Ousman Umar: “Estava destinat a morir i estic viu. Sóc un afortunat”

Umar va néixer a la tribu dels ‘Wala’ i la seva família viu a 'Wa', una de les capitals de les 10 regions que hi ha Ghana. Allà, quan una dona mor durant el part es considera que el nadó és dolent i, per tant, ha de morir. Els infants són eines per fer feina i són propietat de la tribu. La seva mare va morir al part i, per tant, ell havia de ser sacrificat. Però el seu pare, que era el xaman del poble, el va salvar i Umar va sobreviure a la aldea fins als 9 anys. Aquí comença la seva història.

Què et va passar als 9 anys?

Al meu poble no arribaven els reis mags i un dia vaig veure un avió que volava, vaig agafar una pedra, la vaig tirar enlaire i em va caure al cap. Em van dir que l’avió no queia perquè estava fabricada per persones blanques i només podien volar en avió les persones blanques. Aquell dia vaig voler ser blanc i anar al país dels blancs.

I què vas fer?

Als 9 anys me’n vaig anar a la ciutat més pròxima a aprendre tapisseria. Vaig estar treballant uns mesos a canvi d’un plat de menjar. Després em vaig escapar i vaig estar tres anys a Kumasi, al port. Després vaig anar a a la capital, Accra, i allà es va incrementar el meu somni d’anar al país dels blancs. Com que havia treballat al port i reparava camions, coneixia molts camioners que em deien que anés a Líbia perquè allà es cobra un sou. Fins llavors vivia d’un plat de menjar i de propines.

Com va ser el teu viatge a Líbia?

Vaig caure a mans de traficants de persones que ens van deixar abandonats al mig del desert del Sàhara. El viatge va ser des de Ghana fins a Níger i finalment Agadez que es troba a les portes del desert. Els traficants ens van dir que ens durien amb 'Land Rover' a Líbia per camins però és mentida perquè al desert no hi ha camins. Érem 46 persones i només en vam sobreviure sis.

Deu ser duríssim...

Estem parlant del desert on no hi ha vida i el sol està a més de 50 graus pel matí i menys de 15 graus a la nit. Caminàvem tot el dia i només paràvem per dormir. Pel camí ens trobàvem cadàvers... El desert està ple de cadàvers, més que al Mediterrani.

I un cop a Líbia?

Després de 19 dies caminant pel desert vaig arribar a Líbia. Recordo que no hi vaig arribar per la meva pròpia força. Vaig veure unes cabanes de lluny i em vaig desplomar per,  després, despertar-me al costat d’una font. Vaig pensar que era molt afortunat. Ser negre i estar viu a Líbia era gairebé un miracle. Em trobava viu i sa en aquell país on ser negre era pràcticament un delicte. Vaig arribar allà amb 13 anys i m’hi vaig estar 4 anys amb el risc constant d’anar a la presó.

I després què vas fer?

4 anys més tard vaig recopilar suficients diners per marxar però vaig tornar a caure a les mans de traficants d’immigrants. Ens deien que teníem varies opcions. Anar a Itàlia o pel Marroc. Ens deien que hi arribaríem en 45 minuts. Jo era pràcticament analfabet. Vam donar moltes voltes, Trípoli, Tunísia, Mali, vam tornar a pujar... La primera vegada no va anar bé. 

Com va ser el segon intent?

La segona vegada havíem d'anar pel Marroc i Mauritània. Allà vam haver de fabricar pasteres. A la primera hi anaven 150 persones i cap d’elles va sobreviure. La segona pastera tampoc va arribar i també va morir tothom. Jo em trobava en una altra i vaig passar 48 hores sense poder moure’m amb l’agonia constant de pensar que en qualsevol moment moriria.

Fins a on va poder arribar la teva pastera?

En 48 hores, ens vam quedar sense gasolina i la pastera es va bolcar en unes roques a Fuerteventura. Tothom va lluitar per salvar-se a si mateix. No vaig veure ningú al meu costat. A la carretera hi havia policia, càmeres de televisió, la Creu Roja… A mi em van portar en una ambulància.

Què et va passar a Fuerteventura?

Vaig estar al Centre d'Internament d'Estrangers 33 dies. Com que era menor, tenia dret a quedar-me a Espanya. Em van portar a Málaga i allà em van preguntar on volia anar. I vaig dir que a Barcelona.

Els teus últims trajectes van ser, doncs, Fuerteventura, Màlaga i Barcelona...

Sí, recordo que vaig arribar a Barcelona l’octubre de 2005. Amb una mà al davant i l’altra al darrera. Jo no tenia nom, només era el número 101. Em van donar un entrepà de tonyina i em van deixar a Barcelona. Al carrer.

Quina sensació vas tenir al arribar a Barcelona després de tots aquests anys lluitant per aconseguir arribar a Europa?

Recordo que estava content. Saludava tothom i era el més feliç de tots. Però després em vaig adonar que la realitat era una altra. Vaig estar dormint al carrer un mes i mig fins que, un dia, em vaig trobar una senyora pel carrer, la Montse. Li vaig preguntar on era la Creu Roja i ella va trucar al seu marit i els dos m’hi van acompanyar. Ells, després, em van acollir i es van convertir amb els meus pares adoptius.

Et vas quedar a viure amb ells...

Ells són el meu pare i la meva mare. Tinc germans blancs i negres. Ells m’han donat molta estimació. Quan em van portar a casa seva pensava, "per què jo? per què he hagut de patir tant?". Ara sé que estic aquí per donar veu a totes les persones que no han aconseguit arribar vives al seu destí.

I quina vida has tingut aquí?

Vaig començar a aprendre català, castellà, matemàtiques... vaig fer Batxillerat i vaig començar a estudiar química a Barcelona però ho vaig deixar. Després vaig acabar un màster a ESADE. Ara fa just 14 anys que estic aquí. M’ho he pagat tot treballant com a mecànic de bicicletes.

També has escrit un llibre i has muntat l’ONG NASCO feeding minds...

Sí. El novembre vaig deixar la feina per escriure el llibre 'Viatge al país dels blancs' i dedicar-me a NASCO, que vaig fundar fa 8 anys. El llibre és la història de totes aquelles persones que no poden arribar, que es moren pel camí. També m’he dedicat a donar a conèixer aquesta desgràcia.

La teva ONG significa ‘Alimenta Ments’.  

Sí perquè crec que l’ensenyament és l’oportunitat per desenvolupar i fer créixer els africans. Si els nens i nenes no reben una bona educació continuaran marxant del seu país i no solucionarem res. NASCO ofereix alfabetització digital i permet que els joves ghanesos tinguin una aula amb 45 ordinadors i dues persones docents. Tenim més de 800 alumnes que estudien. 

Ara et dediques, a més a més, a fer xerrades per donar veu al drama de les persones que no han aconseguit arribar a Europa i a desmitificar certes informacions... 

L'Àfrica no necessita arròs. Necessita educació per revertir la misèria. L'ONG no rep subvencions. Arran de les conferències que faig hem pogut rebre 1.500 euros de l’Ajuntament. Em dedico a donar veu a aquesta situació i a donar a conèixer també l’ONG. Vivim dels socis i d’activitats solidàries. Necessitem donar veu, aportar una solució real a llarg termini. Fan falta socis, col·laboradors, patrocinadors...

Després de 14 anys aquí, com et sents?

Després de néixer estava destinat a morir i, en canvi, estic viu. Sóc molt afortunat!