Meritxell Bragulat: "No hi pot haver pau si no hi ha justícia"

Creada a principis dels anys noranta, Sodepau, una entitat que treballa per la solidaritat, el desenvolupament, la pau i els drets humans, especialment, a països del Mediterrani, ha anat evolucionant durant els darrers trenta anys duent a terme diverses tasques, però sempre amb una mateixa manera d'entendre el món. Actualment, l'entitat centra la seva tasca en l'organització de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani, un festival que ens apropa arts audiovisuals, sobretot, del món àrab, cada mes de novembre.

Parlem amb la Meritxell Bragulat, la directora de Sodepau, que ens valora aquesta evolució de l'entitat, repassa algunes qüestions al voltant de la pau, especialment al Mediterrani, i ens destaca el valor del cinema com a eina per treballar l'empatia, lluitar contra el racisme i la islamofòbia, i trencar amb els estereotips que des de països d'occident tenim d'altres societats del món.

Quins van ser els eixos principals amb els quals es va construir Sodepau?

Els primers anys Sodepau es va proposar treballar la solidaritat amb altres països, tant d'Amèrica, especialment Nicaragua, com del sud del Mediterrani. Però també vam impulsar la voluntat d'incidir en les lluites socials de casa nostra, sobretot pel que fa a qüestions d'immigració, antiracisme i pau. Enteníem que les problemàtiques que es viuen als països menys rics, o que han estat colonitzats, tenen molt a veure amb les injustícies que es creen a casa nostra, on es continuen reproduint les opressions que aquestes persones viuen als seus països d'origen.

Crèiem que la nostra intervenció havia de ser en els dos sentits, ja que enteníem que part de les problemàtiques sorgeixen aquí a occident. Per tant, també hem de lluitar perquè la nostra societat sigui més justa, no només per la gent que viu aquí, sinó també en relació amb la resta del món.

Quines altres línies de treball vau proposar?

També vam fomentar una visió del món que no fos només la d'occident. I això vol dir estar alerta de la cultura, dels pensadors, dels corrents socials, de l'actualitat, què és el que diuen, què pensen, què escriuen o quina música fan als altres països. I aquesta és una constant que, des del primer moment, vam veure necessari fomentar. Necessitàvem desaprendre de la superioritat d'Europa, que està molt arrelada i que s'imposa, per aprendre a escoltar els altres pobles. Aquesta és una manera d'entendre la solidaritat que hem pres des del principi.

El quart eix era escoltar cada país, àrea o lloc on hem intervingut o teixit relacions, parlar amb gent de sectors socials diversos i alhora donar suport a l'organització des de la base, tant a nivell social com cultural. I donar suport a les lluites en aquests països per la millora de les condicions de vida allà, per la democràcia, per la llibertat i contra la repressió. Occident i Europa té una part molt gran de responsabilitat amb moltes coses, però aquests països també tenen internament opressions que no s'expliquen només per la ingerència occidental.

I vau començar a treballar seguint aquesta mirada segons el que enteneu per solidaritat.

Amb aquesta voluntat vam començar, fa gairebé trenta anys, primer fent cooperació pel desenvolupament a Amèrica i al Mediterrani, i col·laborant a casa nostra amb el moviment antiracista, participant en campanyes de suport al col·lectiu migrant, sobretot per a l'adquisició de drets polítics, amb molta crítica a la llei d'estrangeria, i molta reclamació perquè les persones migrades poguessin tenir els mateixos drets que nosaltres.

Heu mantingut la mateixa mirada, però al llarg dels anys la vostra tasca ha evolucionat.

Durant molts anys hem fet projectes de cooperació en diferents àmbits, sobretot en tema de construcció de pau, sempre tenint en compte les particularitats o necessitats de cada país en concret. Per exemple, a Algèria, després del cop d'estat del 1992, ens vam centrar en la denúncia de la repressió i en donar suport als familiars dels desapareguts. O al Marroc, amb la promoció del cooperativisme en l'àmbit rural, amb dispensaris i escoles, a més de qüestions relacionades en la defensa dels drets humans en la població.

Fa uns quinze anys vam deixar de banda la cooperació, ja que, en molts països, les contraparts ja tenien molts altres finançadors, o molts projectes, en les àrees en les quals havíem estat treballant durant anys, ja funcionaven sols. Llavors, ens vam dedicar a concentrar-nos en les activitats de denúncia i sensibilització a casa nostra. Calia fer molta més formació i incidència aquí en un moment en què preocupava l'auge de la islamofòbia, del racisme i de l'extrema dreta, i amb una violència institucional que es perpetua i que no hi ha manera de canviar.

"El cinema és una manera d'arribar a la gent i de generar empatia a partir de les històries i vivències personals".

I us centreu en l'organització de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani. Per què vau agafar aquest camí?

Decidim concentrar-nos en les lluites d'aquí i fer-ho a través del cinema per mirar d'arribar a gent que potser no havíem arribat fins llavors. El cinema és una manera d'arribar a la gent i de generar empatia a partir de les històries i vivències personals que es mostren. I aquesta empatia ens fa veure les coses d'una altra manera, ens fa obrir el pensament i ens dona peu a aprofundir i a qüestionar-nos el que havíem pensat fins aquell moment.

Fa quinze anys el cinema àrab pràcticament no es veia aquí, ja que arribaven molt poques pel·lícules. Coincidia l'auge en la creació i la producció en aquells països, amb la poca visibilitat que hi havia aquí. Una entitat a Beirut ens va donar suport i ens va introduir en tota aquesta xarxa de cinema del món àrab. I aquí estem, molt centrats en la difusió del cinema àrab a través de projeccions, cicles i xerrades. I d'aquesta manera fomentar el cinema com un pretext o una oportunitat per parlar de racisme, islamofòbia o els prejudicis existents.

Del 3 al 13 de novembre se celebra la setzena Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani. Què en podem esperar enguany?

Encara no hem fet pública la programació, però hi haurà una mica de tot. Normalment, hi havia un tema concret cada any, això no obstant, en aquesta edició es tractaran molts temes, tot i que hem tractat d'agrupar algunes pel·lícules que tenen més o menys un mateix fil. El que sí que podem avançar és que, com a novetat, hem incorporat una sèrie de curtmetratges de gent jove a través d'una associació de sirians de la diàspora. La intenció és que sigui anual i que col·laborar cada any amb una associació cultural o amb una escola per donar a conèixer l'art dels més joves.

Quant a la secció de clàssics, en aquesta edició serà la Rasha Salti la que ens proposi la seva selecció. Salti és una activista cultural i programadora en molts festivals, assessora en temes de cinema en moltes pel·lícules i és una persona molt rellevant en el món de la cultura, i del cinema específicament, dels països àrabs. I per descomptat molt de cinema de Síria, Líban, Palestina i Algèria, entre altres països.

La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani és un festival únic. Quina sol ser la resposta del públic?

Veiem que, en general, el públic està molt satisfet amb les pel·lícules que mostrem. Tenim un sistema de votacions voluntari, però en el qual participa un gruix important del públic, que ens permet saber quines són les pel·lícules que més han agradat. I quan analitzem el resultat de les votacions, veiem que el nivell de satisfacció és molt alt. A més, essent la primera vegada que moltes d'elles es veuen aquí, a nosaltres això ens ajuda a saber quines d'aquestes pel·lícules podem continuar movent perquè ja tenen aquest aval del públic que les ha vist al novembre.

Estem molt contentes perquè és un públic molt fidel. Per una banda, és gent que està interessada en aquests països, però també és un públic cinèfil que està vol conèixer noves propostes. Tenim aquestes dues mirades, la qual cosa està molt bé perquè al final hem aconseguit el que nosaltres perseguim des del principi: que hi hagi aquest equilibri entre l'interès cinematogràfic, com a art, però alhora també hi ha una voluntat de coneixement i d'incidència social.

"Hi ha un interès cinematogràfic, però també hi ha una voluntat de coneixement i d'incidència social".

El mateix cinema també ens ajuda a aprendre i desaprendre, tal com ens deies abans, per tal d'anar caminant cap a la pau.

Per a la consecució de la pau, d'una banda, hi ha d'haver comprensió i acceptació de la diferència. I, per altra banda, calen unes condicions socials, econòmiques i ambientals, a més de justícia. En aquells llocs on hi ha hagut conflicte no es pot permetre la impunitat. En el cas d'Algèria, està molt vinculat a això. Hi ha una necessitat de saber la veritat sobre els desapareguts, què va passar durant el cop d'estat, que surtin els responsables i hi hagi justícia. No hi pot haver pau si no hi ha justícia. No podem permetre la impunitat.

Una justícia que potser no trobem en la diferència de tractament de les persones refugiades segons el seu país d'origen.

Això forma part d'aquesta política de doble moral, de la flagrant hipocresia europea. Per una banda, hi ha un discurs dels drets humans, del benestar, de la llibertat i de la justícia, però això només s'aplica, i no sempre, a les persones europees blanques. Mentrestant, durant anys s'han dedicat a sotmetre, a colonitzar i a espoliar altres societats i pobles. I de vegades, en funció dels interessos de cada estat, s'ha donat suport a una lluita per l'alliberament en un lloc per poder sotmetre millor els altres.

El que ha passat a Síria els últims onze anys exemplifica això. Occident té molta responsabilitat, té un discurs, una retòrica i una teoria que no es correspon amb la pràctica, ni amb la manera de viure ni de relacionar-se amb el món. Hem vist com, amb dues persones al davant, a una li han dit que pot entrar i a l'altra no. A una, més o menys, l'ajudes, mentre que la resta cada dia s'ofega al mar. Això no ajuda gens al fet que el respecte pels drets humans creixi arreu al món, ni que tampoc hi hagi un clima de pau, al contrari.

La ruta migratoria del Mediterrani és una de les más letals del món. Què cal reforçar i canviar per evitar aquestes morts?

Per començar penso que les lleis d'estrangeria no haurien d'existir. Evidentment, la gent ha de poder viure als seus països sense necessitat de marxar. Però si ho ha de fer, s'ha de permetre que aquesta gent pugui venir a través de vies segures i no clandestinament. Hauria de canviar tota la política migratòria i de seguretat de la Unió Europea, i d'occident en general, un occident que es va tancant mentre gent de la resta del món volen o necessiten venir cap aquí. Haurien de canviar moltíssimes coses.

És important la relació que s'estableix entre els que estem aquí, que ho veiem, ho denunciem i fem perquè això no passi, i les familiars de les víctimes, que són les que pateixen aquest drama de primera mà. La xarxa que s'estableix és una cosa positiva per augmentar la pressió de cara a canviar les polítiques dels estats europeus. Això és el que caldria. També les relacions econòmiques i desiguals, però primer cal canviar el marc legal perquè tothom qui iniciï aquest projecte migratori pugui entrar de manera segura i lliure.

"Mentre hi hagi llei d'estrangeria, CIE i murs a les fronteres, no hi haurà voluntat de reparació".

Seguint amb el que has comentat abans, occident té gran part de responsabilitat en situacions com aquestes.

A Europa hauríem de ser conscients que ens toca reparar el mal que hem fet, com a mínim. Si occident tingués la consciència que hauria de tenir, faríem aquest retorn acollint en condicions les persones que ho vulguin o ho necessitin. La situació és la que és. Ens hem carregat entre tots el benestar i el planeta. Tenim la major part de responsabilitat i, per tant, també ens toca assumir una part de la reparació. I mentre hi hagi llei d'estrangeria, Centres d'internament d'estrangers (CIE) i murs a les fronteres, no hi haurà voluntat de reparació.

Tot i ser casa nostra culturalment, conflictes a països del Mediterrani sembla que ens quedin molt lluny. Hi ha un punt de racisme?

No crec que sigui ben bé racisme, crec que forma part una mica d'aquest eurocentrisme del qual et parlava. Pensem que hem assolit un nivell de llibertat i de benestar, que som els més llestos i espavilats, i que això serà per sempre. I que aquest nivell obtingut no té molt a veure amb el que els passa a altres països. Això està molt arrelat i, fins i tot, segurament no és conscient. També és normal que la gent es preocupi més pel que passa al seu voltant.

No obstant això, seguirem insistint i explicant que el que passa en la resta del món, està relacionat amb el que passa aquí. Si aquí vivim d'una manera, i hem aconseguit un alt grau de benestar, sovint és a causa del malestar dels altres. També passa internament en la nostra societat: hi ha gent molt rica, hi ha gent molt pobre i al mig la gran majoria anem tirant. Això no és així perquè les lleis de la natura ho diguin, sinó perquè hi ha unes causes, socials i polítiques que fan que això sigui d'aquesta manera.

"La nostra supervivència depèn del benestar de tothom i del planeta".

Al Mediterrani hi ha alguns punts calents. Hi ha alguna oportunitat de pau propera?

Tot apunta que anem cap a unes societats cada vegada més autoritàries. I veient com s'estan resolent les coses, o com apunta que es resoldran, no fa pensar que la cosa vagi cap a una millora, més aviat al contrari. És cert que no és el mateix el que pot passar al Marroc, que a Palestina o al Líban, cada estat té la seva pròpia història i una configuració del poder polític i econòmic concreta. Però crec que sí, que anem cap a una societat, malauradament, més autoritària.

Donat aquest context, la nostra feina és de mirar que això no passi, mantenir els discursos de pau i convèncer les persones amb les quals convivim perquè obrin els ulls. La nostra supervivència depèn del benestar de tothom i del planeta. Hem de desempallegar-nos d'aquest egoisme. Cal continuar incidint en el treball per la justícia social i per aconseguir canvis legislatius, seguir explicant les causes de les injustícies i exigir els canvis en les lleis.