir d’aquí, les entitats ens coordinem entre nosaltres per no solapar-nos i poder donar la millor cobertura possible.

Creus que ‘Vacances en Pau’ ajuda a conscienciar sobre la situació del poble sahrauí a Catalunya?

Quan els infants arriben aquí, al cap de pocs dies comencem a rebre trucades de diferents mitjans, cosa que no passa la resta de l’any. Mentre ells estan aquí es parla del Sàhara i hi ha concentracions, però la resta de l’any no. Algunes famílies potser no saben què va ser la marxa verda ni el que va suposar l’ocupació, sinó que coneixen la història del poble sahrauí a través de l’acollida. El proper diumenge celebrem la Trobada d'infants sahrauís a Catalunya on assistiran totes les famílies que han participat en el projecte aquest any.

És un projecte que fa conèixer i crear consciència sobre la història d’un poble oblidat. Per sort o per desgràcia, la seva lluita es pacífica i no crida l’atenció. Actualment segueix vigent la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental (MINURSO), i segueixen les negociacions per aconseguir que el poble sahrauí pugui decidir què vol després de 44 anys d’exili.