Com a periodista colombiana, Marta Ruiz ha viscut el conflicte armat i els estralls del narcotràfic al seu país d'una forma molt especial. "La violència va corrompre a la meva generació, no vivim un moment de les nostres vides en pau", explica amb la sinceritat de qui no ha conegut una altra cosa des dels anys setanta del segle passat. Avui, més de mig segle després, encara albira un escenari inquietant: "a Colòmbia està perdut el valor de la vida”, conclou la també excomissionada de la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat.

Marta Ruiz, qui aquests dies ha participat a les XXI Jornades sobre Colòmbia organitzades per la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans, creu que Colòmbia corre el risc de dilapidar els fràgils avanços aconseguits després de l'històric acord de pau entre l'Estat i les FARC en 2016. Malgrat la política de pau total del president Gustavo Petro, continuen existint regions dominades al complet pel narcotràfic, sense una alternativa econòmica i productiva a la vista.

A més, la violència no cessa, complicant de manera crítica la reconciliació i la reparació de les víctimes, i erosionant la confiança en les institucions i en la democràcia.

Quina és la teva visió sobre el moment en el qual es troba el conflicte amb el narcotràfic a Colòmbia?

Crec que Colòmbia està en un risc molt gran de perdre el poc que s'havia aconseguit avançar en la consolidació de la pau. El problema està en els territoris més afectats per la guerra, que continuen sent corredors per a les economies il·lícites. I no sols del narcotràfic, hi ha moltes regions on el tràfic de persones és molt alt. Estan dominades per exèrcits privats i criminals: el narcotràfic manté aquestes comunitats sota pressió.

La solució que va proposar el president Petro —un diàleg a moltes bandes amb tots els grups que va anomenar la pau total— no està donant els fruits que s'esperava. I jo tinc dubtes. Es necessita molt més esforç de l'Estat per a reemplaçar les economies il·lícites per sectors productius. És un treball estructural perquè això és el fruit de molts anys d'abandó, de polítiques equivocades: el gran problema de Colòmbia és que quantitat de grups armats continuen dominant part del territori.

Ens estem acostant als setanta anys de conflicte. Com s'aprèn a viure sense aquestes activitats il·lícites, sense el narcotràfic i sense la cocaïna?

En termes globals, i comparat amb els anys noranta, hem avançat molt en els nivells de violència —encara que són molt forts—. La pau s'ha anat fent a trossos, però existeixen unes dinàmiques de persistència perquè el que vam fer va ser fusionar la guerra contra les drogues i la guerra insurgent i contrainsurgent en una sola; els narcotraficants van aprendre a ser guerrers, i ara tenim uns exèrcits de narcotraficants que dominen territoris com si fossin una guerrilla.

Quin és l'impacte del negoci de la droga en l'economia rural i regional de Colòmbia?

Hi ha regions senceres —en les quals es produeix la coca— on el narcotràfic és tot en l'economia. El cas dels Rodríguez Orejuela és paradigmàtic: quan eren el càrtel de Cali i van ser extradits, van negociar amb els Estats Units i van declarar 150 empreses. No existeixen empresaris a Colòmbia que tinguin 150 empreses!

A més, en els setanta les guerrilles van començar a segrestar ramaders i "finqueros", fent que venguessin les terres. Els qui les van comprar van ser els narcos, que van armar exèrcits paramilitars per defensar-se de les guerrilles. Es van quedar amb les millors terres. De fet, gran part del problema agrari de Colòmbia resideix en el fet que els narcos tenen la major part de la terra, i no per a produir, sinó per a rentar actius, per a especular.

Sembla que es moguin en les fronteres entre la legalitat i la il·legalitat.

La frontera entre il·legal i legal ja s'ha esborrat perquè estem amb segones i terceres generacions de narcos. És un procés de blanqueig que es va donant de manera més o menys natural. Pablo Escobar i els seus contemporanis eren uns criminals terribles. Però, i els seus fills? Molts han anat a la universitat amb els fills dels rics industrials. Busquen legalitzar a través dels negocis, però també de la política.

"Colòmbia està en un risc molt gran de perdre el poc que s'havia aconseguit avançar en la consolidació de la pau".

S'ha anat legitimant el narcotràfic dins del sistema fins a convertir-se en un sistema propi?

La guerra va ser la via que ells van trobar per entrar al sistema polític colombià. Eren uns criminals, però estaven legitimats pel mateix Estat, que els deia: "escolti, mentre vostè estigui combatent a les FARC, jo ho accepto i li lliuro territoris que pugui dominar". Tenim una caricatura de tot el que vam tenir en els anys noranta, una degradació: la mateixa guerra, però amb actors de segona que no tenen capacitats discursives ni res.

I en aquest context, quin és el paper de la memòria històrica en el procés de construcció de pau i reconciliació?

A les víctimes de Colòmbia no els importa la ideologia de qui té el fusell. I tenen tants drets com si fos la guerra més política i ideològica del món. Tenen dret a la veritat i a la reparació i, a més, tenen dret a la no repetició. Mentre el prohibicionisme de la droga segueixi, el narcotràfic continuarà sent un negoci que generarà uns nivells de violència desmesurats. Per tant, no hi ha un horitzó de no repetició, i és molt difícil parlar de veritat i de memòria si la violència es repeteix.

Jo camino per la Rambla i veig a Pablo Escobar en les samarretes rient-se, i dic: com no riurà, si ho van matar i tot continua igual! El problema no és ell. Pots matar a deu Pablos Escobar, pots treure totes les guerrilles que vulguis del territori, pots desarmar aquests grups... i hi haurà uns altres en el seu lloc si el negoci continua sent el que és.

"Mentre el prohibicionisme de la droga segueixi, el narcotràfic continuarà sent un negoci que generarà uns nivells de violència desmesurats".

I quan la violència és tan sostinguda i tan greu, com es generen les ferides en la gent respecte al sistema?

Es generen ferides perquè perds la confiança en l'Estat i això és greu; la gent viu en un estat perpetu de desprotecció i sent que no hi ha ningú que respongui per ells. No hi ha confiança en la democràcia. Una pot reconciliar-se, però el primer pas per a fer-ho és parar la matança. La Comissió de la Veritat es va crear per a tramitar un passat, però no es va poder tramitar res perquè el passat es va venir damunt una altra vegada. Si no hi ha un tancament és molt difícil. Per exemple, Irlanda ho va aconseguir parar. I Espanya també.

El narcotràfic sempre porta un nivell de violència que és gairebé de genocidi. Quan tens una capa i una altra capa i una altra capa i una altra capa de violència, i una guerra més i una altra guerra més... es banalitza la mort. Si es perd el sentit de les proporcions i es perd l'empatia, inevitablement es perd el valor de la vida. A Colòmbia està perdut el valor de la vida.

Tu dius que és una qüestió de política i democràcia, però la violència no cessa...

És un procés llarg. La violència va corrompre la meva generació, no vivim un moment de les nostres vides en pau, sense violència; i jo crec que les noves generacions no volen carregar amb aquest llegat. Estan sortint de Colòmbia en massa. És absurd pensar que a Colòmbia hi ha hagut violència i democràcia al mateix temps: la violència és el primer atemptat contra la democràcia. I en la mesura que tens menys adhesió ideològica, menys ideals, la violència és més nihilista.

Com creus que es pot parar la violència i recuperar la confiança en l'Estat?

Jo crec que les institucions han de replantejar-se com brindar-li a la gent una alternativa econòmica i política diferent. El problema de Colòmbia és que l'Estat ha tractat com a criminals i com a enemigues a comunitats senceres que sembren coca. Les ha deixat soles i la gent ha buscat refugi en aquests grups armats perquè ells li compren la coca, li garanteixen la seva economia.

La solució passa per un canvi en la política de drogues. Si l'Estat compra la collita de la fulla de coca, això li lleva el poder als narcos. Està trencant la cadena.

I per què no es fa?

No sé, Petro ho ha plantejat. També cal començar a pensar que la fulla de coca pot ser un cultiu que serveixi per a alguna cosa que no sigui produir cocaïna. La tristesa és que fa cinquanta anys que estem en això, però no tenim un centre d'estudis sobre els usos científics i medicinals de la fulla de coca. Fa mig segle que perseguim la cocaïna, i la gent està sembrant coca perquè té uns avantatges enormes en un context rural de polítiques que asfixien les persones.

Crec que el president Petro té clar el problema, però es necessiten accions congruents molt difícils de fer en un Estat que no es mou. Al mateix temps que comences a fer aquests canvis en política de drogues, has de fer una reforma agrària perquè la gent tingui alternatives econòmiques i, alhora, has de posar en marxa reformes educatives perquè els joves tinguin alternatives de formació. Aquí és on jo veig dificultat.